Caterina Biscari: “En una campanya electoral, la paraula ciència no apareix mai”

L’Alba és el laboratori de llum de sincrotró més important de la Mediterrània i del sud-oest d’Europa; tanmateix, és un gran desconegut de la societat barcelonina en general.

A Cerdanyola del Vallès un anell de 300 metres de circumferència, en el qual els electrons fan voltes a la velocitat de la llum, permet observar la constitució de la matèria. El sincrotró Alba és un microscopi gegant que amb la seva llum permet observar de què estan fetes les coses, així com determinar la posició que ocupen els àtoms gràcies a la seva precisió. La italoespanyola Caterina Biscari dirigeix aquest accelerador de partícules, el més important de la Mediterrània i del sud-oest d’Europa, des de 2012, dos anys després de la seva inauguració oficial. Biscari, física experimental amb experiència en acceleradors, també és membre de diversos grups consultius internacionals, com el de l’Organització Europea per a la Investigació Nuclear (CERN, sigla de la seva denominació en francès), amb seu a Ginebra.

Com funciona el sincrotró Alba?

Quan ens fan una radiografia, els raigs X ens travessen el cos per aconseguir una foto del nostre interior. Aquí fem el mateix, però la llum que utilitzem és la de sincrotró, un tipus de radiació emesa per electrons que viatja a velocitats properes a les de la llum. L’accelerador, un anell de 300 metres, té vuit finestres que donen a laboratoris des d’on els investigadors observen la matèria. Les seves mostres poden ser des de cèl·lules fins a materials, com el liti de les bateries dels mòbils.

L’Alba és el laboratori de llum de sincrotró més important de la Mediterrània i del sud-oest d’Europa. Com pot ser que hi hagi persones que coneguin el gran col·lisionador d’hadrons (LHC) del CERN i no sàpiguen que aquí hi ha el sincrotró Alba?

La societat espanyola no és conscient de la importància de la recerca, i això després es reflecteix en la política. En una campanya electoral, les paraules ciència i recerca no apareixen mai, cosa que és molt greu. Si la societat no demana a la política que inverteixi en ciència, la política no ho farà mai per si mateixa, perquè té molts altres interessos i assumptes urgents. A més, la inversió en ciència és a llarg termini i l’alternança dels governs és molt més ràpida. El nostre projecte va començar el 2003, amb José María Aznar i Jordi Pujol al capdavant dels governs espanyol i català, respectivament; el van inaugurar el 2010 José Luis Rodríguez Zapatero i José Montilla, en els mateixos càrrecs; vam entrar en funcionament el 2012, i la utilitat s’està veient els últims anys i serà més visible en el futur. Si demanes a un polític que inverteixi en recerca perquè d’aquí a cinc anys en veurà els fruits, no ho farà, sobretot si això no li dona vots. I perquè en doni, ho ha de demanar la societat. Cal educar la societat; és la nostra assignatura pendent, però es necessiten temps i recursos per fer-ho.

En què es diferencia el sincrotró Alba de l’accelerador del CERN?

Les tecnologies són les mateixes: l’accelerador té els mateixos principis aquí que allà. Però hi ha dues diferències principals de finalitat i dimensió. La primera –i principal– és que al CERN es fa ciència pura per entendre com està consti­tuïda la matèria, sense tenir-ne en compte les possibles aplicacions; aquí, però, es fa una ciència més aplicada. En segon lloc, el CERN és una organització internacional en la qual participen trenta països, entre ells Espanya. El seu accelerador és cent vegades més gran (30 quilòmetres enfront de 300 metres) i el pressupost molt superior.

Una estructura com el CERN només pot existir com a fruit d’una col·laboració internacional. No és una estructura que es pugui permetre un únic país, ni tan sols els Estats Units s’ho poden permetre. De tota manera, nosaltres col·laborem força amb el CERN: hi ha una contínua transmissió d’informació i de persones. Tenim projectes comuns de futur sobre noves tècniques d’acceleració. Formem part de la mateixa comunitat.

Hi ha diferents tipus d’acceleradors. Aquí teniu un accelerador lineal, un anell de propulsió de 300 metres i un anell d’emmagatzematge. Què us permet fer cadascun?

Les partícules es produeixen a partir d’un metall pesant, el tungstè, que conté molts electrons. Quan s’escalfa aquest metall a més de mil graus centígrads, les partícules carregades se n’escapen i entren en el primer accelerador lineal, on se’ls dona energia mitjançant camps elèctrics i assoleixen gairebé el 10 % de l’energia final.

