Els joves que cursen l’educació obligatòria, fins i tot els que obtenen bons resultats acadèmics, no estan prou satisfets amb el que l’escola els ofereix. Tampoc els pares, els polítics ni els professionals que hi treballen.
© Swasky
“Imagine an ‘Education Nation’, a learning society where the education of children and adults is the highest national priority, on par with a strong economy, high employment, and national security…”
D’aquesta manera comença Education Nation (2010), l’excel·lent llibre de Milton Chen (exCEO d’Edutopia, la fundació educativa de George Lucas). En un moment de grans canvis a tots nivells, la gran pregunta és si l’escola sabrà retrobar el seu lloc, si tindrà prou forces per encarar amb determinació els nous reptes i, sobretot, si serà capaç de vertebrar una societat que es diu del coneixement però que encara no s’ho acaba de creure. Perquè l’escola i l’educació han de ser, per coherència, l’ànima i el motor d’aquesta nova era que tot just comença.
Els joves que actualment cursen l’educació obligatòria, fins i tot els que obtenen bons resultats acadèmics, no estan prou satisfets –llevat de comptadíssimes excepcions– amb el que l’escola els ofereix. Tampoc els pares, els polítics ni els professionals que hi treballem. Com a pare he gaudit i patit l’escolarització obligatòria dels meus fills, que, per cert, es diferencia ben poc de la meva. Em refereixo a aspectes que van des de l’abús de les classes magistrals i dels llibres de text fins a la mateixa arquitectura dels espais i la disposició dels alumnes com si fossin en una fàbrica. M’agradaria que, si algun dia m’arriben els néts, alguna cosa hagi canviat. L’escola del segle XXI ha de millorar en molts aspectes, però, pel que fa a la qüestió tecnològica, és evident que serà digital o no serà.
El 2040 les esquerdes i les fractures continuaran sent més socials que digitals, però més amples i profundes. Haurem deixat de parlar de noves tecnologies, que estaran integrades en el nostre dia a dia fins a fer-se invisibles. Els ciutadans que, a més d’usar-les per relacionar-se, adquireixin competències digitals i totes aquelles habilitats descrites al moviment 21st Century Skills, ocuparan els càrrecs de responsabilitat i tindran les feines millor retribuïdes. Continuarà havent-hi persones addictes a les xarxes socials o als reality shows del tipus Gran Hermano o els Jersey, Geordie i Gandia Shores de l’MTV, a tot arreu, llevat dels països on els ministeris d’educació i cultura hagin prohibit aquest tipus de programes després que no hagi tingut cap efecte l’avís que diu que “les autoritats educatives i sanitàries adverteixen que aquest programa malmet les seves neurones”.
Ja que parlem de fractures, hi haurà dos grups de països: els que hauran entès tot això i els que no. Un grup garantirà la igualtat d’oportunitats, reduirà a la mínima expressió els índexs de fracàs escolar i destinarà els recursos i el pressupost que calguin per aconseguir el màxim nivell educatiu de la població. De ben segur que entre els millors indicadors per mesurar la riquesa d’un país hi haurà la qualitat del sistema educatiu i la inversió que s’hi faci. Education Nation.
L’educació, sector econòmic emergent
Durant la primera dècada del segle, les grans inversions es focalitzaven en la construcció. L’any 2040 les indústries del coneixement seran les que encapçalaran els índexs borsaris del món i esperem que Barcelona sàpiga aprofitar el seu atractiu per acollir les empreses més innovadores. Els coneixements adquirits en gamificació, inicialment aplicats al món de l’empresa, es traslladaran als projectes educatius, i els millors desenvolupadors ja no treballaran tant en la creació de videojocs com en la de les simulacions educatives en 3D. A l’escola dels meus néts, les recreacions tridimensionals basades en realitat augmentada seran un recurs molt efectiu que facilitarà situacions d’empatia i l’assoliment d’aprenentatges i conceptes complexos.
