Nada de Carmen Laforet i La plaça del Diamant de Rodoreda són obres paral·leles que es complementen en molts aspectes per esdevenir peces del mosaic d’una mateixa realitat històrica. Llegides l’una seguida de l’altra, la sensació és que, encara que escrites en llengües diferents, formen part d’un mateix tot.
Nada és el viatge iniciàtic d’Andrea, que arriba amb divuit anys acabats de fer a Barcelona, mentre que la història de Natàlia-Colometa és la d’una dona jove de Gràcia des que festeja amb qui serà el seu primer marit fins als primers anys del franquisme. El marc temporal de totes dues novel·les s’encavalca: Andrea centra el relat en el seu primer any a la ciutat poc després d’acabar-se la guerra, mentre que La plaça del Diamant comprèn els anys previs i alguns de posteriors.
© Manel Andreu
Pel que fa a la classe social, també es poden llegir com dos volums que es complementen: Rodoreda se centra bàsicament en la classe treballadora; Carmen Laforet, en la decadència que pateix una família vinguda a menys, alhora que dibuixa de passada les desigualtats socials de l’època. La misèria i la gana d’aquests anys són presents en totes dues novel·les, tot i que de manera molt diferent: Andrea passa gana perquè no se sap administrar bé la paga d’òrfena que rep, mentre que Rodoreda parla de la gana com a conseqüència directa de la guerra. Però si una cosa tenen en comú les dues novel·les és Barcelona.
Per a la protagonista de Nada la ciutat té una gran importància, fins al punt que esdevé un personatge més, potser el més present després de la mateixa Andrea. Hi arriba de nit, en tren, des d’un poble que desconeixem, i esperançada per l’expectativa de llibertat que el paisatge urbà representa en el seu imaginari.
El domicili dels seus parents al carrer Aribau és l’escenari central de tots els esdeveniments del relat, el lloc on es concentren els nusos dels conflictes familiars. El pis representa l’espai de l’opressió, l’enclaustrament i la decadència de tota una època i d’una classe social. Davant la decepció que significa per a l’heroïna de Laforet l’ambient asfixiant de la casa plena d’objectes amuntegats, aviat començarà a deambular frenèticament pels carrers de la ciutat, atreta sobretot per la part antiga, el Gòtic, i pel Barri Xino. L’edifici central de la Universitat de Barcelona també apareix com a escenari del desassossec de l’adolescent. Aquest acte de caminar fins a l’extenuació pels carrers de Barcelona el viu com una autèntica alliberació, encara que al final la ciutat ja se li ha fet petita.
La Colometa de Rodoreda, en canvi, centra el seu dia a dia en el barri de Gràcia i amb prou feines en surt; només s’esmenten de passada la Rambla o la casa on va a netejar la protagonista, que es troba més enllà de Gran de Gràcia. En algun moment en què la dona també deambula pels carrers, a la manera d’Andrea, arriba als Jardinets de Gràcia i la Diagonal.
Les descripcions del barri van evolucionant al ritme que canvia la vida de Natàlia: al principi hi apareix lluminós, alegre i ple de vida, amb el ball a la plaça del Diamant i ella fent de dependenta en una botiga de dolços, però a mesura que es va enterbolint la vida de la protagonista es va enfosquint també la descripció dels carrers i les places. I és clar, el moment més claustrofòbic i en què el paisatge urbà esdevé més cruent correspon a la Guerra Civil. Ens són descrits els temps previs, els bombardejos i l’escassetat, i el que al principi era teló de fons, la situació històrica, va posant-se en primer pla. I allà on acaba La plaça del Diamant podríem començar Nada, de manera que ens queda una fotografia força nítida de la Barcelona de l’època.