Darrere del projecte de la Sant Andreu Jazz Band (SAJB) s’hi endevina una filosofia de treball que fa que els seus integrants, nens i joves d’entre set i vint anys, arribin a tocar per necessitat, pel desig de sentir-se bé i comunicar-ho als altres.
La formació en el transcurs d’un assaig, sota la direcció del seu titular, el jazzman Joan Chamorro, professor del Taller de Músics.
A l’Escola Municipal de Música Eixample, avui no s’hi pot entrar. Una munió de gent de totes les edats col·lapsa l’entrada. Hi ha concert de la Sant Andreu Jazz Band, l’orquestra de nens i joves amb més glamur del moment, dirigida pel jazzman Joan Chamorro. Una formació amb tres discos, una pel·lícula documental i una projecció internacional que motiva músics d’arreu a venir a Barcelona per col·laborar en el projecte.
A les seves files, nens i nenes, nois i noies, d’entre set i vint anys, treballen conjuntament un repertori jazzístic, sobretot de swing dels anys trenta i quaranta, amb melodies cantables i un ritme que té els orígens en el ball. On és el magnetisme de la SAJB? Es podria resumir en un gest, el d’Elsa Armengou, una nena de set anys, en el moment que dóna el tempo a una orquestra de vint músics abans d’enlairar la trompeta i posar-se a tocar. I després, l’alegria, el ritme i la naturalitat amb què aconsegueixen transmetre’ns la música damunt d’un escenari.
Al darrere d’aquest projecte s’hi endevina una filosofia de treball que els fa arribar a tocar per necessitat, pel desig de sentir-se bé i comunicar-ho als altres, família, amics i públic. Com són de necessàries aquestes experiències dins el nostre fràgil ecosistema! El 2011 la Sant Andreu Jazz Band va omplir el Palau de la Música. Sens dubte, la SAJB ha comptat amb el fort reclam que suposa que un grup de nens i nenes siguin els protagonistes d’aquesta història, així com amb el carisma d’una veu com la d’Andrea Motis. Però només cal acostar-se a un assaig qualsevol de l’orquestra per descobrir també la veu de Magalí Datzira, la trompeta d’Alba Armengou o el saxo d’Eva Fernández.
A part d’estar farcida de bons músics, doncs, la gran virtut de la SAJB ha estat acostar un jazz clàssic i popular a un públic que fins ara no s’havia sentit especialment cridat per aquest gènere de música. Glenn Miller, Louis Armstrong o Sarah Vaughan han entrat a formar part de la banda sonora personal de molta gent amb la mateixa naturalitat que els nens pugen a l’escenari, com una part més del seu aprenentatge.
La Sant Andreu Jazz Band neix fa set anys en el si de l’Escola Municipal de Música Sant Andreu com un grup instrumental més, sense la pretensió de convertir-se en res del que ha arribat a ser avui. El resultat és el producte del treball metodològic d’un dels seus mestres, Joan Chamorro, reconegut per la seva trajectòria de trenta anys com a músic, sobretot com a saxo baríton en diverses formacions, i de vint-i-cinc anys com a professor. Un bagatge que li ha permès fer créixer l’aprenentatge pedagògic fins a trobar-se avui dia amb els fruits del seu treball. Després de cinc anys, el projecte de la SAJB ha superat les expectatives de l’escola de Sant Andreu, de manera que resulta complicat mantenir-lo dins del seu marc. Per a l’escola no és fàcil de gestionar una formació d’alumnes que en un moment donat pot generar ingressos a través de la venda de discos, concerts, etcètera; per això, s’acorda que segueixi caminant fora. El 2011 la Sant Andreu Jazz Band esdevé un projecte independent i autofinançat que utilitza les instal·lacions de l’escola de música del Taller de Músics, als equipaments municipals de Can Fabra.
Cal fer-se grans
Chamorro té molt clar que l’objectiu no és generar diners, però que això no implica limitar la SAJB a una formació d’escola: “Vull que el projecte es faci gran perquè la gent comprovi quina música són capaços de fer uns nens de nou i dotze anys, i per provocar que altres nois s’enamorin d’ella.” La necessitat d’explicar què s’està cuinant a la SAJB és igual de forta que la que tenen els nens i les nenes de sentir que els concerts i la música que fan són “de debò”. Tan reals com els noms a què fan referència constantment durant els assajos o els concerts: Billie Holiday, Sidney Bechet… És pretensiós que intentin imitar un so que els ha enamorat per aconseguir que els altres se n’enamorin? És el mètode tradicional de transmissió del flamenc o el mateix amb què ha crescut el fill d’Alfons Carrascosa, la darrera incorporació a la SAJB, que, com tants fills de músics, ha començat tocant per imitació, veient i escoltant els seus pares i els amics dels seus pares que envaïen casa seva.
