El turisme, en els moments de la seva eclosió a principis del segle xx, és concebut com un pretext per a la captació de capital econòmic, cultural i simbòlic. El projecte turístic de Barcelona esdevé part del seu projecte polític, fins i tot un element d’autoafirmació cultural i identitària. És el somni de la Gran Barcelona.
© Maria Corte
A principis del segle xx l’eclosió del turisme es va produir com a causa i efecte d’un intens procés de transformacions polítiques, econòmiques, socials, culturals i urbanístiques que en el seu conjunt van generar canvis significatius a Barcelona, una ciutat –la del tombant de segle– que l’arquitecte Ignasi de Solà-Morales definia en un article del 1994 (“Los locos arquitectos de una ciudad soñada”) com l’escenari en què els poders fàctics van trobar el marc idoni per desenvolupar els seus propòsits. L’eclosió del turisme es va produir en aquest punt, en aquesta cruïlla de canvis i nous referents. Es produí, també, en sintonia amb un procés d’internacionalització que es va viure des de l’Exposició del 1888, moment a partir del qual es pretenia situar la capital catalana al mapa de les grans ciutats europees, en un mercat que permetés capitalitzar la nova imatge, el nou paisatge, i que afavorís, sobretot, la creació de noves xarxes comercials i l’expansió de la indústria catalana i barcelonina. Només així podem entendre l’inici del turisme a Barcelona i interpretar que els interessos lligats a la seva promoció van ser idèntics als que la sustenten avui dia.
Al llarg de les dècades el turisme s’ha considerat un vector rellevant per a la construcció de la ciutat. I, si bé en comptades ocasions s’ha assumit la planificació, el control o la gestió íntegra del fenomen des del punt de vista polític i administratiu, el cert és que la construcció turística de Barcelona no és un fet espontani, casual o accidental. Forma part d’un procés clarament induït. Al principi del segle xx va començar la promoció institucional del turisme, i des d’aleshores ha esdevingut una activitat formalment incentivada, políticament organitzada. L’administració municipal ha actuat com a principal agent promotor del turisme barceloní, encara que aquesta funció no es pot entendre sense tenir en compte la influència d’una part del sector privat, l’aliança amb el qual ha donat lloc a veritables grups d’interès polític i econòmic entorn del turisme.
Portada de la revista Barcelona Atracción de maig de 1922.
Connexió amb l’ideari noucentista
A mans de les elits barcelonines, el turisme, a principis de segle, es va concebre com una opció política, però sobretot com una qüestió vinculada al canvi, a les expectatives de creació d’una urbanitat i una economia noves. Constituïa un indicador de modernitat i cosmopolitisme important, en part perquè les ciutats modernes de la vella Europa ja feia temps que s’havien convertit en llocs per al turisme.
Barcelona, en un intent d’assimilar-s’hi i d’erigir-se com a ciutat cosmopolita, es va convertir en una de les primeres capitals de la península a promoure institucionalment l’atracció de forasters. Tot va començar el mes de març del 1906 amb la creació de la Comisión de Atracción de Forasteros, la primera institució municipal de Barcelona dedicada a la promoció turística. Al capdavant, quatre regidors (dos de regionalistes: Lluís Duran i Ventosa i Joan Rubió; i dos de republicans: Josep Rogent Pedrosa i Santiago Valentí Camp), i un alcalde (catòlic i monàrquic): Domènec Sanllehy. L’actuació de la comissió va ser breu, ja que tingué una durada de només tres anys i una repercussió més aviat discreta, tot i que no se li poden negar almenys quatre aportacions especialment significatives i de notable valor simbòlic, començant per l’obertura de la primera oficina d’informació turística de la ciutat l’any 1909 als baixos de la casa consistorial i la creació d’una plaça de cicerone municipal.
