El problema dels llocs de culte

El fenòmen de la precarietat dels llocs de culte és real, però no endèmic, i afecta les comunitats més depauperades. És una qüestió d’estrats socials, no de religions concretes. La demanda d’espais per a ús religiós és cada cop més gran i l’Administració hi estudia solucions.

La platea del Teatre Principal de la Rambla és plena. El públic canta, plora i victoreja. La desena de músics interpreta els compassos finals de la tercera cançó (“Cantaré al que me rescató / Cantaré al que me recibió”). Un tècnic de la vintena que treballen aquest matí de diumenge activa les màquines de fum que hi ha a l’escenari. A poc a poc, avançant entre les ombres cap a les llums, es distingeix la figura de Juan Mejías. El tècnic de so modula el volum de la banda i el deixa al nivell del fil musical. Ara només destaca l’òrgan. Juan Mejías, pastor de l’Església evangèlica Hillsong Barcelona, agafa el micro i beneeix els seus fidels.

A la mateixa hora del diumenge, el seu homònim John Asemota espera el seu torn assegut en una cadira, amb la Bíblia a la falda i apuntant notes en una llibreta petita. És el pastor de la Power of God’s Grace Ministry, i s’espera per fer el sermó al servei dominical d’aquesta comunitat evangèlica, formada principalment per persones d’origen nigerià. També canten –en anglès, com tot l’ofici–, el pastor mostra una devoció vehement al sermó i els fidels resen en veu alta i amb els ulls tancats (“I have confidence in you, savior / I have confidence in you, Jesus”). L’església s’ubica en una antiga nau perduda en un carreró mal asfaltat d’un polígon industrial del Bon Pastor. No és fàcil de trobar per primera vegada, i és per això que els treballadors del polígon són precisos quan se’ls demana on és: “Són allà a l’esquerra, la porta blava de metall, al costat de la ferralleria”.

L’Ajuntament mira de millorar la seva situació a través de línies de subvencions disponibles des de 2014 per a la rehabilitació dels centres de culte, però de vegades el problema és més radical. Gloria García-Romeral és tècnica municipal de l’Oficina d’Afers Religiosos (OAR) i treballa amb les comunitats musulmanes: “A les comunitats africanes la majoria dels membres no tenen papers, es dediquen a la ferralla o són manters, per exemple”.

Segons Cristina Monteys, directora de l’OAR, hi ha comunitats que aixequen la persiana, pinten el local i comencen la seva activitat sense estar apuntades al Registre d’Entitats Religioses del Ministeri de Justícia. Una paperassa que no és a l’abast d’aquelles persones sense la documentació en regla: “Si el Districte obre expedient, la comunitat es pot quedar sense local, ja que estan fent una activitat sense llicència.” Si això passa, l’OAR només pot actuar com a mediadora: “No tenim competència per donar llicències o permisos, ni per fer inspeccions”, explica Monteys.

Entre les naus industrials i la Rambla

Abans d’arribar al Bon Pastor, l’Església Power of God’s Grace Ministry va passar per diversos locals de Santa Coloma de Gramenet, els quals va haver de deixar per les queixes de soroll dels veïns. Ara, envoltats de naus industrials, no molesten ningú, i encara menys durant el servei de diumenge, dia en què el polígon està desert.

Al Teatre Principal de la Rambla, el pastor Hillsong, Juan Mejías, fa el sermó, amb un discurs planer, farcit d’al·legories actuals. La mitjana d’edat dels assistents no arriba als quaranta anys. “Que la nostra església sigui moderna no vol dir pas que sigui superficial”, afirma durant la trobada religiosa comunitària. La història de l’Església Hillsong Barcelona va començar amb unes reunions de Mejías i la seva parella, Damsy Mich, també pastora de la comunitat, amb uns amics en un Starbucks. Es dedicaven a llegir la Bíblia i a debatre. Després d’estudiar teologia a la universitat que la mateixa Església Hillsong té a Austràlia, van fundar la seu barcelonina. Avui dia un miler de fidels assisteixen a les tres misses dominicals.

