Quina visió tenia Cervantes de Barcelona? Gaziel hi va dedicar un petit assaig que va aparèixer al Libro de Oro de la Exposición de Sevilla de 1930, on dóna compte de l’admiració que l’autor del Quixot sentia per la capital de Catalunya, més enllà dels coneguts ditirambes. L’article, que oferim en extracte, forma part de l’antologia Tot s’ha perdut, publicada a la col·lecció Biblioteca del Catalanisme, d’RBA La Magrana.
© Sagar Forniés
Un dels hiverns més llargs i crus que es recorden a Europa –el de 1929–, un matí de principis de febrer jo era als afores de Barcelona en companyia d’un amic, alemany de Königsberg, que acabava d’arribar per primera vegada a Espanya. Després d’haver passejat plàcidament un parell d’hores, vam haver de seure a descansar a l’aire lliure, en ple camp […] Estàvem així, respirant la tíbia soledat sense vent, muts de benestar inefable, quan el meu amic va alçar els ulls i de sobte va descobrir, per damunt del mur blanc que ens protegia, les branques més altes d’un ametller en flor, que despuntaven encara estremides del seu recent i delicat miracle, enarborant sobre l’esmalt profund del cel la seva resplendor d’aurora vegetal.
El meu amic de Königsberg va fer un sospir. Mirava la tàpia emblanquinada, mirava l’ametller, mirava l’espai. “I pensar que som a 3 de febrer!”, va dir per fi. Aleshores, no sé per què, se’m van acudir aquelles màgiques paraules de Cervantes sobre Barcelona: “Mar alegre, tierra jocunda, aire claro”…
* * *
Que jo recordi, Cervantes va escriure tres elogis de la capital de Catalunya. Més ben dit: dos de Barcelona i un dels catalans en general. El més conegut és aquell, tan suat […], que figura al capítol lxxii de la segona part del Quixot […]: Barcelona, “archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única” […].
Qui estigui acostumat a l’estil cervantí i rellegeixi atentament aquestes frases ampul·loses, plenes d’adjectius laudatoris i d’hipèrboles a dojo, experimentarà –sobretot si és català– aquella mena de sufocació que produeixen en qui les rep (tret que sigui un perfecte ximple) les manifestacions d’una cortesia excessiva. Aquesta manera de lloar, tan aclaparadora per al lloat, era una moda del temps […].
Això vol dir que la proverbial admiració del gran escriptor castellà per Catalunya, i en especial per Barcelona, és una cosa falsa? De cap manera. No solament és cert que Cervantes sentia una viva atracció per aquesta terra hispana i per la seva capital, sinó que, a més, m’atreveixo a dir que cap altre artista, abans o després d’ell, no ha sabut descobrir més bé l’essència del paisatge català mediterrani, ni fixar-la en una expressió lapidària més breu i definitiva; tampoc no han sabut fer-ho els mateixos escriptors catalans.
Però aquesta fórmula insuperada no figura, precisament, com veurem, en cap dels fragments transcrits. És en una altra banda, i és al Quixot […].
© Prisma
La clamorosa benvinguda que els barcelonins van tributar a don Quixot i Sancho, “con aplauso y música”, segons la visió que en va donar l’il·lustrador Gustave Doré a l’edició francesa de l’obra de Cervantes publicada l’any 1863.
A mesura que don Quixot i Sancho es van apropant a la nostra terra, el lector experimenta de mica en mica una sensació ben estranya, com si l’aire que circula per les pàgines de l’obra, en els clars del text i a les interlínies anés canviant per moments. Amo i criat travessen silenciosament i solitàriament l’estepa aragonesa […]. I així que entren en terra catalana, es produeix una profunda mutació en el paisatge, en l’atmosfera que envolta els dos aventurers i, fins i tot, en el mateix ritme interior de l’obra. “Les tomó la noche […] entre unas espesas encinas o alcornoques.” Aquestes sureres i la seva desacostumada densitat, digna de ser notada, són un dels imperceptibles tocs de ploma, que més aviat semblen de vareta màgica, característics de l’art genial de Cervantes […]. La brisa marina, el vent humit del Mediterrani, es va filtrant pels fulls del llibre i refresca les àrides temples del sublim boig aventurer. I el primer amb què topa el seu criat, quan va a fer una becaina arrambat al tronc d’un arbre, és amb les cames d’uns quants malfactors i bandolers penjats de les branques. “Por donde me doy a entender –diu amb encert don Quixot, en constatar la troballa macabra– que debo de estar cerca de Barcelona”. I una mica després, amo i criat cauen en les mans rudes i cavalleroses, temibles i franques, del bandit romàntic Roque Guinart. Aire de fronda, aire de mar, rebel·lia i passió, dinamisme exaltat i senzillesa robusta. Ja som a Catalunya!
