Competències educatives

La tecnificació de les aules és del tot compatible amb la indigència intel·lectual més pregona. El docent d’humanitats hauria de forjar en els alumnes la capacitat de discerniment que els faci capaços d’encarar-se amb la complexitat de la vida: ensenyar-los a pensar bé, com a condició prèvia per viure bé.

© Swasky

Ja fa temps que estic embardissat dins de les aules de l’ESO i el batxillerat. Pertanyo al gremi dels professors de filosofia i em trobo, tot sovint, que a un sector gens negligible dels meus alumnes, després d’un sojorn generalment distret pels llimbs de la secundària, el llenguatge filosòfic els resulta d’una opacitat invencible, quan no hi són completament refractaris. Ara, tampoc no en faig cabal ni em poso cap pedra al fetge. No ens ve de nou.

Com que de vegades em sento una mica esbaltit davant la realitat de l’aula, adesiara fullejo la literatura administrativa del departament del ram, sobretot per tal d’escatir què se’m demana. I és que han arribat a un punt en què ja no sabries dir si ets infermer, monitor d’esplai, psicòleg, projeccionista, bomber, saltimbanqui o bé una mica de cada. Segons llegim al DOGC (núm. 5183 – 27.7.2008), durant l’educació secundària obligatòria “l’alumnat ha tingut ocasió d’informar-se dels elements que integren la cultura democràtica i ha desenvolupat les actituds i els valors cívics compatibles amb la convivència.” Aquesta frase, ultra el seu esborronador burocratès, la trobem d’un cinisme ben palmari. Tanmateix, prou sabem que la realitat és tota una altra. Molts alumnes fan l’ingrés al batxillerat vigent sense ni tan sols haver assolit els rudiments més elementals de lectoescriptura, i els seus hàbits lectors són, si ens posem magnànims, més aviat laxes i, si de cas, força espaiats. Els tuits, el mur del Facebook, les cròniques esportives, un llibre a mig llegir de Jordi Sierra i Fabra que rau oblidat en una lleixa, i pareu de comptar. Entre els “penyistes”, que diria el professor Antoni Dalmases, no hi trobeu gaire més bagatge. És pel que fa a aquest ordre de coses, que voldríem presentar algunes reflexions referents al context educatiu que ens afecta. Que és, per fer-ho curt, un desgovern polític i una incompetència pedagògica cronificats.

El terme “competència”, en l’ús que el Departament d’Ensenyament actualment hi dóna, té una connotació semàntica de procedència clarament anglosaxona, lligada a la veu competence. Quan diem que algú és competent, al capdavall volem dir d’ell que és apte, que ha desenvolupat les aptituds pròpies del seu ofici, de la seva tasca, que domina amb destresa una tècnica, ço és, que sap fer bé la seva feina. Ara bé, en introduir aquest terme com a concepte axial del sistema educatiu, hom adopta una decisió ideològica, una decisió que, ben mirat, distorsiona greument la nostra tasca. Tanmateix, aquesta és una qüestió que aquí no ens pertoca pas d’abordar, però posarem com a exemple d’aquest corrent pedagògic que entronitza la utilitat i la competència, combinat amb la defensa d’un tecnologisme a ultrança, una declaració que fa poc vaig llegir en un diari. La devem a Woodie Flowers, professor emèrit d’enginyeria mecànica al Massachusetts Institute of Technology, alhora que impulsor d’EdX, plataforma digital de continguts educatius amb un cert predicament entre determinats lobbys pedagògics del nostre país: “Les noves tecnologies permeten fer formació d’una qualitat molt alta, amb animacions, vídeos integrats i altres eines interactives i creatives per fer els continguts més atractius. Encara pensem que les classes teòriques són la regió dels professors, però Brad Pitt i Angelina Jolie, i fins i tot Lady Gaga, podrien transmetre aquests continguts de manera molt més emocionant.”

Si ens cenyim a l’ecosistema local, potser fóra bo de reblar-ho amb celebritats com ara Carles Puyol i Gerard Piqué, de gran acceptació entre els nostres adolescents. Creiem que un holograma d’uns personatges tan preclars tal vegada podria acomplir perfectament, en consonància amb les afirmacions del professor Flowers, la nostra tasca a l’aula, que, pel que sembla, ha esdevingut anacrònica, poc glamurosa i del tot prescindible, atès que, segons el parer del senyor Flowers, no ens en sortim a l’hora de fer-la prou emocionant.