167 centres protestants

A Barcelona hi ha 167 centres de cristianisme evangèlic, és a dir, protestants. Tot i que fa gairebé dos segles que són a la ciutat, l’arribada d’evangèlics llatinoamericans i subsaharians des dels anys noranta ha motivat el sorgiment d’esglésies independents, sovint formades segons les seves nacionalitats.

Moltes comunitats (no solament evangèliques) treballen en matèria de drogodependència i de prevenció, o en l’acollida de refugiats, segons Lola López, comissionada d’Immigració de l’Ajuntament: “Però no tenen la força de Càritas, perquè són minoritàries.” En el cas de la Power of God’s Grace Ministry, són habituals les campanyes per recollir diners per als més pobres de la comunitat. Més enllà de les ajudes amb temes burocràtics, la comunitat intenta pagar el transport i l’alimentació en casos de necessitat. Grace, la dona del pastor, explica que han aconseguit de treure moltes compatriotes de la prostitució i evitar més d’un suïcidi. De la mateixa manera, a causa de la crisi a Espanya, molts fidels han tornat a Nigèria o han provat sort en altres països europeus.

Totes dues comunitats s’autofinancen i totes dues dediquen una part important del culte dominical a parlar de la importància dels donatius. A la nau industrial del Bon Pastor canten una cançó i resen abans d’introduir els sobres en una capsa. Els assistents al Teatre Principal poden realitzar els “delmes i ofrenes” a través d’un enllaç al web de Hillsong, per transferència bancària (domiciliable) i fins i tot des del mateix teatre, amb targeta de crèdit.

El fenomen de la precarietat dels llocs de culte a Barcelona és real, però no endèmic, i afecta les comunitats més depauperades. És una qüestió d’estrats socials, no de religions concretes.

Els fidels del Grace Ministry surten de l’ofici cantant encara “People will see, testimony of my life”, i un parell de nens presents a l’església es diverteixen ara jugant amb els dos únics blancs que hi ha, els periodistes. Els fidels Hillsong surten del Teatre Principal i trepitgen la Rambla amb els últims versos de Soberano (“Dios del universo, Salvador eterno”) encara ressonant al cap, envoltats de turistes, entre els quals passen bastant desapercebuts.

Demanda d’espai públic

També a la Rambla, unes hores més tard, cap a les cinc de la tarda, la comitiva Hare Krishna comença la seva marxa a l’altura de les Drassanes. Desfilen rere un estendard en què es llegeix el mantra que els dóna nom i que no deixen de repetir durant tota la processó. Arriben a Canaletes, giren i emprenen el camí contrari, Rambla avall. Hi ha qui s’enretira quan els veu passar, uns altres s’apunten a la marxa i uns quants en fan burla. Com que els Hare Krishna són pocs, per a ells no és difícil disposar de l’espai públic per exercir el seu dret a mostrar o difondre la seva religió.

Monteys diu que l’OAR prefereixen plantejar la laïcitat com un espai neutre i obert a tothom (incloent-hi els no religiosos). El president d’Ateus de Catalunya, Albert Riba, no s’oposa que el fet religiós ocupi l’espai públic, “sempre que no el monopolitzi”, i defensa que aquest espai hauria de ser “una àgora de llibertat no solament religiosa, sinó també de consciència”.

La demanda d’espais per a ús religiós cada vegada és més gran i des de l’Administració es comencen a buscar altres solucions. De moment, la comissionada d’Immigració, Lola López, recalca que el Consistori “ha trobat espais perquè la gent celebri, per exemple, el Corpus Christi o la processó dels sikh, el Vaisakhi”. El portaveu de la comunitat sikh, Gagandeep Singh Khalsa, té un paper influent de mediació entre els interessos de la comunitat i l’Administració; gràcies a la seva tasca, aquesta comunitat no té gaires problemes per muntar actes públics: “El que em fa més il·lusió és veure catalans entre nosaltres; tant és de la religió que siguin”, diu Gagandeep, somrient rere una barba atapeïda.