Més que la repetició d’estudis i escales d’una manera mecànica, el que repeteixen els integrants de la SAJB són les escoltes dels grans temes del jazz. Seguir-los i imitar-los és el seu primer desig; després, la il·lusió de formar part d’un col·lectiu d’amics i músics, i finalment, als concerts, compartir escenari amb uns convidats de luxe com Jesse Davis, Terell Stafford o Wycliffe Gordon, que durant el concert al Palau de la Música es van convertir en els seus col·legues. Si la música no coneix fronteres, per què no dur els alumnes a creuar-les més enllà dels murs d’una escola?
Chamorro parteix de la idea que la major part de l’aprenentatge de la música ha d’arribar a través de l’escolta. Quan un nen comença, cal anar directament a la música, al so, i no a la seva codificació a través del llenguatge musical, perquè encara no sabem si aquella persona tindrà la necessitat d’utilitzar-lo. La música ha d’anar per davant de l’escriptura.
“No és una metodologia nova –explica–, però ha creat moltes reticències perquè, segons com l’analitzes, es pot considerar antidogma i anticonservatori. Encara hi ha moltes coses que ens semblen inamovibles. Es dóna per descomptat que els nens han d’agrupar-se per edats o començar a aprendre a través de la lectura i l’escriptura musical. Però així estem dient al nen que ha d’esperar a tenir una tècnica perfecta per poder fer música o pujar a un escenari. Segons l’establert, la majoria de nens, sobretot els més petits, no poden arribar a pujar en un escenari amb cara i ulls i oferir una bona proposta.” Per deixar constància de tot el que estava passant, Chamorro va començar a pensar en les gravacions de discos i DVD. La primera va ser amb grans amics i músics de casa nostra com Ricard Gili, Dani Alonso o Josep Traver, que van voler participar de l’esperit de la SAJB i presentar-ho com una festa.
Ensenyar a estimar la música
“Sovint sentim a les converses que ‘la majoria de nens no estudien’ i molts professors prefereixen passar a treballar amb alumnes més grans perquè, diuen, ‘almenys, els podem exigir més’. Això és un error que hem comès –explica Chamorro–. És clar que hi ha d’haver voluntat i rigor; però, què vol dir exigir? El professor ha de saber com motivar o incentivar els nens i abans d’ensenyar música ha d’ensenyar a estimar la música. Has de fer que el present musical amb els nens sigui atractiu, que vegin la música com una cosa divertida. Un nen no estarà mai motivat per l’estudi si li diem que d’aquí a un any, si estudia, tocarà bé. Els meus alumnes comencen amb una cançó que treuen d’oïda i que podran tocar la setmana següent. Per a un nen una nota en si mateixa no és important, però sí que ho és la melodia que té al cap.”
Més que la repetició d’estudis i escales d’una manera mecànica, el que repeteixen els membres de la SAJB són les escoltes dels grans temes del jazz. Chamorro parteix de la idea que la major part de l’aprenentatge musical ha d’arribar a través de l’escolta.
Cansat d’anys d’estudi que no oferien als alumnes la certesa de poder tocar amb la mateixa naturalitat que es llegeix un llibre, Chamorro va pensar que alguna cosa no s’estava fent bé en la manera d’ensenyar. Professor de llenguatge musical al Taller de Músics, va desenvolupar un sistema de colors per explicar les tonalitats, les relacions entre les notes i altres elements de l’harmonia, de manera que facilitava la improvisació, entre altres coses.
Chamorro continua: “Quan treballes a partir de la música en si mateixa, sense pensar en la codificació del llenguatge, i ho fas a partir del que tu sents, estàs creant una connexió autèntica amb l’instrument. Els resultats amb grups de nens de set anys, per exemple, són sorprenents. No toquen res que no escoltin o cantin interiorment. Aquest és el seu llenguatge. Com que estudien a partir del plaer i les ganes, tot els queda molt més. I com improvisen! Ja ens hauria agradat a molts músics improvisar com improvisen aquests menuts! Tan sols aquesta connexió profunda amb l’instrument els farà arribar a ser músics creatius; un músic que no només llegeix, sinó que té la capacitat de cantar, de posar els dits i saber què sonarà.”
