La incorporació de les TIC a les aules ha de respondre a uns objectius molt clars i a un estudi previ de les necessitats dels estudiants per trobar l’equilibri entre els elements pedagògics, tecnològics, organitzatius i contextuals. La connectivitat permanent no és un valor per se, però sí que ho són les oportunitats de comunicar-nos i cooperar i, sobretot, la implicació activa de l’estudiant en el seu propi aprenentatge.
© Swasky
A principis de març, a Barcelona, Zygmunt Bauman iniciava una xerrada sobre educació amb un explícit: “No tinc cap recepta. La història no avança fins que no la fem. El futur és de la gent jove.” I l’acabava amb un contundent: “Esteu condemnats a viure una època molt interessant. Espero que treballeu pel canvi.” Tot i les moltes incerteses que el mateix Bauman no va defugir exposar al llarg de la conferència (i totes les altres que expressa a Els reptes de l’educació en la modernitat líquida), el punt de partida del sociòleg em semblà impecable: si vostès –semblava dir a l’auditori presencial i als que, com jo mateixa, l’escoltaven via streaming a desenes de milers de quilòmetres– han vingut perquè els doni una recepta fàcil i d’aplicació segura i immediata, no anem bé; millor que cadascú es posi a treballar, observi els nois i les noies a les seves aules, miri què necessiten i, a força d’assaig i error, hi anirà trobant algunes respostes (no totes ni sempre les mateixes). Dit tot això amb una certa complicitat generacional, perquè tant Bauman com gairebé tot el seu públic d’aquella tarda érem nouvinguts a internet; és a dir, persones nascudes abans que fos inventat i, per tant, individus que mai no deixarem de defensar amb entusiasme allò que més ens sedueix d’un món on la xarxa no existia (per entendre aquestes adhesions emocionals, només cal afegir-hi la mirada històrica i rellegir què es va dir en el moment de la implantació de la premsa de masses, la ràdio o la televisió).
Aquest canvi de perspectiva, si ens centrem en la inclusió de les TIC a les aules, no deixa de ser tant de sentit comú com de difícil incorporació en la nostra quotidianitat. La voluntat de superar les limitacions i experiències prèvies exigeix humilitat per deixar de banda el debat fàcil entre apocalíptics i integrats, i modèstia per acceptar que no tenim totes les respostes, ja que amb prou feines estem començant a plantejar-nos les preguntes. També requereix acceptar que internet ens ha pres, als docents, el privilegi de ser els principals transmissors de la informació i, tot i l’enuig que ens pot generar, reconèixer que molts dels continguts que la nostra escola es va proposar transmetre’ns són avui obsolets o poc útils. Molts, però no pas tots, és clar. Pedagogs com Pere Marquès i el seu grup de recerca de la UAB s’estan preguntant de fa temps quins continguts són bàsics i s’han de seguir memoritzant i quins altres és preferible que s’adquireixin amb la pràctica, mitjançant les TIC. Combinant-los, proposen el “currículum bimodal”, que busca l’equilibri entre l’adquisició individual de continguts bàsics (com ara el vocabulari, per posar un exemple) i la realització de tasques en equip per tal d’assolir uns objectius prèviament marcats pel professorat i promoure noves formes creatives de seleccionar, organitzar i utilitzar els recursos d’informació i documentació a l’abast.
Treball cooperatiu i implicació personal
Tot i aquests canvis, el professorat és qui segueix definint les regles del joc: la incorporació de les TIC a les aules ha de respondre a uns objectius molt clars i a un estudi previ de les necessitats dels estudiants per tal de trobar l’equilibri necessari entre els elements pedagògics, tecnològics, organitzatius i contextuals. A l’aula, la connectivitat permanent no és un valor per se, però sí que ho són les oportunitats de comunicar-nos i cooperar, que augmenten exponencialment, i, sobretot, la implicació activa de l’estudiant en el seu propi aprenentatge que, amb les metodologies i eines tecnològiques adequades, adopten els nois i noies en el moment que comencen a treballar col·laborativament.
