La veritable acció musical no parla del nombre d’escoles, de resultats numèrics ni de vendes, sinó del valor transformador de la música i de la riquesa de l’art com a catalitzador de les necessitats socials.
L’ensenyament artístic, i en concret el musical, ha estat en els darrers anys revisitat per diferents mirades. No només per l’Administració o els educadors, sinó també pels artistes, els educadors socials i els mateixos alumnes. D’una banda, ha calgut revisar els continguts dels programes tant a l’ensenyament obligatori com al superior per tal d’equiparar la música a altres matèries i, com a resultat d’això, Barcelona avui compta amb tres centres que ofereixen titulació de grau superior de música: l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), el Liceu i el Taller de Músics. D’altra banda, han crescut el nombre d’escoles de música i l’oferta d’activitats extraescolars. Tot plegat ha contribuït a tancar un procés de normalització dels estudis que ens ha permès començar a sortir d’una situació tan anòmala com és el fet que l’art ocupi des de fa temps un lloc perifèric dins la construcció de la nostra societat.
La veritable acció musical, però, no parla del nombre d’escoles, de resultats numèrics ni de vendes, sinó del valor transformador de la música i de la riquesa de l’art com a catalitzador de les necessitats socials. És per això que noves propostes en el món de l’art i de l’educació artística han pres protagonisme. Són projectes que miren a llarg termini, que cerquen una sortida solvent a una crisi espiritual i de valors; propostes que innoven i obren noves vies; camins que no es dibuixen al voltant de les taules d’un despatx, sinó al carrer, en contacte amb els nens i les nenes, i que es converteixen en indicadors fidels de les transformacions de la societat al mateix temps que es transformen amb ella.
En el debat del moment, diverses veus coincideixen en un fet que no es pot eludir per més temps: no es pot renunciar a la cultura si no es vol perdre els valors que contribuiran al creixement de les persones i a les aspiracions identitàries d’una societat. Si bé és habitual en altres camps, com el de la sanitat, prendre mesures per prevenir costos i pal·liar així els efectes futurs dels mals hàbits de la població, és encara utòpic plantejar eines similars que ens permetin tenir cura de l’ànima de la societat del dia de demà. Amb l’escassetat actual de recursos, es fa evident allò més essencial: les prioritats de la comunitat i de les persones. Educar a través de l’art és una oportunitat per a la societat del futur, perquè ens permetrà desenvolupar aprenentatges significatius com la flexibilitat o la integració, que faran tanta falta als nens i a les nenes per construir la societat que es va conformant.
D’un temps ençà, noves metodologies situades fora dels marcs establerts proposen modificar el tradicional assoliment d’objectius i concedir un marge més ampli a la creativitat. És partint de l’experiència a les aules que es comencen a construir noves propostes que neixen amb un caràcter més flexible i més permeable als canvis socials per tal de poder respondre constantment a les necessitats de la comunitat, i que d’aquesta manera atorguen, ara sí, un veritable rol de baròmetre social a l’educació artística i a la cultura.
Noves figures professionals apareixen també a partir d’aquests canvis. Neix un nou perfil, entre creador i activista, que haurà de compaginar les facetes d’artista, docent, treballador social i gestor. Algú capaç d’implicar i relacionar els responsables d’àmbits molt diferents. Ells són els responsables d’impulsar una acció musical i artística renovada. Aquests professionals es vinculen i creen xarxa: les entitats, els barris, les escoles; però, sobretot, estan compromesos amb els nens i els joves i amb les seves famílies. Una dedicació oberta, que encara no està del tot inventada, i amb un ampli camp per recórrer. N’explorem alguns exemples a les pàgines que segueixen.