Fins ara, els vuit components que han sortit de la SAJB estan fent carrera musical aquí i fora del país; però, al marge que s’acabin dedicant professionalment a la música, Chamorro té molt clar que aquesta ja formarà part per sempre de la seva empremta vital.
Mis respetos al maestro Joan y felicitación por su extraordinario trabajo.
To Joan Chamorro: your work is priceless. You are revitalizing the Jazz music ( I mean that TRUE Jazz music, not the today’s Jazz without swing, expressiveness, music) that is vanishing in the wprld.. Ettore Zeppegno
charmorro,s teaching methods are obviously working he
was put on earth by god to ensure that jazz never dies
he is doing more to preserve its future than any one else worldwide including the yanks
bonjour à vous.
oui, il y a beaucoup de choses à faire évoluer dans l’enseignement,. qu’importe l’enseignement. je vois tous ses enfants qui pour la plus part, souffre en silence dans nos écoles d’enseignement général. des écoles élitistes aux méthodes révolues et non dynamisante. mes 2 enfants, “surdoué” en on fait les frais tout comme moi en primaire y a 50 ans. j’étais telle heureux de partager avec les autre mes connaissances de la nature et des animaux. j’ai refermé les “portes” après 2 ans dans le primaire. merci super !!!!!!!!!! quand je vois l’école Steiner, Montessori, ou encore la fabuleuse école Russe, de Shchetinin . ou les enfants de 13 ans on atteint le niveau universitaire. comme on dit “ya surement un bins quelque part”. bravo pour l’école de Joan Chamorro et merci.
de plus il a une bonne tête et un très bon esprit. je les ai rencontré au festival de jazz à Chateauneuf du Fou, Finistère France ce WE. génial, captivant, envoûtant ses “p’tits” musiciens et musiciennes. y’avait une foule débridée à écouter leur message musical.merci encore pour ce projet “miracle” pour nos jeunes, et moins jeunes. au Brésil aussi ils applique la méthode globale pour enseigner la musique. j’ai un ami qui joue de la cornemuse depuis sa tendre enfant, inspiré par les anciens. dans le jaz Manouche aussi on voit bien que leur inspiration vient avec l’écoute et l’observation. ce que cela procure à celui qui en joue, ce que ça produit devant les autres. c’est fabuleux et magique… ciao, ciao.
Denis, Breizh
I am 94 years of age, and have played music for the last 80 odd years. My early years was that of playing the music that I hear from the San Andreau repertiore (spelling?) I learned to improvise before I learned to read music and it was the source of my enjoyment of music through the years. Jean Chamorro has captured this love of pure raw music, has recognized the value of the musical period of the Thirties and early forties in the United States, when we then carried it to Europe via the time of our Military engagement there. I listen to the music played by these children with pure pleasure and renewed enthusiasm. Good work Jean C. You have tapped into the real source of musical pleasure and are teaching the way that gets the best out of the Children, and have proven that pure music is elicited from Children with raw talent, rather than being drilled in to them by artificial means. Drills, boring repetitions and promise of future accomplishment. Talent is a NOW thing. and is bursting out all over in Barcelona. It feels like my youth-ful experience in 1930’s America. Bravo to you Jean C. and to Andrea Motis, Eva, Elsa A., who truly amazes me with her talent and intensity and to all the rest of the
assembly of youthful musicians!
I too was completely blown away by the talent and energy in every performer of The Sant Andreu Jazz Band. The quality and range of these musicians is more than the equal of their U.S. counterparts. In fact, my experience suggests that they exceed most young American performers. The ease and skill with which they play suggests a style more often associated with musicians many years older. What is possibly the most remarkable aspect of Sant Andreu is that, rather than the U.S. which for many decades produced scores of talented African American and white jazz musicians, thsre are a group of talented musicians who play as if jazz is all they’ve ever heard from their birth on. And yet, I doubt that before they came under Joan Chamorro’s influence few is any knew little about jazz, it’s traditions, styles and influences. Chamorro has performed what seems like a magic trick, enabling all this talent to emerge from children to young adults and play like that’s what they were born to do. Not since Django Reinhardt has Europe produced this quality of musicianship playing a style of jazz, regrettably, rarely heard today in America. How is it possible to hear the band or its performers or even visit the school for foreigners coming to Barcelona? Felicitats Joan per un notable èxit!
Are you coming to the USA to perform??
I hope you do. There are not enough words of praise for all of you. Muchisimo Gracias
I cannot stop listening – and of course I’m in love with Andrea Motis !!! Your work and inspiration with these “children” is absolutely beyond words. Can’t wait til you play in New York !!! Or I’ll have to go to Barcelona !!!
your effort has a terrific result