Els sistemes universitaris flexibles i dinàmics escombraran els basats en sistemes encarcarats. Les universitats que es trobaran els meus néts no tindran res a veure amb les d’ara. Si a la primera dècada del segle XXI el trending topic era la mobilitat, ara ho seran la flexibilitat i el màrqueting. L’any 2040 les universitats de referència seran les que hauran definit més bé estratègies efectives per facilitar l’aprenentatge al llarg de tota la vida dels ciutadans (lifelong learning).
Els pares continuaran explicant contes (impresos) als seus fills i fent dibuixos amb pintura de dits. Però les tauletes tàctils ja no seran vistes com una joguina, sinó com un instrument imprescindible per al procés de formació i de creixement de les persones. Les aplicacions disponibles l’any 2040 seran tan espectaculars que privar els infants d’aquests recursos es considerarà una reacció amish.
L’autor considera que les aplicacions disponibles l’any 2040 seran tan espectaculars que privar-ne els infants es considerarà una reacció amish. A dalt, classe d’anglès amb ordinadors a l’Escola Carlit.
El currículum obligatori s’haurà revisat i serà més racional i flexible. A les aules es treballarà més en equip, desapareixeran les assignatures i es potenciaran els àmbits, que faciliten el treball per projectes. El coeficient intel·lectual deixarà de ser el mesurador de la capacitat dels nens i la gran preocupació serà que les intel·ligències de Gardner es desenvolupin al màxim, i de manera equilibrada, en cada infant. Amb quinze alumnes per aula, el professor podrà fer una avaluació formativa amb què no jutjarà un cop cada trimestre si els alumnes superen o no el llistó comú, sinó que mirarà de treure el màxim partit de cadascun dels alumnes en un procés de revisió permanent; en l’àmbit cognitiu, però també en l’emocional (intel·ligències intrapersonals i interpersonals de Gardner). Aquests seran els principis de la personalització de l’aprenentatge, que tant defensa César Coll. I a causa del que acabem d’explicar, l’any 2040 els informes PISA ja no tindran sentit i hauran desaparegut.
I a les aules?
Maig de 2013. Hem quedat a les vuit a l’estació de la Renfe de Manresa. Els alumnes de 4t d’ESO de l’INS Cal Gravat pugen al tren. L’objectiu de la sortida de treball és doble: d’una banda, saber desplaçar-nos de manera autònoma per Barcelona i, de l’altra, localitzar els punts emblemàtics (edificis, escultures, llocs històrics, etc.) i elaborar un mapa interactiu entre els tres grups de 4t d’ESO. Dalt del tren, en grups de tres han de triar cinc targetes a l’atzar. En cadascuna hi trobaran les coordenades i un codi QR amb la informació bàsica de cada punt. Durant l’hora llarga del recorregut han d’elaborar un itinerari tenint en compte les línies de metro i de bus que els poden anar més bé. Cada vegada que localitzin un dels cinc punts han de fotografiar-lo amb l’aplicació Instagram i afegir-hi un text explicatiu breu amb l’etiqueta o hashtag #calgraBCN. Així, de manera automàtica, les imatges de cada grup apareixen georeferenciades en un mapa enllaçat des del lloc web de l’institut. Fidels al concepte BYOD (Bring Your Own Device), els alumnes poden utilitzar qualsevol giny (tauletes tàctils, telèfons intel·ligents, etc.) per fer l’exercici.
L’activitat és real i podreu veure’n els resultats al web de Cal Gravat a partir de maig de 2014 (http://www.calgravat.cat). Molts centres fan activitats similars, però el 2040 estaran més normalitzades. Parlem d’un treball de camp com els de sempre, però que incorpora les estratègies i la tecnologia que formen part de la vida dels nostres alumnes (i de la nostra), i que requereix una bona feina d’equip del professorat. Com més ampli sigui el nostre inventari de recursos, metodologies i estratègies (incloent-hi les TIC), millors respostes podrem donar a les necessitats dels alumnes.