Al parc de les Tres Xemeneies del Poble-sec hi ha unes dues mil persones. Han disposat estovalles llarguíssimes a terra i mengen productes típics del nord de l’Índia, d’on procedeixen. Estan celebrant la processó del Vaisakhi, el baptisme sikh. La jornada ha començat fa unes hores amb una demostració d’arts marcials a la Rambla del Raval. Sobre una lona a terra descansaven infinitat d’armes: espases, ganivets, escuts, llances, bastons i el chakar (una roda de filaments en forma de radis amb pesos al final de cadascun). A l’altra banda de les armes, cinc joves sikh. Al so de dos tambors, els fidels han mostrat la seva perícia en el maneig de les diverses armes amb coreografies mesurades. Molt de tant en tant han fallat en algun moviment, tot i que sense grans mals.

Els sikh només tenen un local a Barcelona, la Gurudwara, on s’ofereix menjar a tothom que vulgui entrar, amb l’única condició de treure’s les sabates, tapar-se els cabells i postrar-se davant del llibre sagrat, el Guru Granth Sahib, que consideren la guia infal·lible. És per això que el tracten com si fos una persona: li fan ofrenes, el tapen, l’ajacen quan es fa de nit i el desperten al matí.

Les assemblees anuals dels Testimonis de Jehovà són més costoses d’organitzar. El passat mes de juny van llogar el camp de futbol de l’Espanyol, per tercera vegada, per a una reunió a què van assistir 23.500 persones. “Va ser un programa preciós. El tema central va ser la lleialtat i la fidelitat envers Déu i el proïsme”, explica Josep Morell, delegat dels Testimonis de Jehovà a Catalunya. A més s’hi va batejar per immersió 104 persones. Morell no sap quan va costar el lloguer del recinte.

Cristina Monteys, directora de l’OAR, explica que les comunitats de vegades demanen espais municipals als districtes, però reben negatives poc elaborades: “No pel rebuig, sinó perquè de vegades dins de l’Ajuntament mateix hi ha una concepció de la laïcitat que és… –mesura l’adjectivació–, diguem-ne, restrictiva.” L’Ajuntament treballa en una proposta per redefinir les competències en aquest aspecte, que, al tancament de l’article, encara no havia estat presentada.

Per a altres festivitats multitudinàries s’han aconseguit alguns progressos, com és el cas del Ramadà. El Consistori ha arribat a un acord amb l’Institut Barcelona Esports per a l’ús d’equipaments esportius. Però el problema rau, de nou, en els diners: “Hi ha comunitats que ens demanen espais per a les trenta nits que dura el Ramadà i, és clar, la solució tampoc no és oferir-los els equipaments gratis, perquè si hi ha un preu públic i la gent el paga, ells també ho han de fer”, assegura Monteys.

Una de les comunitats que sí que poden pagar un lloguer és Minhaj-ul-Quran. Durant tots els divendres del Ramadà van fer la pregària del migdia dels divendres (el dia sagrat de l’islam) en una sala del Centre d’Esports Municipal Sant Oleguer, al Raval. Mohammed Iqbal, vicepresident de la comunitat, assegura que, tot i que sempre han tingut molt bona relació amb els regidors del districte, les negociacions no són fàcils: “Els polítics sempre miren els vots i l’opinió pública no acostuma a veure bé aquesta mena de coses.”

El Ramadà enguany va començar el 6 de juny, coincidint, com sempre, amb l’última lluna del vuitè mes del calendari islàmic. Aquella nit, a l’oratori de Minhaj-ul-Quran (un dels vint-i-cinc oratoris musulmans que hi ha a la ciutat), tres centenars de persones van trencar el dejuni després d’unes quinze hores sense menjar ni beure. En un quart d’hora escàs, tots (no hi havia cap dona) havien sopat i un remolí de gent recollia les estovalles: “El local no és gaire gran, de manera que ens afanyem per menjar i fem servir el mateix espai per pregar”, explicava Iqbal, entre desenes de mans que traginaven plats i estovalles.

Amb la pregària ja començada, van arribar alguns fidels més que van omplir la sala, molts dels quals arribaven de treballar. Un d’ells va arribar atrafegat, va resar durant tres minuts i va sortir. Al cap d’una estona va tornar al seu lloc de treball rere el taulell, en una d’aquelles botigues on es troba de tot.

