Una vida més llarga, canvis socials i econòmics que trenquen el teixit social i una cultura més individualista són la llavor d’un nou fenomen: la soledat en mig de la multitud. Cal vetllar per enfortir i preservar el teixit social, la malla de recursos i relacions personals i socials que fan que les persones rebin escalfor i protecció de la comunitat i puguin compartir amb els altres la seva vàlua.
L’Alba és el laboratori de llum de sincrotró més important de la Mediterrània i del sud-oest d’Europa; tanmateix, és un gran desconegut de la societat barcelonina en general.
La soledat es pot viure com un goig o un malestar, i també la podem sentir quan som en companyia. Barcelona, on hi ha més de cent mil persones més grans de seixanta anys que viuen soles. Entrevistem també alguns dels protagonistes i beneficiaris d’aquests serveis, que ens mostren que una cosa tan simple com sortir de casa en bona companyia pot ajudar a recuperar les ganes de viure.
Des d’una perspectiva evolutiva s’ha definit la solitud com la set de relacions socials. És una condició psicològica i social que inclou aspectes emocionals, de malestar i cognitius, de valorar com a insuficient el suport social rebut. La solitud ens parla de la nostra vulnerabilitat i de la necessitat que tenim dels altres.
Viure en soledat no comporta necessàriament patir-ne, però amb el pas del temps les xarxes socials es deterioren o perden i l’exclusió i l’aïllament social es fan sentir cada cop més. La situació empitjora en el cas de les dones, la majoria d’elles amb pensions baixes. Barcelona afronta al problema de la soledat entre les persones grans amb programes d’actuació públics i del tercer sector.
El problema de la soledat s’ha aguditzat de tal manera al Regne Unit que el Govern del país va decidir a principi d’any centrar en un únic departament la lluita contra aquesta plaga del segle XXI i va crear una mena de ministeri per a la soledat.
L’esperança de vida de les persones pot variar segons el gènere, el barri on viuen, la classe social a què pertanyen, la feina que fan o l’educació que han rebut. I una de les condicions que poden influir sobre l’estat de salut és la soledat.
Al llarg de la vida es donen moments de solitud alliberadora i d’altres en què, submergits en mars d’aïllament no desitjat, ens limitem a tractar de no defallir. En el cas d’una societat envellida com la nostra, és freqüent que la soledat acompanyi els últims anys d’una persona.
La comunicació electrònica ha augmentat enormement la capacitat d’interacció amb els altres. Però hi ha un element que marca radicalment el tipus de relacions que podem establir a l’espai virtual: l’absència física. Hi manquen la possibilitat de l’empatia i tot el coneixement social i personal que ens transmet el cos.
A Pedro Olalla li agrada passejar pels indrets d’Atenes on es van forjar conceptes com ciutadania o participació, no per rescatar-los com a fòssils, sinó per recordar-nos com podria ser i no és la nostra gastada democràcia. L’hel·lenista va tornar a Barcelona el maig passat per presentar el seu darrer treball: una reflexió sobre la senectut i la societat que envelleix.
L’okupació del cinema Princesa, l’octubre de 1996, va ser la primera actuació destacada que va qüestionar el model Barcelona. La filòsofa i activista Marina Garcés traça al seu últim llibre la història de l’amalgama de moviments que van plantejar una crítica radical al model i al relat històric que el justificava.
La cooperativa es va crear al final del franquisme per defensar els treballadors. Avui té set despatxos i més de vuitanta socis defensant la part feble de la relació jurídica, ja siguin víctimes de l’amiant o d’abusos bancaris. Les seves croades judicials s’adrecen contra les noves exclusions, la creixent precarietat laboral i la reculada dels drets i les llibertats.
Les primeres iniciatives per situar quioscos a l’espai públic barceloní, per a la venda de productes o aixoplugar-hi actuacions musicals, daten de mitjan segle XIX. Però el mèrit d’atrevir-se a instal·lar el primer quiosc de premsa se’l va apuntar un diari de tarda nascut el 1888: El Noticiero Universal. Des de la Rambla, els quioscos de premsa es van estendre per tot Barcelona.
Els venedors de premsa escrita viuen anys difícils. En una dècada han tancat el 35 % dels quioscos de Barcelona. La crisi i, sobretot, els nous hàbits a l’hora d’informar-se duen molts d’ells a abaixar la persiana. El sector i l’Administració, conscients del problema, aborden una necessària reconversió.
Vora cinquanta jardins interiors d’illa estan oberts al públic a l’Eixample. I a cada interior d’illa trobem aquest reduït microcosmos, amb les seves particularitats i singularitats. Però tots tenen en comú els espais d’oci i lleure, la imitació que fan de la natura i l’aïllament perceptiu, que facilita la interrelació del veïnat.
El Maig francès fa mig segle. La revolta va desfermar a Catalunya una cursa frenètica per demostrar qui era més esquerrà i per rellevar el PCE-PSUC com a partit revolucionari de la classe obrera. El discurs de la contracultura, d’altra banda, va afegir a la lluita política una dimensió cultural i subjectiva: s’afirmava que la revolució havia de començar per un mateix.
Tres llibres inauguren la col·lecció “Biblioteca Secreta”, tres volums que recuperen personatges necessaris de la Barcelona més underground. Pep Gómez escriu sobre Pepe Otal, Joan Vinuesa narra el seu viatge a l’Índia i Xavi Cot explica què va ser el Cuc Sonat.
El llibre que Manuel Vázquez Montalbán va publicar el 1987 i que ara tenim reeditat en castellà i traduït al català i a l’anglès, seria el llibre ideal, ja que es pot llegir i alhora recórrer com si es tractés d’una ciutat.
Comanegra celebra els dos-cents anys de la novel·la de Mary Shelley amb set nous títols en els quals està present el monstre i que s’ambienten en grans moments viscuts a la ciutat.
La clínica on vaig néixer es va convertir en un asil d’avis, després en un espai buit i finalment la van okupar i desallotjar. Pero no l’han tirat a terra.
