Les innovacions tecnològiques i de gestió poden ajudar a corregir els problemes de les ciutats, però no n’hi ha prou. Cal assegurar que estiguin guiades per innovacions en els valors i les finalitats socials: no per la cerca exclusiva del benefici privat, sinó del benestar col·lectiu.
Pèrgola solar fotovoltaica al parc de les Rieres d’Horta.
Foto: Equip d’audiovisuals d’Ecologia Urbana
Les noves tecnologies ambientals i energètiques, l’expansió de l’economia digital, els serveis emergents, les noves formes de fer política… En un context caracteritzat per un increment generalitzat de la desigualtat, la innovació apareix sovint com una esperança, com una via de solució als problemes ingents de les nostres societats.
Així doncs, s’afirma que les innovacions econòmiques, socials, ambientals i polítiques podrien no solament contribuir a pal·liar els efectes de les desigualtats engendrades pel sistema econòmic, sinó també reduir-les: la innovació econòmica facilitaria l’emergència de nous tipus d’economia col·laborativa que permetrien posar en valor els actius de la població i redundarien en un augment del benestar; la innovació social permetria prestar serveis sobre bases noves per part de les mateixes comunitats locals, tot millorant les condicions de vida, apoderant sectors desfavorits de la població i, fins i tot, fomentant formes d’organització econòmica i social alternatives; la innovació ambiental comportaria avenços substantius per afrontar els riscos del canvi climàtic i de la sostenibilitat; els canvis tecnològics podrien suposar innovacions polítiques decisives que, a través de la transparència i la facilitat d’accés als serveis, possibilitessin més implicació democràtica de la ciutadania.
Unes societats atribolades per la crisi econòmica i social cerquen, doncs, en la innovació tecnològica i organitzativa la solució als problemes que les afligeixen. Resulta assenyat, tanmateix, fiar la solució dels problemes urbans a la innovació? Poden les transformacions tècniques i la millora dels processos de gestió aportar, per si soles, millores substantives a les condicions de vida de les nostres ciutats? La innovació tecnològica és suficient per avançar cap a cotes més altes d’eficiència, sostenibilitat, equitat i democràcia? Per debatre aquestes qüestions resulta interessant baixar dels àmbits de l’abstracció i centrar-se en l’observació de realitats concretes.
Quatre exemples barcelonins
Cartells d’advertiment contra els efectes negatius de l’abús del lloguer de pisos turístics, en un balcó de la Barceloneta.
Foto: Vicente Zambrano
Un dels exemples recents més notables de la innovació econòmica és el sorgiment de l’anomenada economia col·laborativa, basada en connexions a la xarxa. A Barcelona, la seva expressió més visible ha estat el desenvolupament de l’activitat turística fomentada per l’aparició de noves plataformes que faciliten el lloguer. Això ha influït de manera destacada en l’accentuat increment del turisme a la ciutat, de forma que l’oferta actual per aquests mitjans representa ja prop d’un terç del total. Entre els efectes positius d’aquesta dinàmica hi ha la reducció de la demanda de nova edificació, l’obertura i la socialització de sectors de la població i beneficis econòmics. L’evolució no es troba, però, exempta de problemes, i ha generat, fins i tot, conflictes oberts en alguns barris: l’increment del preu dels lloguers, les precàries condicions laborals dels que treballen al sector, la concentració de bona part de l’oferta en mans d’empreses i d’un nombre reduït de propietaris, la manca de regulació del sector a efectes fiscals i urbanístics, així com la mercantilització tant de les relacions socials com de l’habitatge, un bé bàsic.