Després s’introdueixen en un dels acceleradors circulars on s’acceleren els electrons fins a l’energia final dels 3 gigaelectró-volts. A continuació s’extreuen d’aquest primer anell i s’injecten en el segon, on gràcies als camps magnètics se’ls dona una trajectòria circular, perquè facin voltes i produeixin llum de sincrotró.

Actualment disposeu de vuit línies de llum operatives dedicades a dues comunitats: les ciències de la vida i la ciència dels materials. Alguna d’aquestes línies de recerca és més prevalent que les altres?

Jo diria que són iguals. De les vuit línies de recerca podem dir que quatre estan dedicades a les ciències de la vida i les altres quatre a la ciència dels materials. A moltes, però, s’hi dona un doble ús. Per exemple, la línia de cristal·lografia per difracció de raigs X et permet estudiar l’estructura d’una proteïna o d’un cristall. En aquest cas, el 95 % està dedicat a la recerca en ciències de la vida i el 5 % restant als materials, respectivament. Però hi ha altres línies en les quals passa a l’inrevés.

Això sí que és un exemple de la multidisciplinarietat de la ciència de la qual es parla tant.

De vegades, quan tinc un dia particularment complicat, faig un volt pel hall experimental del sincrotró i parlo amb els investigadors. Passes del científic que estudia el virus de la malària al que analitza els vidres iranians de fa cinc mil anys per entendre com estaven fets. És increïble. És un privilegi poder ser aquí i ser útil a tantes comunitats científiques.

En el sincrotró també s’han investigat coses tan curioses com el sabor de la xocolata i el color groc que utilitzava Van Gogh.

Una empresa de Barcelona va utilitzar les nostres instal·lacions per analitzar com l’estructura de la xocolata canvia en funció del procés industrial al qual ha estat sotmesa. És a dir, com el refredament, l’escalfament o la quantitat de sucre n’afecten el sabor. En un altre experiment també curiós van analitzar el pernil ibèric. En aquest cas, van passar una mostra pel sincrotró per entendre si de debò era ibèric. Quan ho van fer, els vam demanar que la mostra no es limités al mil·límetre [riu]. El sincrotró té moltes aplicacions en la indústria de l’alimentació, com ara conèixer la composició i el percentatge de certs minerals en determinats aliments (el seleni en les patates, per exemple). L’alimentació és un tema molt important per al futur de la humanitat, tant per a nosaltres que vivim bé i ens podem permetre escollir com per proporcionar aliment als països on hi ha problemes greus de desnutrició.

Alba es troba en una posició privilegiada, entre coneixement, empresa i indústria.

La idea que el sincrotró Alba es construís aquí no va ser un caprici, sinó que es va triar aquesta ubicació perquè complia diversos requisits. En primer lloc, els estudis de geologia van confirmar que el sòl tenia l’estabilitat i la qualitat necessàries per fer-hi una estructura d’aquest tipus. D’altra banda, és fantàstic estar al costat de la Universitat Autònoma i del polígon d’activitat econòmica Parc de l’Alba, on tenen la seu nombroses empreses. Es pensava que el parc creixeria de manera més ràpida, però la crisi va frenar moltes inversions. Ara l’economia comença a moure’s una altra vegada i comencen a sorgir empreses que poden ser usuàries del sincrotró, en sectors com la cosmètica o la mecànica. A més, l’enclavament és perfecte per la seva proximitat a Barcelona. Ens afavoreixen la capacitat d’atracció de la ciutat, que és molt gran, i la bona connexió amb l’aeroport.

Què suposa per al sincrotró Alba ser a Barcelona?

Moltíssim; ens confereix un valor afegit enorme. Barcelona és considerada pràcticament a tot el món, sobretot a Europa, com un lloc molt agradable on viure, on passar uns dies, on anar a fer un experiment. Nosaltres som una instal·lació d’usuaris. Si els usuaris venen i hi estan a gust –i no solament perquè l’experiment els surti bé i la instrumentació sigui molt bona–, tornaran. És així. És veritat que l’usuari mira més l’aspecte científic, però si hi afegeixes que el lloc és agradable, naturalment és millor. I no solament això: l’atracció que exerceix Barcelona també facilita l’arribada de personal de fora d’Espanya. Ara un 22 % de la plantilla és estrangera, de divuit nacionalitats diferents. D’altra banda, Barcelona té una estructura de ciència molt potent gràcies a la política de suport a la recerca desenvolupada sobretot pel conseller de la Generalitat Andreu Mas-Colell. Alba és un dels seus fruits.

Com ens situa el sincrotró en el mapa internacional?