En segon lloc, la comissió va impulsar una xarxa ingent de relacions internacionals (amb consolats, agències de turisme, companyies navilieres i periodistes) i d’aliances internes destinades a cohesionar esforços en matèria de turisme. En tercer lloc, va fer una contribució fonamental: la creació i la divulgació de la primera imatge turística de la ciutat. Aquest és un aspecte radicalment transcendent, ja que contenia els valors d’una ciutat que en realitat no existia com a tal, només en l’imaginari i en el desig. La imatge al·ludia a un mite, a l’ideal de la ciutat com havia de ser, no com era. A través d’una gens menyspreable edició de guies, àlbums i cartells, la comissió va confeccionar una imatge (turística) de Barcelona que evocava signes d’ordre i cultura, valors cívics i estètics que connectaven amb l’ideari noucentista de l’època.
Un dels cartells promocionals de la campanya turística de 1909 “Barcelona ciudad de invierno”, obra de Carlos Verger. L’original es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Les referències a la naturalesa, la mediterraneïtat, el civisme i el progrés van ser actius essencials de la primera imatge turística de la ciutat a mans de la comissió, que va prescindir de la icona i va apostar per una imatge poc figurativa, absolutament idíl·lica i carregada de classicisme (i classisme). Una imatge, al cap i a la fi, dirigida a un públic turista de classe alta, la presència del qual havia de contribuir a modernitzar la societat barcelonina. Així, tal com s’esperava: “Y a Barcelona le interesa atraer el numeroso contingente de viajeros que van en busca de mejores climas, ó simplemente de los alicientes consecuenciales del cambio de ambiente y de horizontes; y ello, no solo por las ventajas materiales que ofrece la llamada industria de forasteros, fuente incalculable de riqueza para muchas poblaciones de Suiza, de Italia y de Francia, sinó más aún quizás, por lo mucho que el constante contacto con gentes de otras razas, de otras mentalidades, de otras aspiraciones y conceptos de la vida ha de contribuir al refinamiento de nuestra existencia social, orientando cada vez más el alma vigorosa de nuestra ciudad querida hacia su constante elevación á verdadera capital del Mediterráneo”.
El 1909 es va publicar el primer cartell turístic de la ciutat amb el lema “Barcelona ciudad de invierno”, obra de l’anglès Hassall. Durant dècades va circular arreu del món, i contribuí a la tendència que convertia els paisatges urbans en nous llocs per al consum i la contemplació.
La quarta de les aportacions de la comissió no fou menys significativa i transcendent que les anteriors: va fixar les bases d’una correlació que amb el pas dels anys explotaria profusament, la que vinculava la defensa del turisme amb el patriotisme, l’amor a la ciutat.
La comissió va exercir una acció política en el sentit que la promoció del turisme estava imbuïda dels ideals i els plantejaments urbans, econòmics, culturals i simbòlics propis de les elits de l’època. El turisme constituïa el mecanisme necessari per a la transformació econòmica, cultural i cívica, i per això es pot afirmar que, en certa manera, a Barcelona el turisme va néixer a la ciutat noucentista i per a la ciutat noucentista.
La Sociedad de Atracción de Forasteros, integrada per representants del món públic i privat de la societat barcelonina i catalana, va substituir la comissió i intensificà tots els objectius i les accions que aquesta entitat havia posat en marxa. Va existir entre els anys 1908 i 1936, i el cert és que va dur a terme una tasca ingent en matèria de confecció i divulgació de la imatge turística; també es va encarregar de construir un potentíssim discurs hegemònic sobre el fet turístic, de fomentar la creació i l’adaptació de l’oferta turística i d’incentivar la captació de visitants.
La societat, a més, va teixir una vastíssima xarxa de relacions locals i internacionals. El sector industrial va assumir un compromís ferm en tot aquest projecte, i prova d’aquest fet és que va finançar bona part del material publicitari de la societat, una mesura que també va utilitzar per fer-se autopromoció.
Retroenllaç: Quo Vadis Barcelona? | Núvol
Muy interesante