La moneda del municipi austríac de Wörgl va reactivar la producció i la demanda interna durant la Gran Depressió. El sistema de crèdit empresarial cooperatiu WIR, de Suïssa, és un altre exemple reeixit de moneda complementària. Aquest sistema i el de pagaments mòbils M-Pesa, de Kenya, són els únics casos actuals amb impacte macroeconòmic.
Manifestació d’aturats a Berlín, cap al 1930. En el context de crisi i atur de la Gran Depressió, la moneda del municipi austríac de Wörgl va reactivar la producció i la demanda interna, i això va causar una recuperació espectacular dels llocs de treball i de les finances públiques, mentre el continent es continuava enfonsant.
Foto: Hullom Archive / Getty Images
Els sistemes monetaris duals o multimoneda han estat habituals, entre d’altres èpoques i llocs, a l’antic Egipte, a la Grècia antiga, al llarg de l’edat mitjana i també a l’època moderna. N’hi ha hagut de molts tipus, i sovint han passat desapercebuts per la historiografia econòmica malgrat haver demostrat que eren estables i funcionals. De fet, els sistemes unimonetaris només comencen a predominar a partir de l’establiment dels estats nació i no es van consolidar fins ben entrat el segle xx.
Aquests sistemes, tot i que són una mica menys eficients per la complexitat comptable addicional que impliquen, són més resilients i sostenibles perquè disposen d’alternatives quan per algun motiu falla una de les monedes. Quan hi havia monedes d’or que s’usaven per al comerç internacional i per atresorar estalvis, i monedes de plata, bronze i coure o de metalls menys preciosos –com els billons de Castella o les malles de França–, emprades en el comerç regional i local diari, l’economia no quedava tan frenada per manca de liquiditat quan un dèficit comercial exterior drenava les reserves d’or.
Aquest article no entrarà en profunditat en els arguments que fa servir Hayek contra els monopolis monetaris a The decentralisation of money (1976). I tampoc en casos històrics interessants, però que ens queden lluny, com ara el protagonitzat pel banc central privat multimoneda Suffolk Bank de Massachusetts (1824-1858), el dels rals catalans emesos durant la Guerra dels Segadors o el de les nombroses monedes (pagarés o vals) de curs interior que les cooperatives catalanes van emetre a partir del segle xix.
Tot i els diversos antecedents, comencem l’explicació amb el cas del municipi austríac de Wörgl, on l’Ajuntament va emetre una moneda local (anomenada “certificats de treball”; en anglès, stamp scrips) seguint les idees de Silvio Gesell a The natural economic order (1919). Keynes li va dedicar una secció a General theory of employment, interest and money (1936), on va dir que “el futur té més a aprendre de l’esperit de Gesell que del de Marx”.
Enfrontar la Gran Depressió
La moneda de Wörgl (1932-34) tenia el suport de xílings austríacs dipositats en una caixa d’estalvis local. L’ajuntament local la va posar en circulació a partir de la despesa pública per pagar salaris i proveïdors, i l’acceptava en la recaptació d’impostos. També es podia bescanviar a moneda convencional, operació que es penalitzava amb una comissió del 5 %. Els seus impulsors van introduir com a innovació una taxa a la liquiditat que oxidava (depreciava) el valor de la moneda un 1 % mensual per incentivar-ne una despesa ràpida, cosa que va tenir l’efecte de multiplicar-ne per catorze la velocitat de circulació, i això va estimular el comerç i l’activitat econòmica local.
Enmig de la Gran Depressió, Wörgl tenia una taxa d’atur altíssima i nombroses famílies de la ciutat patien una situació de pobresa extrema. La moneda local va reactivar la producció i la demanda interna, i això va tenir com a conseqüència una recuperació espectacular dels llocs de treball i de les finances públiques, quan la resta del país i del continent es continuava enfonsant. El “miracle de Wörgl” va fer que sis pobles veïns en copiessin el sistema monetari, i fins i tot el primer ministre de França, Édouard Daladier, hi va viatjar per conèixer-lo sobre el terreny.