Un altre àmbit que ha conegut en els darrers anys un gran desenvolupament a Barcelona és el de l’anomenada innovació social. Arran de la situació creada per la crisi econòmica i davant la incapacitat del mercat i les administracions de garantir l’accés a béns i serveis essencials, sectors creixents de la població semblen haver decidit proveir-se per ells mateixos d’aquests serveis. El Mapa de la Innovació Social a Catalunya ha permès detectar fins a set-centes iniciatives d’aquest tipus, la major part d’elles a la regió metropolitana. De nou, els efectes positius d’aquestes iniciatives són molt destacats, tant pel que fa a l’accés als serveis com pel que suposen d’apoderament de les comunitats a l’hora de reivindicar els seus drets i d’impuls a formes alternatives d’organització social. No obstant això, les limitacions també resulten evidents: el risc de l’assistencialisme, les dificultats en la definició de les comunitats beneficiàries i, fins i tot, els eventuals efectes perversos de les conquestes assolides. D’altra banda, l’estudi de la distribució social d’aquestes iniciatives mostra que no es concentren necessàriament als barris on viuen els sectors més desfavorits, sinó més aviat en aquells que, tot i haver estat colpejats també per la crisi, disposen d’un capital social i una capacitat d’organització més grans.
Senyalització de la superilla del Poblenou, experiència pionera d’una nova estratègia de gestió del trànsit que fins i tot ha atret l’atenció internacional.
Foto: Vicente Zambrano
La nova estratègia de gestió del trànsit que s’està assajant a Barcelona és un exemple rellevant d’innovació ambiental que fins i tot ha atret l’atenció internacional. Es tracta, com és sabut, d’una ambiciosa proposta destinada a agrupar els blocs urbanitzats en superilles a l’interior de les quals el trànsit motoritzat es vegi fortament restringit i pacificat. Els avantatges del projecte consisteixen en una reducció molt necessària de la contaminació atmosfèrica i acústica, la promoció de mitjans de transport no motoritzats, la recuperació d’espais públics i l’avenç en la lluita contra l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle. Els detractors de la iniciativa destaquen els riscos que la millora ambiental comporti alces de preus considerables. Així, es confirmaria la tendència, ja detectada en altres ciutats, segons la qual la millora de la qualitat ambiental pot esdevenir un vector de gentrificació i d’apropiació dels espais urbans per a usos turístics.
Finalment, pel que fa a la innovació tecnològica en la prestació dels serveis i la participació en les qüestions públiques, resulta evident que els nous desenvolupaments de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) permeten avenços substancials, ja que tenen un potencial molt destacat a l’hora d’augmentar l’eficiència dels serveis i de facilitar el control democràtic per part de la població. No obstant això, els estudis de què es disposa en el cas de Barcelona mostren que la propensió a utilitzar aquests nous mitjans es troba distribuïda molt desigualment entre la població, de tal manera que els grups socials més desfavorits, les dones, la gent gran i els que habiten en els barris més perifèrics tendeixen a fer-ne ús en una mesura molt menor. La fractura digital es pot convertir també en una fractura democràtica.
Governar les transformacions
La introducció d’innovacions econòmiques, socials i tecnològiques obre, doncs, notables oportunitats per fer front a les desigualtats en l’accés a la renda, als serveis i a la participació en els afers públics. Tanmateix, comporta reptes de cap manera negligibles, ja que aquests avenços es distribueixen de forma desigual i beneficien més unes parts de la població que unes altres. La visió, tan estesa, que atribuiria a la innovació la possibilitat de resoldre per si mateixa les desigualtats urbanes i socials sembla, doncs, parcial i mancada de fonament. Les innovacions poden ser un factor coadjuvant, fins i tot imprescindible, en la millora de les problemàtiques urbanes, però de cap manera sembla que puguin ser suficients.
La clau de la qüestió rau, segurament, a assegurar que les innovacions tecnològiques i dels processos estiguin guiades per innovacions en els valors i les finalitats socials. És a dir, que el desenvolupament de les nostres capacitats estigui enquadrat i guiat no per la cerca exclusiva del benefici privat, sinó del benestar col·lectiu. Cal subjectar-les a un disseny i a un designi col·lectiu per tal que la seva aplicació no derivi en nous episodis de segregació urbana i desigualtat.
La innovació tecnològica i de gestió no és, doncs, la bala de plata que resoldrà els nostres problemes. Per posar-la al servei de la col·lectivitat caldrà no menys, sinó més i millor govern de les transformacions urbanes; no menys, sinó més innovació política.