El Park Güell, un exemple de com la museïtzació de la ciutat pot arribar a expulsar la vida quotidiana dels seus espais.
Foto: Vicente Zambrano
Museïtzar la ciutat significa que l’espai ordinari del dia a dia i de la vida en comunitat es converteix en un territori en què tot és objecte d’espectacle i consum. Però la quotidianitat i l’excepcionalitat no són obligatòriament excloents; s’imposa recuperar un equilibri.
El 1748 Giambattista Nolli va publicar la Pianta Grande di Roma, una cartografia de la ciutat diferent de les que s’havien fet fins llavors, que acostumaven a ser un conjunt de representacions pictòriques dels edificis importants (una cosa molt similar als plànols per a turistes d’avui dia). El que fascina del plànol de Nolli no és simplement la seva exactitud sinó com mostra la ciutat. Nolli cobreix tots els edificis privats amb una trama ratllada per diferenciar-los de l’espai públic, que es deixa en blanc; d’aquesta manera, carrers i places apareixen perfectament definits a l’estructura urbana. A més, a aquest espai en blanc afegeix les plantes, dibuixades detalladament, de totes les esglésies, les capelles i els claustres, així com els patis interiors, els passatges i els pòrtics. Així Nolli estén la idea d’espai públic, en incloure-hi tots aquells llocs de reunió i culte i les zones semipúbliques que permeten la lliure circulació. Aquest gest col·loca els edificis públics en un context i facilita entendre la ciutat com un sistema orgànic de peces.
La Pianta Grande di Roma de Giambattista Nolli, una cartografia que per primera vegada presenta la ciutat com un sistema orgànic, revelant les relacions entre les àrees privades i les públiques.
Foto: Wikimedia
Pensem per un moment com quedaria Barcelona si utilitzéssim el mateix mètode de Nolli. En aquest cas a avingudes, rambles i places hi sumaríem els altres espais de socialització: els equipaments públics. Les biblioteques municipals, els mercats públics, els centres cívics, els culturals i els esportius, les escoles públiques (i els seus patis) i les fàbriques de creació. Així, entendríem el que és públic a la ciutat no simplement com el residu no edificat sinó com una estructura molt més complexa que organitza i activa la vida en comunitat. Manllevem la metàfora biològica: els carrers i les avingudes són les artèries i venes, però els equipaments públics són els òrgans motors que activen la circulació, el moviment i la vida de la ciutat. A través d’aquest dibuix es podria apreciar la distribució dels equipaments al territori i observar com els carrers i les places són, en realitat, els vestíbuls i llindars que vinculen els espais de la vida en comú.
Potser pot semblar una mica trivial utilitzar una metodologia del segle XVIII per estudiar la forma urbana de Barcelona, però és un clàssic en les anàlisis urbanístiques. Als anys setanta els arquitectes americans Robert Venturi i Denise Scott Brown van utilitzar la metodologia de Nolli per analitzar la riquesa espacial de l’Strip de Las Vegas. En aquest cas a la via principal de la ciutat s’hi afegeixen els vestíbuls dels hotels i casinos pels quals els visitants de la ciutat poden circular lliurement sense que importi si hi estan allotjats. D’aquesta manera, el carrer es dilata i, en lloc d’entendre’s com un espai de circulació limitat per plànols verticals, s’estén per les plantes baixes que hi estan en contacte.
L’aplicació de la cartografia de Nolli a Las Vegas mostraria que és un espai construït per atreure el turista pensant en el consum.
Foto: Eva Guillamet
A diferència del mapa que es dibuixaria a Barcelona, que pretén demostrar l’estructura comunitària, el de Las Vegas mostraria que és un espai que es construeix per atreure el turista pensant en el consum. La ciutat americana desplega tot el seu potencial d’elements simbòlics, cartells i llums de neó per persuadir els visitants, com si es tractés d’una gran fira plena d’atraccions.
