L’urbanisme ecosistèmic: un instrument per fer ciutats més sostenibles

La dinàmica competitiva de milers de ciutats a tot el món, consumint recursos sense límit, és insostenible i supera la capacitat d’algunes variables essencials dels ecosistemes per garantir la supervivència del planeta.

La ciutat és l’ecosistema més complex que ha creat l’espècie humana. És alhora el sistema que produeix més impacte en el conjunt d’ecosistemes naturals, perquè aplega la major part de la població terrestre i consumeix al voltant del 70 % de l’energia. Les ciutats competeixen amb d’altres territoris. L’escala competitiva depèn de la seva mida i les seves característiques. Barcelona, per exemple, competeix en l’àmbit internacional per atraure inversions, activitats en el sector del coneixement i recursos de tota mena.

El problema és que l’estratègia emprada fins ara per competir està basada en l’increment del consum de recursos. Aquesta estratègia additiva es tradueix en més consum de sòl, de materials i d’energia que, alhora, suposa un increment del consum de recursos naturals i un impacte negatiu més gran sobre els ecosistemes locals i globals del planeta, per exemple, en forma de gasos d’efecte d’hivernacle (impacte global) o en forma d’emissions de gasos i partícules contaminants (impacte local), que a l’àrea metropolitana de Barcelona (56 municipis incloent-hi la capital) suposa la mort prematura d’unes 3.000 persones a l’any.

La dinàmica competitiva de milers de ciutats a tot el món, consumint recursos sense límit, és insostenible i supera la capacitat d’algunes variables essencials dels ecosistemes per garantir la supervivència del planeta. El fenomen més conegut fruit de l’explotació desmesurada de recursos naturals és el canvi climàtic, però n’hi ha d’altres.

Quina és la capacitat de les terres fèrtils del planeta per proveir d’aliments la creixent població mundial? Quantes dècades ens queden per exhaurir la flexibilitat d’aquesta variable? Quant falta per exhaurir recursos essencials (com certs minerals i aigua) per al manteniment dels sistemes urbans? Quanta biodiversitat més hem de perdre per generar corbes exponencials de canvi? Aquestes preguntes generen grans incerteses per al futur. Les dinàmiques que les sustenten estan relacionades amb l’estratègia competitiva basada en el consum de recursos i en les tendències de produir ciutat seguides actualment.

Després d’un diagnòstic tan esfereïdor, la pregunta obligada és quina estratègia cal seguir per reduir les incerteses i augmentar la nostra capacitat d’anticipació.

El futur està lligat a la desmaterialització de l’economia, a l’adopció d’una estratègia competitiva basada en la informació i el coneixement. Els fluxos físics (consum de recursos materials) es redueixen i els d’informació creixen. Seguint el principi de Margalef,1 l’estratègia passa per incrementar la complexitat urbana, simplificant els sistemes de suport (sistema dissipatiu amb menor complexitat) sense depassar la seva capacitat de càrrega i renovabilitat. La combinació de la reducció del consum de recursos i dels impactes i, alhora, l’increment dels fluxos d’informació, donen com a resultat la concepció d’un model de ciutat més sostenible i, al mateix temps, un model de ciutat del coneixement. L’un sense l’altre no tenen futur.

El model urbà que ens pot guiar per fer ciutats més sostenibles en l’era de la informació és compacte pel que fa a la morfologia, complex quant a l’organització, eficient en el seu metabolisme i cohesionat socialment. La construcció d’aquest model integral se sustenta en un conjunt de models sectorials alimentats per un sistema de producció i consum alineats amb la nova estratègia competitiva.

L’urbanisme ecosistèmic és una expressió de la integració dels models urbans que tenen a veure amb la morfologia, l’organització i els fluxos de materials, energia i informació. I és l’instrument per desenvolupar un model urbà compacte, complex, eficient i cohesionat.

Principis del nou urbanisme

Aquest nou urbanisme cerca que la densitat de població i d’activitats assoleixi una determinada massa crítica capaç de generar espai públic, fer viable el transport públic, donar sentit a l’existència dels equipaments i impulsar la diversitat de persones jurídiques necessària per fer ciutat.

Un altre dels seus objectius és que els ciutadans puguin exercir en l’espai públic els drets d’intercanvi, de cultura, d’oci i entreteniment, d’expressió i manifestació, a més del dret al desplaçament. Amb l’actual model de mobilitat, les ciutats dediquen la major part de l’espai públic al transport rodat. L’urbanisme ecosistèmic persegueix que els desplaçaments majoritaris es facin a peu, en bicicleta i en transport públic. Els plans de mobilitat i espai públic que l’acompanyen es basen en una nova cèl·lula urbana: la super­illa, un dels instruments clau d’aquest model, ja que integra les xarxes de transport en superfície i també la xarxa verda.