Amb la introducció de les TIC la manera de treballar a les aules s’haurà d’anar actualitzant constantment. A la fotografia, un alumne de l’Escola Pere Vila experimentant amb el seu portàtil.
Quan Salman Khan va editar els primers vídeos de la futura Khan Academy, segur que no s’imaginava que el fet d’enregistrar breus unitats temàtiques dels curricula escolars en format audiovisual i fer-les accessibles a internet, per tal de ser visualitzades en qualsevol moment i en qualsevol lloc, obriria el camí a una de les noves metodologies d’aprenentatge que han començat a capgirar la classe tradicional: l’estudiant, primer de tot, seguint unes instruccions personalitzades del professor, es familiaritza amb un contingut estudiant-ne, pel seu compte, els conceptes bàsics amb l’ajut de tot tipus de recursos i relacions amb els altres aprenents en xarxa. Un cop ha assolit aquests coneixements bàsics i amb el seguiment en línia del professorat, la classe presencial es converteix en un espai on es promou l’experimentació en grup i es desenvolupen projectes i tasques en col·laboració amb els altres companys i el professor, que queden reflectits en eines com els PLE (entorns personals d’aprenentatge) i ajuden a consolidar les competències que permetran a cada aprenent, en el futur, prendre les decisions correctes i actuar eficaçment davant de qualsevol repte personal i professional.
Salman Khan, com tants i tants professors d’arreu del món que exploren diàriament les potencialitats de les TIC en l’educació, sap que, a partir d’ara, la manera de treballar a les aules s’haurà d’anar actualitzant constantment. Si tenim alguna certesa, però, és que estem avançant cap a un aprenentatge més social i cooperatiu caracteritzat per una major implicació de l’estudiant en el procés d’aprenentatge, el desenvolupament de competències avui bàsiques com la comunicativa o el treball en equip, l’increment de la satisfacció dels estudiants o una major formació dels estudiants com a ciutadans crítics.
Tanmateix, als docents, el gran nombre de recursos i relacions que ens ha portat internet ens exigeix una necessària reavaluació de la nostra pròpia capacitació com a docents. Si acceptem, seguint Bauman, que ens haurem d’estar formant al llarg de tota la vida professional, les TIC ens faciliten un autoaprenentatge també més col·laboratiu i horitzontal, on esdevenen subjectes principals del procés, els nostres iguals: col·legues que tenim a la vora o a l’altra banda del món i amb qui ens relacionem mitjançant entorns virtuals que, amb diferents graus de formalització, afavoreixen l’intercanvi d’informació, idees, coneixements i experiències (bones pràctiques).
A Catalunya en tenim exemples molt sòlids, com ara els de l’Associació Espiral, Espurna o l’eduCAT 2.0. A la UOC, la recerca en e-learning ens obre a una nova concepció de la universitat on la seva comunitat plural i diversa es forma de manera permanent gràcies a la interacció entre tots els seus membres i el feedback constant generat en tot tipus de xarxes, des de les més formals pròpies d’un grau o postgrau fins a les sorgides de col·lectius d’interessos comuns. Aquest és el cas del projecte LletrA, que reuneix el coneixement dels diferents agents del sistema literari català en un entorn virtual promogut des de la universitat, o del Mestresclass, creat recentment, on la comunitat universitària experta coopera amb un mitjà de comunicació molt actiu a la xarxa, l’Ara, per promoure l’intercanvi solidari del coneixement entre els professors catalans de tots els nivells educatius (des dels continguts curriculars específics fins a les bones pràctiques docents desenvolupades amb èxit dins de la mateixa aula). Tot això amb un nou llenguatge, l’audiovisual, que els propers anys esdevindrà central en la consolidació d’una internet educativa catalana de qualitat i innovadora.
Retroenllaç: L’escola. De la crisi a la revolució | Núvol