Molt bé. Quan parlo amb els meus companys de fora de Barcelona comprovo que estem presents al mapa científic com un dels millors sincrotrons europeus i del món. Barcelona hi apareix com la seu d’una estructura molt important. Tanmateix, la ciutat no la pren prou en consideració; jo crec que hauria de saber capitalitzar la seva presència. L’existència del sincrotó a l’àrea metropolitana és un assumpte d’interès general, però hi ha un desconeixement molt gran sobre el tema. Posem un exemple que ens ajudarà a comprendre això que dic. L’últim sincrotró que s’ha construït després de l’Alba és a Suècia i en dos anys que fa que funciona el rei ja ha anat a visitar-los diverses vegades. Aquí no és que no vingui el rei, és que no ve ni l’alcalde de Cerdanyola. L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ens havia de visitar, però finalment no ho va fer i va delegar en el primer tinent d’alcalde, Gerardo Pisarello, la presència del qual entre nosaltres, és clar, em va semblar estupenda. Carles Puigdemont també hi va ser fa uns mesos. Amb això vull dir que, efectivament, hi ha algun contacte amb els polítics, però no en el grau suficient. Barcelona hauria d’aprofitar-nos més. En el món acadèmic som molt coneguts gràcies a l’excel·lència de la nostra instrumentació, a l’operació que realitzem i als serveis que prestem; són realitats conegudes i apreciades pel món científic, però no per la societat en general.

La Fundación Women’s Week l’ha nomenat Dona Científica 2018. El sostre de vidre també existeix en ciència?

El sostre de vidre és arreu, en qualsevol àmbit. El que passa és que, en ciències, som poques ja d’entrada. És veritat que ara trobem moltes més científiques joves, espero que sigui perquè la situació està canviant. Però el sostre de vidre és un problema general de la societat; és una realitat que canvia molt lentament. A Espanya la situació no és bona, però tampoc és una de les pitjors. El meu nomenament com a directora del sincrotró Alba demostra que aquí no hi va haver consideracions negatives sobre el fet que fos dona. Si observem el conjunt de les institucions similars que tenim a Europa, a part del CERN –que ara està dirigit per una dona, la italiana Fabiola Gianotti, per primera vegada en els seus seixanta anys d’història–, el sincrotró Alba és l’única que té una directora. A Alemanya, a França, a Anglaterra, a Itàlia, a Suècia…, aquest tipus de càrrec l’exerceixen homes en tots els casos.

Caldria afegir-hi que en disciplines com la física encara hi ha menys presència de dones que en altres camps, com la biomedicina.

En ciències físiques sempre hem estat poques i continuem sent poques. Imparteixo classes sobre física d’acceleradors a la Universitat Autònoma de Barcelona. Enguany la presència d’estudiants femenines ha millorat una mica i se situa entorn del 30 %. L’altre dia corregia exàmens parcials i, per primera vegada en tres anys, em vaig trobar amb un examen en què els quatre exercicis estaven resolts a la perfecció. Es tractava d’una noia, d’una estudiant.

Crec que és molt important actuar a les escoles. El model de societat imposa que les nenes interioritzin que han de fer alguna cosa útil per als altres, i aleshores estudien medicina, són mestres, són infermeres… Per la seva banda, el físic, què pretén? El físic vol entendre per què, és curiós, això és el que el porta a estudiar físiques. És un procés egoista. Quan jo vaig estudiar física era perquè volia entendre més, encara que després fes coses molt útils per a la societat.

Això és, doncs, el que cal ensenyar a les nenes. En primer lloc, que no han de tenir por de ser egoistes i d’estudiar el que volen perquè sí, perquè els satisfà. I en segon lloc, que això que estudien perquè ho volen entendre tindrà una utilitat per a la societat. I seran útils a la societat perquè, encara que no curin directament els malalts, facilitaran el sincrotró amb el qual milloraran el fàrmac que els administren de manera que, després, la cura tingui més probabilitats d’èxit. És una manera indirecta d’ajudar, però igualment útil. Aquest és el missatge que cal fer arribar a la societat.

Quin és l’avantatge de comptar amb dones científiques com a referents?

Estic molt contenta de la visibilitat de Fabiola Gianotti arreu del món. Estic segura que la seva figura ha convençut moltes noies d’estudiar física, perquè demostra que és possible estudiar una cosa que t’agrada i ser útil. Els models socials  han de canviar. Aquest any es va llançar a Hollywood la campanya #MeToo, en un ambient que no té res a veure amb la ciència, però que revela una evolució en l’educació general en el sentit que certs temes no es poden continuar tractant com es feia fins ara. Campanyes com aquesta són positives en tots els àmbits i espero que ajudin també en el món de la ciència.