D’altra banda, George Steiner deia en una entrevista recent que la seva tasca com a professor implicava sensibilitzar els qui han après a llegir amb ell: “M’agradaria que em recordessin com un bon mestre de lectura, entesa la lectura reparadora en un sentit profundament moral. La lectura ens hauria de lligar a una visió, comprometre la nostra humanitat…” Com va escriure el filòsof Hans G. Gadamer, comprendre i interpretar textos porta amb tota evidència a l’experiència humana del món, alhora que connecta amb aquelles formes d’experiència (la filosofia, l’art, la història, la poesia) que no poden ésser verificades amb els mitjans de la metodologia científica, enfront de les quals, al capdavall, la consciència científica ha d’admetre els seus límits.

Tecnificació i indigència intel·lectual

Tanmateix, allò que bona part dels pares dels nostres alumnes esperen de nosaltres es podria resumir en un comentari al peu d’una notícia que informava de l’actual desfeta educativa: “La solución a nuestros problemas –hi llegíeu– pasa por un capital humano más sofisticado, capaz de generar productos y servicios de mayor valor añadido.” Of course. Res de valors morals, ans “valor afegit”. En aquest sentit, la tecnificació de les aules, i l’embarbussament i confusió conceptuals que ha comportat (Aula 2.0, Pissarra Digital, eduCAT 1×1), creiem que és del tot compatible, si no és que en multiplica els efectes fins a límits insospitats, amb la indigència intel·lectual més pregona dels nostres alumnes, que, tal com s’ha esdevingut, i tal com els docents d’humanitats també ens temíem, han estat abduïts per l’abissal finestra on els convida d’abocar-se l’ordinador portàtil que els hem fet a mans. Ara, no plantegem pas una reculada als temps del magister dixit, tot al contrari. Però tampoc no combreguem amb aquells qui voldrien dissoldre la figura del docent enmig d’una panòplia de cables i ginys tecnològics pretesament infal·libles, com sembla que propugnen alguns tecnòfils feliçment instal·lats a l’illa de Bensalem.

La lectura té un paper cada cop més marginal en l’anomenada societat del coneixement. A la imatge, una classe de l’Institut de Secundària Joan d’Àustria.

Malgrat tot, a alguns de nosaltres ens abelliria servar un espai dins del qual es fomentés en els nostres alumnes l’esperit crític, dissentiu i dialògic. Ras i curt, maldem per ensenyar-los a viure bé. I viure bé comporta la condició prèvia de pensar bé. Tot plegat, si ens permeteu posar-nos una mica atenencs, entronca amb la cèlebre therapeía tes psychés socràtica, ço és, la cura de l’ànima en el coneixement. Creiem, doncs, que la nostra tasca no pot veure’s reduïda a la repetició maquinal de quatre tòpics, perfectament buidats de sentit, a l’entorn de la ciutadania i els valors d’un sistema democràtic convertit en una criatura que se’ns serva com pot, neulida i engiponada amb l’abrigall de quatre parracs. Ans al contrari: hauríem de contribuir, en la mesura que això ens sigui possible, a la revisió d’aquests conceptes, avui tan malejats, per tal de forjar en els nostres alumnes la suficient capacitat de discerniment, sobretot a fi que puguin encarar-se amb la complexitat de la realitat que se’ls presenta, cada cop més densa i acrescuda. Tot això ho diem perquè quan convideu els vostres alumnes de l’ESO a expressar-se amb més concisió i rebeu per resposta aquell enigmàtic “jo ja m’entenc”, us adoneu de fins a quin grau l’ús correcte del llenguatge els resulta aliè. Però aquest “m’entenc” no és capaç d’entendre que, ben mirat, sense el llenguatge, d’un mateix no en podem dir gran cosa, i del món encara menys. I sense un domini plausible del llenguatge, el món esdevé aclaparador.

Som conscients que tot plegat ens ho plantegem en un moment crític, un moment en què la figura del professor de secundària pateix un descrèdit social que ens afigurem irreversible. La nostra no és la societat del coneixement, com pretenen alguns intel·lectuals servils. En aquest ordre congelat d’un present sense memòria, la lectura hi fa un paper perfectament lateral, marginal, que diríem. Els efectes d’això s’han fet notar pregonament en els nostres adolescents, com més va més incapaços de parar atenció a l’aula, de seguir amb un mínim de concentració allò que provem de transmetre-hi els docents. La filosofia, entesa com a memòria de l’herència europea, hauria de contribuir a fertilitzar el pensament dels nostres alumnes. No sabem, però, si hi som a temps. La política de retallades que patim no ha fet sinó agreujar la situació a les aules. LOGSE, LOE, Maragall, Wert, els psicomags de la pedagogia… Per molta bona voluntat que hi poseu, de vegades us fa l’efecte que el mal no té dretura. Ara bé, com deia el bell adagi del filòsof, “no queixar-se ni exultar, no plorar ni riure, sinó comprendre”. No ens resignarem a deixar de fer comprendre.