Foto: Vicente Zambrano
Els darrers anys, la cotització immobiliària ha despuntat més que la capacitat adquisitiva dels barcelonins per fer front al lloguer o a la compra d’habitatge. El sagnant decalatge entre cotització i prosperitat només es podrà superar si el benestar i la igualtat cotitzen com a valors socials.
Els barcelonins vivim moments de canvi i desconcert. L’encant de la Gran Encisera s’ha disparat arreu del món. Dins el mercat de valors de les ciutats, Barcelona cotitza a l’alça i atreu població forana de tots els estrats socials, des dels immigrants més humils fins als professionals altament qualificats que troben a la ciutat una feina i un mode de vida atractius. Podem dir sense por de ser petulants que els estrangers ja no venen exclusivament per viure en un clima benigne; també ho fan perquè troben molts altres estímuls i beneficis associats al fet de residir aquí. No és l’escalf del sol, sinó el preu del sòl, que avui fa bona Barcelona als ulls dels inversors estrangers.
Una alta cotització, però, no es tradueix necessàriament en prosperitat. La cotització es mesura per l’índex de preus. La prosperitat, en canvi, es mesura en funció del benestar dels ciutadans i la qualitat d’un espai públic compartit. Els darrers anys, la cotització immobiliària ha despuntat més que la capacitat adquisitiva dels barcelonins per fer front al lloguer o a la compra d’habitatge. Barcelona ha entrat en una lliga mundial de ciutats que s’ha convertit en un camp adobat per a grans inversors, però els seus habitants han assistit a aquesta gentrificació amb els sous congelats.
L’any 1821 es va declarar a Barcelona una epidèmia de febre groga, una malaltia transmesa pels mosquits que té una mortalitat del 50 %. Aleshores l’origen de la malaltia era desconegut i els metges de la ciutat es van dividir entre contagionistes, els que creien que la malaltia era exòtica i es transmetia pel contagi entre humans, i anticontagionistes, els convençuts que la febre no es transmetia entre humans, sinó que venia d’algun microbi provinent de les aigües fètides. L’epidèmia de la febre groga a Barcelona va causar una gran impressió arreu, perquè era la ciutat més gran fins aleshores que havia patit una malaltia com aquella, tan desconeguda a Europa. Els metges anticontagionistes eren menys, però van convèncer les autoritats perquè tanquessin les muralles per evitar el contacte amb les aigües estancades del port. L’efecte d’aquesta decisió equivocada va ser letal, perquè en pocs dies la mortaldat encara es va disparar més. Finalment es va donar la raó als contagionistes, que havien entès que la febre es transmetia per contagi entre humans, però ni uns ni altres no van poder evitar que s’estengués l’epidèmia.
Semblantment, ens podríem enfrontar a la nova febre d’or que vivim avui rendint-nos al paradigma neoliberal, assumint que no ens podem sostreure a les inèrcies de la globalització, o blindant la ciutat amb muralles i ordenances contra l’especulació dels grans inversors. La primera opció ens portaria a l’expulsió gradual i definitiva de les classes mitjanes de la ciutat. La segona via no garantiria tampoc l’objectiu de la prosperitat, que és la redistribució justa de la riquesa entre els ciutadans.
Aquest sagnant decalatge entre cotització i prosperitat només es podrà superar si el benestar i la igualtat cotitzen com a valors socials. Des de fa dècades, Barcelona s’ha articulat al voltant d’associacions que han vetllat per la cosa comuna. Compta amb un ric entramat d’organitzacions no governamentals que ha garantit un teixit assistencial en els pitjors moments de la crisi. Tota aquesta mobilització ciutadana no ha estat en va i ha generat complicitats veïnals, anhels d’emancipació i voluntat de canvi. Barcelona necessita més que mai un consens polític que ajudi a vertebrar una ciutat en la qual les oportunitats de negoci no es mesurin en funció de la seva rendibilitat monetària, sinó en relació amb les possibilitats de fomentar la prosperitat en un sentit més horitzontal i democràtic.
En comptes de repartir entre els pobres els guanys d’uns pocs, es tracta de fomentar una economia que no faci prevaler la productivitat per damunt de tot i que posi en valor les feines reproductives i de la cura que garanteixen el benestar dels ciutadans, un benestar que no es podrà mesurar únicament en termes de renda, sinó també d’acord amb el seu retorn social, cultural i ecològic.