Resiliència: prevenir, mitigar, recuperar-se

El concepte de resiliència no es limita a la virtut d’encaixar l’adversitat i sobreposar-se, sinó que també inclou la capacitat de treure un rendiment positiu de la desgràcia.

Judith Rodin, presidenta de la Fundació Rockefeller, defineix la resiliència com la capacitat de preveure l’adversitat i de recuperar-se’n, així com d’adaptar-se i créixer a partir d’experiències traumàtiques. La construcció de la resiliència permet prevenir o mitigar situacions potencialment desastroses que poden alterar el funcionament normal d’una ciutat. En el pitjor dels casos, ajuda a identificar adversitats que no es poden predir ni evitar o, si més no, a donar-hi la millor resposta possible.

Rodin no limita el concepte de resiliència a la virtut d’encaixar una adversitat i sobreposar-se, sinó que l’amplia per incloure-hi la capacitat de treure un rendiment positiu de la desgràcia. Fins i tot parla de dividends per referir-se a les capacitats i els beneficis que es generen gràcies a la construcció de la resiliència, com ara tenir disponibilitat, estar alerta i guanyar capacitat de resposta i de revitalització. Idealment, diu Rodin, “com més aptes siguem per gestionar el desordre i més habilitats desenvolupem per construir la resiliència, més capaços serem de crear o aprofitar noves oportunitats, tant en temps turbulents com en dies de bonança. Aquests són els dividends de la resiliència”.

La construcció de la resiliència és cada cop més urgent i necessària en un món marcat per la volatilitat. Només cal llegir els diaris per comprovar la freqüència amb què alguna turbulència pertorba el curs normal de les coses: un ciber-atac, un virus nou, una tempesta devastadora, un atac terrorista, una fallida sistèmica, un desastre natural o una deflació sobtada als parquets de les borses poden tenir efectes desestabilitzadors per a un gran nombre de persones. Rodin destaca tres àmbits de disrupció que són propis i definitoris del moment que vivim: la urbanització, el canvi climàtic i la globalització.

La població mundial s’està urbanitzant d’una manera vertiginosa. Cada dia són més les persones que emigren del camp a la ciutat. El creixement desordenat o improvisat de les grans urbs genera bosses de població vulnerables a les amenaces del canvi climàtic o les epidèmies. L’expansió desordenada de les grans metròpolis també altera els ecosistemes, de manera que la urbanització no té només un impacte social, sinó també ecològic.

El segon gran repte que afronta la humanitat en aquest nou segle és el canvi climàtic, que provoca d’una manera recurrent desastres naturals, cada vegada més freqüents i severs. Assistim amb preocupació a l’escalfament global i l’augment del nivell del mar, a inundacions i sequeres que han generat desplaçaments demogràfics i han donat lloc a un nou tipus d’èxode, el del refugiat climàtic.

El tercer factor que determina el nostre present és la globalització, que ha accelerat el canvi que vivim i ha introduït variables i riscos nous desconeguts fins ara. També ha afegit complexitat als nostres sistemes i ha significat un increment de la volatilitat econòmica. Com que, diu Rodin, en aquesta organització massiva de sistemes tot està interconnectat, una única disrupció sovint en dispara una altra, que al seu torn pot exacerbar els efectes de la primera, i així el xoc original es converteix en una cascada de crisis. Una tempesta, per exemple, pot afectar les infraestructures i acabar desencadenant un problema de salut pública. Una turbulència discreta pot acabar provocant una catàstrofe de gran escala. Segons estimacions del Banc Mundial, entre el 1980 i el 2012 les pèrdues per desastres naturals van ser de gairebé quatre bilions de dòlars en tot el món.

La resiliència no és una virtut innata o genètica, sinó una qualitat que es pot desenvolupar, tant si parlem d’un individu com d’una comunitat o una organització. Segons Rodin, perquè una ciutat sigui resilient ha de tenir sis virtuts fonamentals: atenció, diversitat, redundància, integració, autoregulació i adaptació.

Atenció

Cal ser conscient de les forces i els límits propis, i estar atent a les possibles amenaces i riscos. I no n’hi ha prou d’estar al cas de la teva vulnerabilitat. Davant d’una crisi, has de poder incorporar nova informació i adaptar-te als canvis que es produeixen en temps real. En el cas d’una ciutat com Barcelona, “la gestió dels serveis urbans comporta una gran complexitat a causa dels múltiples agents que intervenen en el procés –sosté Ares Gabàs, responsable del programa de resiliència urbana de l’Ajuntament de Barcelona–. Cal construir les eines i les estructures organitzatives necessàries que permetin abordar la gestió de la ciutat d’una manera transversal i intersectorial”, assegura.

L’atenció primària comença per la gestió de les incidències sobre els serveis, que es fa a través de la central d’operacions d’Hàbitat Urbà, una peça clau en el procés de creació de resiliència. La central té com a missió afrontar situacions crítiques que puguin arribar a comprometre la continuïtat funcional de la ciutat i abordar els casos amb els diferents agents i operadors –públics i privats– que intervenen en la gestió dels serveis urbans. La central gestiona qualsevol incidència detectada a l’espai públic que requereixi una acció o una reparació urgent. S’organitza en torns per cobrir les 24 hores del dia i funciona 365 dies a l’any per fer front a les emergències que es declaren a Barcelona. Rep els avisos dels serveis proactius o de la ciutadania i gestiona els operatius amb equips d’acció immediata, que es distribueixen per la ciutat per garantir la reducció ràpida o l’eliminació dels perills localitzats a l’espai públic.