“Tres días y tres noches estuvo Don Quijote con Roque –diu Cervantes–, y si estuviera trescientos años, no le faltara qué mirar y admirar en el modo de su vida”. En efecte, aquesta serà l’actitud de don Quixot durant tota la seva estada a Barcelona: una actitud passiva i esbalaïda, diametralment oposada al seu caràcter íntim. L’actitud natural –i no és cap joc de paraules– en qui està descobrint el Mediterrani.
Aquest magne descobriment constitueix un dels episodis més bells del Quixot, ja que hi batega, fins a culminar en una definició lapidària, la intensa simpatia que Cervantes experimentava per la capital de Catalunya. Rellegiu atentament el capítol lxi de la segona part del Quixot. El moviment, el color i la lluminositat d’aquestes pàgines són únics a l’obra […]. “Llegaron a su playa –diu l’autor– la víspera de San Juan en la noche.” La revetlla de Sant Joan! Fogates, músiques i cants populars: la festa major, com aquell qui diu, de tot Catalunya. Van passar la nit al ras, respirant el rellent marí; don Quixot, sense baixar del cavall, impacient per veure el nou dia. “Y no tardó mucho cuando comenzó a descubrirse por los balcones del Oriente la faz de la blanca aurora”. Albada de Sant Joan, amb el sol envoltat pels esquinçalls de les fogates nocturnes!
“Tendieron Don Quijote y Sancho la vista por todas partes: vieron el mar, hasta entonces de ellos no visto.” Van veure les galeres que hi havia a la platja, “llenas de flámulas y gallardetes, que tremolaban al viento y besaban y barrían el agua”. Van sentir com sonaven clarins, trompetes, xeremies i timbals, i so de picarols. Les naus es van començar a moure per les tranquil·les aigües, “correspondiéndoles casi al mismo modo infinitos caballeros que de la ciudad sobre hermosos caballos y con vistosas libreas salían”. Els soldats de les galeres disparaven salves. Responien els que eren a les muralles i als forts de la ciutat […].
I és en aquest punt que Cervantes llança, des del fons de la seva intensa emoció, aquelles poques paraules màgiques, definitives, que encara no ha pogut superar ningú i que condensen el panorama sencer de Barcelona, tota l’esplendor de la costa de Catalunya: “El mar alegre, la tierra jocunda, el aire claro…” Escrita fa més de tres segles, aquesta definició continua sent tan meravellosament exacta com el primer dia.
* * *
El que Catalunya i Barcelona han d’agrair, doncs, a Cervantes […], és haver percebut i expressat magníficament el fet de la seva diferenciació hispànica.
Per primera vegada en tot el Quixot, es pot dir que en arribar a Catalunya els dos protagonistes de l’obra s’esfumen una mica, passen a un segon terme, perden relleu personal, com si naufraguessin en el nou ambient que els envolta […]. La democràcia catalana és massa exuberant de color i vibra excessivament perquè aquestes dues figures grises continuïn destacant-s’hi per sobre […].
En el gran acord peninsular ibèric, Castella representa i ha representat sempre, de manera eminent, el relleu de la personalitat individual, i Catalunya, l’imperi de la massa. La medul·la de Castella és jeràrquica i aristocràtica. La de Catalunya, democràtica i anivelladora. Mentre el valor històric més cotitzat va ser el valor personal, Castella va ocupar a Europa un pla de primer ordre. I sempre que a la Península s’ha intentat destacar el valor de la massa col·lectiva, la xavalla popular, per damunt de la privilegiada moneda d’or, Catalunya ha anat al capdavant d’aquests malaguanyats impulsos […].
Cervantes pertany a una època en què encara bategava, tot i que en plena decadència, el profund sentit de les Espanyes, d’aquesta rica i fecunda varietat peninsular que, sense haver deixat mai de ser un fet indestructible, no va reeixir mai a resoldre’s en una harmonia superior i completa. Com en els colors del prisma, a la península Ibèrica hi ha tres tons fonamentals: Castella, Catalunya i Portugal. Castella és el vermell, Catalunya el groc i Portugal el blau […]. La capital de la franja groga, Barcelona, és quelcom inconfusible, irreductible, com Madrid i Lisboa. I les tres juntes contenen tota la gamma de l’espectre peninsular. Qui sabés acoblar-les harmoniosament obtindria el que encara no han pogut contemplar els ulls humans: l’iris incomparable format per la bandera ideal d’Hispània.
Nota
Podeu llegir l’article sencer a Tot s’ha perdut, antologia d’articles de Gaziel a cura de Jordi Amat, en versió original castellana. Biblioteca del Catalanisme, RBA La Magrana, Barcelona 2013. Es publica amb autorització dels editors.