Plànols urbans incomplets
Ara bé, malgrat que el plànol de Barcelona ens mostra la ciutat dels ciutadans i el de Las Vegas la dels consumidors, tots dos són plànols incomplets. El de Las Vegas no ens explica com s’hi viu; no sabem res de l’estil de vida dels seus habizants, que suposem que viuen darrere d’aquest gran aparador de llums. De la mateixa manera, el nostre plànol de Barcelona no ens mostraria allò que és per a la resta del món. És a dir, la Sagrada Família, el Museu del Barça, els patis de la Pedrera o la gran majoria d’elements monumentals que il·lustren els plànols per a turistes no apareixerien al nostre dibuix. Aquests mapes mostren una Barcelona paral·lela a la que viuen els seus ciutadans; moltes vegades són plànols falsejats en què només destaquen els “punts d’interès”, dibuixats de manera fàcilment recognoscible (com aquells mapes antics de Roma), mentre que la resta de la ciutat és una massa uniforme i mancada d’interès.
Georg Simmel definia, a començaments del segle XX, la figura de l’estranger –aquell que arriba avui i roman demà– per referir-se a l’immigrant, el que ve de fora i es queda a viure entre nosaltres. El turisme al segle XXI és un fenomen que té poc a veure amb la immigració; la immigració apareix a les estadístiques del cens –tant la que té papers com la que no–, s’estableix i crea vincles amb la comunitat, bé tancant-se entre aquells qui els són similars o bé barrejantse amb la gran massa de persones de nacionalitats i procedències diverses característica de la metròpoli moderna. El turista, en canvi, arriba però no es queda, mira però no participa. Per a ell la ciutat és un espectacle, un objecte per ser observat o per viure un simulacre del que podria significar viure a la ciutat as a local.
El turista arriba i se suma al flux de la ciutat –amb el seu plànol ple d’icones– però, com en tot ecosistema, les espècies invasores poden integrar-se o bé, contràriament, trencar l’equilibri intern destruint el sistema original.
Normalitat quotidiana versus excepcionalitat
La museïtzació de la ciutat significa que allò que era l’espai de l’ordinari, del dia a dia i de la vida en comunitat, s’ha convertit en un espai aliè a la quotidianitat, en què tot és objecte d’espectacle i consum. Així, els elements monumentals o turístics que abans eren part de l’estructura del sistema públic i urbà són descontextualitzats i col·locats en la categoria d’allò excepcional: la quotidianitat es fa impossible. Un exemple il·lustratiu d’aquest cas és el Park Güell. La necessitat de limitar l’afluència de visitants a causa del nombre desorbitat de turistes va acabar imposant una regulació de l’accés que convertia el parc en un espai tancat i estanc, en què la lliure circulació dels habitants de la ciutat va arribar a estar pràcticament en suspens.
En una situació ideal la quotidianitat i l’excepcionalitat conviurien, amb les seves tensions internes i els seus petits desequilibris puntuals, en un joc constant en què les dues maneres d’entendre l’espai urbà es complementarien.
Lluny de coincidir amb la ciutat quotidiana i ordinària i de completar-la, la ciutat del consum i l’espectacle l’ha acabat envaint en trencar-se l’equilibri de la vida. A Ciutat Vella, d’una banda, disminueix el nombre de residents, mentre que es multipliquen exponencialment els pisos per a turistes, l’anomenada “població flotant”. Els turistes són els estranys que avui hi són i demà ja no. O més ben dit, els que avui hi són i demà tenen una altra cara i un altre accent. Una població flotant no roman ni s’estableix, no hi ha possibilitat d’integració o suma i, per tant, l’estructura social i comunitària resulta inútil.
La ciutat de l’espectacle reclama uns llocs i unes formes que tenen poc a veure amb la ciutat quotidiana; però no són obligatòriament excloents. Caldria recuperar un equilibri, una sostenibilitat que permeti tornar a aquest estat de gràcia en què, literalment, “hi ha lloc per a tot”.