Els intermediaris financers s’han fet cada cop més forts com a efecte de la revolució digital, contràriament al que ha passat a la major part dels sectors econòmics.
A la imatge, manifestació de protesta contra les polítiques de la Unió Europea en relació amb Grècia durant la inauguració de la nova seu del Banc Central Europeu a Frankfurt, el mes de març del 2015.
Foto: Horacio Villalobos / Corbis / Getty Images
La revolució digital ha fomentat l’eliminació d’intermediaris en la majoria dels sectors econòmics, però en el cas del financer els ha fet encara més forts. La capacitat de crear diner –exclusiva de les entitats de crèdit– és la causa principal d’aquesta anomalia. Una solució passa per generar nous mecanismes de creació monetària.
Si haguéssim d’expressar en una frase allò a què s’ha destinat la digitalització del sector financer, probablement seria aquesta: facilitar la compravenda i incrementar l’especulació. Això ha fomentat l’aparició de bombolles especulatives i ha accelerat els cicles, fet que ha provocat que les crisis financeres siguin cada vegada més freqüents. Amb cada crisi financera, el sector bancari es concentra més i augmenta el poder de les entitats que hi sobreviuen.
Els reguladors de la Unió Europea han percebut com és de perillós dependre d’aquestes entitats cada vegada més grans, propietàries de pràcticament tots els sistemes de pagament digitals, cosa que les col·loca en la posició de ser “massa grans per caure”. Cada crisi suposa concentrar més el sector i incrementa la vulnerabilitat de la societat. És cert que les megaentitats bancàries que estan sorgint són les propietàries principals dels mitjans de pagament, però també ho és que són les principals creadores de diners. Per moltes alternatives al sector bancari que s’hagin tractat de regular, totes treballen amb diner bancari: els nous proveïdors de sistemes de pagaments tenen comptes en entitats bancàries per dur a terme els seus serveis de pagament i han d’utilitzar els sistemes de compensació que pertanyen al sistema financer. Les noves plataformes de finançament col·laboratiu amb ànim de lucre, regulades el 2015, també treballen amb diner bancari, en general a través de proveïdors de sistemes de pagament certificats. Fins i tot els nous proveïdors de diner electrònic estan obligats a disposar de diner bancari en la mateixa quantitat que emetin de diner electrònic per facilitar als seus clients en tot moment el canvi a diner bancari o efectiu. En definitiva, la creació monetària regulada continua en mans exclusivament del sector bancari, encara que el nombre de reguladors que consideren necessari que hi hagi altres opcions augmenta de mica en mica. El Banc d’Anglaterra ha estat el primer a mostrar clarament interès per propiciar el sorgiment de formes alternatives de creació monetària.
El component social en l’eix de la innovació
Una característica central del sistema monetari i financer actual és que es tracta d’una estructura publicoprivada profundament jeràrquica: els estats i bancs centrals se situen a la cúspide, a continuació hi ha els grans bancs comercials i privats, després els bancs més petits i finalment el sector no bancari. Aquesta estructura de poder és bàsicament incompatible amb un sistema democràtic; de fet, una gran part del sistema monetari data d’èpoques predemocràtiques. En qualsevol cas, aquesta jerarquia és de tipus social i polític.
Davant de l’estructura profundament jeràrquica del sistema monetari i financer actual, de fet incompatible amb una societat democràtica, es plantegen alternatives amb un component social fort com les monedes socials i els sistemes d’intercanvi empresarials amb gestió participativa.
A la imatge, les oficines de Coop57, una cooperativa de serveis que ofereix una alternativa de finançament i estalvi a entitats i particulars.
Foto: Dani Codina
Atenent aquesta informació del sistema monetari, les alternatives arriben per dues vies oposades:
–Eliminar el component social. Alguns sistemes intenten funcionar sense necessitat que els que hi participen parlin entre ells, és a dir, prescindint d’una estructura social perquè funcionin. Ens referim al bitcoin i a nombroses altres formes de moneda basades en la tecnologia de cadena de blocs, sobretot aquelles que tenen un total predefinit d’unitats monetàries. Aquestes monedes es generen de forma descentralitzada, però no per això democràtica o igualitària, amb una tecnologia que permet crear un mecanisme perfecte de manteniment de valor monetari, que sigui invulnerable a l’acció dels governs o qualsevol altre agent que pugui intervenir en aquest aspecte, excepte l’oferta i la demanda de la moneda.
–Incrementar el component social. D’altra banda, algunes monedes existeixen gràcies a un interès dels seus promotors per fer just el contrari: democratitzar el procés de creació monetària. En aquest tipus podem incloure les monedes socials i els sistemes d’intercanvi empresarial, que és freqüent que es gestionin de manera ciutadana i participativa. En aquest cas, la moneda té un paper instrumental i l’objectiu consisteix a generar una eina monetària que permeti un sistema econòmic que evolucioni d’acord amb les prioritats definides per la ciutadania, amb objectius concrets com ara donar liquiditat a l’economia real, procurar un sistema econòmic més equitatiu i promoure la sostenibilitat mediambiental.
L’evolució de la confiança
La base dels diners és la confiança, la qual ha evolucionat de manera radicalment diferent respecte del sistema monetari i financer convencional en tots dos grups de monedes. En les monedes del primer tipus, la forma de confiança es basa en la tecnologia, en la inviolabilitat del codi i l’encriptació d’aquestes. En el segon cas, la confiança està basada en les relacions interpersonals (P2P) o comunitàries de les persones que hi participen. També hi ha propostes de moneda social que intenten combinar les dues fonts de confiança.
Moltes vegades les monedes complementàries han sorgit després d’una crisi financera. És freqüent que en les crisis es produeixin contraccions monetàries, que un sistema de moneda social basat en el crèdit mutu permet compensar amb liquiditat addicional. Sovint, aquestes experiències es desmantellen un cop passada l’emergència (és el cas de la majoria dels clubs de troc a l’Argentina), però algunes han perviscut (com el WIR suís, amb més de vuitanta anys d’existència).
La possibilitat que les noves monedes prosperin estaria plenament justificada atesa l’evolució del sistema financer, que ens pot portar a escenaris imprevisibles en què la funció social de la banca estigui encara més compromesa del que ja ho està. Hi ha una sèrie de condicions que fomentarien aquesta possibilitat. En primer lloc, caldria no regular-les fins que les seves possibilitats estiguin plenament desenvolupades, i donar suport a la seva posada en marxa des dels ajuntaments i altres entitats públiques –sense oblidar que han d’estar gestionades per la ciutadania. En segon lloc, es tractaria de fomentar la innovació en sistemes de confiança; per exemple, en sistemes que permetin registrar la confiança entre ciutadans. En tercer lloc, seria necessari divulgar informació sobre el funcionament del sistema monetari actual i les monedes complementàries. Finalment, caldria fomentar diferents sistemes de diners i de mecanismes de compensació de pagaments, ja que la interoperabilitat de les monedes complementàries no cal que es produeixi pels mètodes convencionals usats per la banca.
La desintermediació en la creació monetària pot tenir grans beneficis per a la ciutadania si la innovació es dirigeix a assolir-los.