A l’espai públic, l’habitabilitat ha de ser alhora confortable (sense soroll, sense contaminació atmosfèrica i amb el màxim confort tèrmic), atractiva (amb una elevada diversitat d’activitats, amb la màxima biodiversitat) i ergonòmica (accessible, amb espai alliberat per exercir tots els drets i amb una bona relació d’altures edificades i amples de carrers).

La diversitat de persones jurídiques (activitats econòmiques, associacions i institucions) ha de ser tan elevada com sigui possible amb el fi d’incrementar la complexitat del capital econòmic i social. La multiplicació d’activitats i la seva diversitat han d’atendre i donar servei als residents i, també, al model de ciutat del coneixement. S’han de crear les condicions de sòl i serveis per incrementar el nombre d’activitats denses en coneixement i les seves xarxes, que són la base de la ciutat “intel·ligent”.

L’urbanisme ecosistèmic busca trobar la proporció adequada de sostre destinat, respectivament, a residència i a persones jurídiques (entre el 25 % i el 30 %), que ocuparan principalment el front de façana dels edificis. També pretén aconseguir una biodiversitat i una fertilitat màximes del sòl, entenent que els beneficis ambientals i socials que proporciona són insubstituïbles.

Un altre dels seus principis és la necessitat d’assolir la màxima autosuficiència energètica amb recursos renovables. La superilla es revela de nou com la cèl·lula ideal per arribar-hi. L’illa simple de cases no té aquesta facultat. Per exemple, la captació d’aigua de pluja, de l’aqüífer (quan hi és) i de les aigües grises permet articular un model hídric gairebé autosuficient. D’altra banda, la reutilització i el reciclatge de residus, inclosos els procedents de la construcció, poden suposar una recuperació de materials propera al 80 %.

Altres objectius d’aquesta nova estratègia urbanística són: la incorporació de tots els serveis i les infraestructures per a la gestió del flux de dades i dels fluxos metabòlics; la barreja de rendes, cultures i ètnies fent ús dels instruments adequats d’accés a l’habitatge; la dotació d’equipaments que garanteixin la millor habitabilitat, disposats a una distància que pugui ser coberta a peu en un temps d’entre cinc i deu minuts.

El plànol urbanístic actual, de dos dimensions, és incapaç d’incloure el conjunt de les variables que incorporen els principis/objectius enunciats. L’urbanisme ecosistèmic dibuixa tres plànols: en alçada, en superfície i al subsol, per integrar el conjunt de variables i principis que permetin superar els reptes enunciats.

En resum, proposo canviar les regles del joc de la competència econòmica entre ciutats i territoris, i desenvolupar un model urbà que integri el model de ciutat més sostenible i el de ciutat del coneixement.

La ciutat és un sistema de proporcions. Multitud de variables treballen de manera integrada en el sistema urbà. Quan les proporcions no són les adequades es produeixen disfuncions que tenen impactes a escala local i també global. Seguint amb el sistema de proporcions, la ciutat és comparable amb una paella: el plat pot tenir els millors ingredients, però, sense sal, serà dolç. I si ens passem de sal, no ens el podrem menjar. Semblantment, si a la ciutat destinem la ⁠major part dels carrers a la mobilitat motoritzada, la gent es mor i emmalalteix; la contaminació provoca despeses de milers de milions d’euros; el consum d’energia es dispara i les emissions amb efecte local i global també, etc. En un altre àmbit, si segreguem la població per la seva renda, ètnia o religió, el conflicte està servit i la desigualtat i la por envaeixen la vida urbana. La cerca de les proporcions i la seva integració és l’objectiu de l’urbanisme ecosistèmic.

Les solucions per reduir les incerteses no poden seguir un camí gaire allunyat d’aquesta exposició. El temps que ens queda a nosaltres i, sobretot, a les generacions futures,  s’està escurçant de manera evident. Per a molts habitants del tercer i el quart món les incerteses ja han deixat de ser-ho perquè els seus territoris s’han convertit en els sistemes dissipatius del primer i el segon món i han perdut la seva capacitat de càrrega. Són indrets sense esperança ni futur on l’única alternativa és sortir corrents i engrossir el flux de milions d’immigrants a la recerca d’una nova vida.

Nota

1. Principi de Margalef: Als sistemes, la part amb menys informació, en relació amb la velocitat amb què augmenta o es produeix entropia, alimenta la part que ja es caracteritzava per una densitat d’informació més gran.