Retroenllaç: L’escola. De la crisi a la revolució | Núvol
A vegades, els que semblem amish a molts som els que, fidels als concepte BOYD, emprem les tecnologies i els dispositius que per algun motiu considerem les adequades, encara que no siguin “el que fa tothom”.
Per exemple, un servidor no té telèfon mòbil intel·ligent —ni dels altres: de fet el que faig servir, només quan vaig d’excursió i sols per emergències, és el de la dona i encara és dels que tenen pantalla amb blanc i negre, sense internet ni càmera—, puc arribar a llegir un codi QR, però m’és un incordi: fer la foto —sempre duc una càmera de debò al damunt—, passar-la a l’ordinador i interpretar-la amb un programa adequat, però òbviament, no a temps real.
Pel mateix motiu d’Instagram res de res, no és una xarxa universal —jo no hi puc penjar de manera raonablement còmoda les meves fotos, i en faig milers cada any—; altres com Panoramio o Flicker —aquesta de pagament— sí que són accessibles de de qualsevol mena de dispositiu i a més permeten col·locar-hi les fots sota llicència lliure. Igualment puc dir de WatsApp, no m’hi puc connectar des dels ordinadors, no m’interessa gens ni mica.
En definitiva, crec que s’ha de ser molt flexible en les eleccions tecnològiques, que no són pas neutrals.
Jordi,
Veig que no has entès el sentit de l’article i fas una interpretació molt esbiaixada del seu contingut (que em sembla molt bé), sense entrar a valorar l’activitat des d’una visió global i la seva aportació en termes educatius.
Si ara ja costa d’entrendre que l’escola evolucioni d’esquena (en molts casos, malauradament) a les Tecnologies de l’Aprenenatge i del Coneixement, d’aqui a 10 anys … evidentment serà considerada una reacció ‘Amish’, per no dir-ne irresponsable. No veig, pel que expliques, que t’hi hagis de sentir identificat. Vaig emprar aquest concepte perquè era el que més encaixava amb el missatge i el sentit que volia donar a l’article.
Em sembla estupendo que utilitzis l’aparell que vulguis i que no facis servir el whatsapp (jo sí que he pecat i l’utilitzo, a banda del correu electrònic) i que tampoc vegis bé que es treballi Instagram (per cert, s’hi pot accedir des d’Android, iOS i des de qualsevol dispositiu mòbil. I és que amb ordinador no té sentit, perquè perd la funció per la qual es va crear l’aplicació).
Sobre el tema de la imatge… a mi també m’agrada la fotografia i sense tenir el nivell que sembla que tu tens, intento treballar-ne alguns aspectes elementals amb els meus alumnes (bàsics, això sí, perque a l’institut hem de seguir unes programacions).
Tornant al principi, t’agraeixo la teva opinió. Vam presentar l’experiència de la Barcelonada 2.0 a la darrera trobada de Qualitat Educativa, davant un públic format per força inspectors i representants dels equips directius de centres educatius catalans que estan aplicant programes ISO. T’he de dir que el feedback (resultat de les enquestes) no coincideixen gens ni mica amb el teu, i això no vol dir que l’activitat no tingui marge de millora (que el té). Et deixo amb la presentació de l’experiència, on podràs veure la justificació pedagògica i els detalls que no vaig poder incloure (per raons òbvies d’espai) a l’article: http://www.slideshare.net/rbarlam/barcelonada-2013-mac-pdf
Pienso que este tipo de educación ” fururista”, no deja de verse bajo la lente de una economía global, porque finalamente la educación será para quienes puedan adquirir esa tecnología y desgraicadamente en la cuestión cultural o atística deja de ser “Humana” y se vuelve impersonal. Dejaran de existir los plantles, y las instituciones seguiran siendo virtuales, con un gran desventaja en la percepción y sencibilidad de estos seres vivos, llamados humanos . Triste.