A la mateixa hora, en un vessant del Turó del Carmel, una noia arribava també tard a l’iftar (el desdejuni nocturn del Ramadà). Els altres membres de la comunitat sufí barcelonina de l’orde Naqshbandi havien trencat el dejuni frugalment –un parell de dàtils, un albercoc, una mica de xocolata– i ja feien la primera oració. La jove va beure uns glops d’aigua i es va unir a la pregària. Era el seu primer Ramadà. En acabar l’oració, mentre la vintena de membres de la petita comunitat preparava l’àpat principal –més copiós, amb sopa de llenties, amanida i formatge–, el president, Abd al-Fatah, va parlar amb la novençana: “Porta sempre al damunt un parell de dàtils; així, quan es pongui el sol, podràs trencar el dejuni allà on siguis. Jo sempre ho faig.”

Una rica cultura islàmica

Els musulmans van començar a visibilitzar-se a Barcelona els anys vuitanta. A partir d’aleshores, l’arribada sobretot de pakistanesos i subsaharians ha enriquit la cultura islàmica de la ciutat. De manera més residual, alguns catalans han abraçat l’islam com a religió. És el cas de la comunitat de l’orde sufí Naqshbandi Haqqani, formada majoritàriament per conversos. Wadud, natural d’un poblet del Montseny, va formar la comunitat fa uns vint anys. Explica que, després de coquetejar amb la maçoneria i iniciar-se en el budisme i l’hinduisme, va trobar “el camí de la realització” en el sufisme, conegut com la branca mística de l’islam per la importància de la contemplació, la música, la poesia i el perfeccionament espiritual.

Durant el sopar, distès, els sufís es mostren relaxats i fan broma. Homes i dones ocupen el mateix espai, tot i que no es barregen. Cap a mitjanit acaben de sopar, resen, canten i passen la matinada en comunitat. Cap a un quart de cinc de la matinada reprendran el dejuni.

A la sortida de l’oratori, en la foscor dels pendents del Carmel, una pau gairebé mística absorbeix la bullícia espessa de la gran urbs. “Això és Barcelona, però és fora de Barcelona”, diu Wadud, i tampoc no el molesta; li recorda casa seva, la quietud del Montseny.

La Pasqua jueva

En ple cor de la ciutat, en un xamfrà de la Dreta de l’Eixample, una patrulla dels Mossos d’Esquadra fa guàrdia davant de l’Hotel Catalonia. Més tard acabaran jugant amb els nens de la taula 5, els quals s’ho passaran d’allò més bé amb les llanternes dels agents. Dins de la sala, les mares han arribat a la conclusió que és més pràctic deixar els nens al seu aire que intentar mantenir-los quiets i en silenci. No tenen edat per seguir el Haggadah Pesah, és a dir, els passos de la celebració de la Pasqua jueva. El record de l’Èxode de l’Antic Egipte.

La comunitat progressista Bet Shalom va reunir aquest any dos centenars de persones a l’Hotel Catalonia per celebrar el Pesah. Durant la cerimònia, van retre homenatge als refugiats i es va parlar d’igualtat de drets per als homosexuals i d’igualtat de gènere a través de la figura de la intel·lectual jueva i feminista Susannah Heschel.

Les celebracions del sàbat (el dia sagrat jueu, el dissabte) es desenvolupen al local de la comunitat Bet Shalom, on els nens també corren i juguen sense problemes durant la cerimònia, que se celebra a la sinagoga de la comunitat. L’ofici es fa en hebreu, català i castellà. No és un culte gaire solemne, tot i que sí molt devot. Al sermó, Jai Anguita, president de la comunitat, esmenta Adam Smith i Karl Marx i acaba recordant que “la Terra és de Déu”.

Durant més de sis dècades, l’única comunitat jueva a Barcelona va ser la Comunitat Israeliana de Barcelona (CIB). L’arribada d’immigrants i les diferències ideològiques van propiciar diverses escissions, que van acabar conformant un mapa de quatre comunitats, de les quals Bet Shalom és “la més catalana i la més progressista”, explica Jai Anguita.

A la pregunta sobre els motius de tanta escissió, respon: “El que puguin dir els líders de les comunitats no és el que pensen els seus membres; res no és unànime. Dos jueus, tres opinions, m’explico?”