Diversitat i redundància

Una ciutat ha de disposar de recursos diversos, fins i tot redundants, de manera que el funcionament urbà no s’aturi encara que alguna peça del sistema falli.

Un exemple de redundància podria ser l’acord entre TMB i Urbaser, l’empresa que gestiona la recollida d’escombraries. Tant els autobusos com els camions de recollida de residus funcionen amb gas i tenen la seva pròpia gasolinera per abastir-se’n, però està previst que en cas que s’esgoti el combustible o es detecti alguna incidència, tant els autobusos com els camions es puguin abastir indistintament en qualsevol dels punts.

Integració

Per tal de gestionar les incidències, no n’hi ha prou amb tenir reflexos i un bon equip de bombers i de guàrdia urbana. Cal que tota la informació rellevant estigui integrada. Segons Rodin, perquè un sistema estigui veritablement integrat, cal que les funcions estiguin coordinades i que es pugui actuar d’un sistema a un altre, col·laborativament, per buscar solucions cohesionadores. Per arribar a aquest nivell d’integració, la informació ha de ser compartida i la comunicació, transparent.

Per fer front a aquest repte organitzatiu, el Departament de Resiliència de Barcelona ha creat l’anomenada Situation Room, una plataforma de gestió de la informació que té com a objectiu aportar una visió integral de l’estat de funcionament de la ciutat, ja que aglutina totes les dades rellevants dels diferents sistemes que la integren. “La gestió de la ciutat és complexa per la multiplicitat d’operadors que hi intervenen i perquè, malgrat les evidents interdependències que hi ha entre els diferents sistemes urbans, sovint operen fent una gestió aïllada de la informació –explica Gabàs–. La Situation Room obre una nova possibilitat de gestionar i compartir la informació amb tots els agents implicats, i permet analitzar d’una manera conjunta dades que fins ara era impossible correlacionar. Així, aporta un nou coneixement de suport per a la presa de decisions, ja siguin estratègiques o operatives.”

Amb aquesta voluntat d’integració, fa poc s’ha creat la Barcelona Urban Resilience Partnership, una iniciativa promoguda per l’Ajuntament dins del context del programa sobre el perfil de resiliència de les ciutats (CRPP, City Resilience Profiling Programme) d’ONU-Hàbitat, per consolidar i fomentar la col·laboració publicoprivada amb empreses proveïdores de serveis (Acsa, Aigües de Barcelona, Cespa, Endesa, FCC, Typsa i Urbaser), consultories i enginyeries (Anteverti, Bac Engeneering Consultancy Group, Institut Cerdà, Opticits), i institucions acadèmiques i centres de recerca (BSC, CIMNE).

Autoregulació

La ciutat ha de disposar de mecanismes d’autoregulació que li permetin tenir avaries sense caure en el col·lapse generalitzat, i resoldre situacions anòmales per evitar que degenerin en un efecte dominó.

És sabut, per exemple, que l’aigua que consumeixen els habitants de Barcelona prové principalment dels rius Llobregat i Ter. Aquestes aigües es reparteixen, respectivament, als barris del sud i del nord de la ciutat, parlant a grans trets. Fa tres anys, però, hi va haver una greu avaria en una conducció que hauria pogut deixar la meitat de barcelonins i una part de l’àrea metropolitana sense servei. La catàstrofe es va evitar gràcies a una canonada inaugurada poc temps abans que connecta els sistemes Ter i Llobregat a través de la serra de Collserola, i que va permetre reenviar l’aigua del Llobregat cap als sectors proveïts habitualment pel Ter. L’avaria hauria pogut generar molt soroll, però gairebé ningú no se’n va assabentar ni se’n va haver de preocupar.

Adaptació

Una ciutat ha de ser capaç d’ajustar-se a les circumstàncies noves que es generen davant d’una situació de crisi desenvolupant plans nous, implementant noves accions i, si convé, modificant el comportament per evitar desgràcies futures. Així va ser com, després de la devastació causada per l’huracà Sandy a Nova York, el govern de la ciutat va buscar solucions que permetessin plantar cara a futures tempestes. En lloc de construir un dic més alt, que tard o d’hora un altre huracà podria malmetre, es va optar per construir parcs arran de la costa que en cas de tempestes descontrolades operarien com a terrenys inundables, i que, en temps de bonança, serien nous espais per a ús públic.

Amb aquesta mateixa voluntat d’adaptació, l’Ajuntament de Barcelona ha creat les anomenades Taules de Resiliència. Inicialment l’objectiu era reduir la vulnerabilitat de la ciutat davant riscos relacionats amb infraestructures i xarxes de serveis, però actualment l’enfocament té un abast més ampli, ja que també preveu riscos naturals i antròpics que puguin afectar la garantia de continuïtat funcional i prestació de serveis.