Tot i que l’experiment va ser un èxit rotund en termes econòmics i més de dues-centes poblacions properes es preparaven ja per reproduir-lo, el govern, el banc central i el tribunal suprem austríacs el van acabar prohibint per motius polítics: era una iniciativa d’un alcalde socialdemòcrata en un context d’auge del feixisme. Sense la moneda local oxidable, la Gran Depressió va tornar a Wörgl i amb ella la desesperació que va ser el caldo de cultiu del nazisme.
El cas va fascinar l’economista Irving Fisher, professor de Yale i pare de la teoria econòmica moderna, que va publicar a Booms and Depressions (1932) un annex amb la teoria de Gesell, a més del llibre Stamp Scrip (1933). Fisher va difondre aquests sistemes als Estats Units, on, entre 1932 i 1934, ajuntaments, cooperatives i cambres de comerç en van crear més de tres-cents de similars, alguns amb oxidació.
Com a assessor de Roosevelt, Fisher va defensar entusiàsticament una política pública basada en aquests sistemes, assegurant que la seva aplicació correcta solucionaria en tres setmanes la crisi als EUA. Malauradament, el president en va acabar prohibint l’aplicació –fins i tot al sector privat– per pressions de les grans fortunes i la banca, que preferien la pujada d’impostos del New Deal a aquesta revolució monetària descentralitzada que escapava al seu control (recordem que no va ser el New Deal el que va acabar amb la Gran Depressió, sinó els preparatius per a la Segona Guerra Mundial).
A Espanya, per altra banda, en el context d’escassa liquiditat de la Guerra Civil, també hi va haver centenars de monedes locals similars, tot i que poques amb oxidació. Presents als dos bàndols, però sobretot al republicà i a Catalunya, van funcionar bé fins que Franco va guanyar la guerra i les va prohibir (vegeu-ne exemplars a www.billetesmunicipales.com).
Seu central a Basilea de la cooperativa de crèdit empresarial WIR.
Foto: WIR
La cooperativa de crèdit empresarial WIR
El cas actual de més abast i més estudiat és el de la cooperativa de crèdit suïssa Wirtschaftsring-Genossenschaft (Cercle Econòmic Cooperatiu o WIR), formada exclusivament per pimes i en marxa des de 1934. És una cambra de compensació de crèdit comercial on les més de 60.000 pimes associades poden accedir a finançament en francs WIR a una taxa d’interès tova de l’1 %. Emesa a partir de préstecs, la moneda no té convertibilitat a la convencional ni oxidació. El volum anual de transaccions de la xarxa de permuta és d’uns 1.500 milions de francs WIR, equivalents a francs suïssos.
Diversos estudis, com ara The Macro-Stability of Swiss WIR-Bank Credits, de Stodder i Lietaer (2016), demostren que aquest sistema B2B té un efecte estabilitzador dels cicles macroeconòmics. En moments de bonança les pimes associades prefereixen el crèdit bancari, però en períodes de recessió, quan les taxes bancàries pugen, recorren al crèdit tou WIR. Això els permet reduir despeses financeres i alhora es compren més les unes a les altres, cosa que augmenta la demanda interna i la facturació de les empreses adherides. El WIR redueix la mortalitat empresarial i manté les taxes d’ocupació, de manera que es poden resistir millor les recessions a escala nacional. El sistema augmenta la productivitat mobilitzant la capacitat ociosa de les empreses i no genera inflació en períodes expansius, però té un efecte antideflacionista (positiu) en períodes de recessió.
El WIR i el sistema de pagaments mòbils M-Pesa a Kenya són els únics casos actuals amb impacte macroeconòmic. Però n’hi ha d’altres que també han tingut molt èxit, com el de l’associació IRTA als països anglosaxons, Sardex a Itàlia, RES a Bèlgica, PuntoTRANSacciones a El Salvador, Banco Palmas al Brasil o Bangla-Pesa, també a Kenya. El seu bon funcionament demostra la utilitat pràctica de les monedes complementàries i locals i aporta lliçons valuoses a la teoria econòmica. Un debat a part és si actualment les hem d’anomenar “monedes”; malgrat aquest terme de màrqueting que pot confondre, són mitjans de pagament del tot legals.