A Barcelona s’han succeït èpoques de bona entesa entre comunitats i episodis tan llastimosos com pogroms, tribunals de la Inquisició i crema de convents. Actualment la ciutat és un referent de pau entre religions, que aporten cohesió i convivència. Com s’ha aconseguit?
Sessió de portes obertes i oració al centre sufí de l’orde Naqshbandi Haqqani en ocasió de la Nit de les Religions, el dia 17 de setembre passat, una proposta del Grup Interreligiós i Interconfessional de Joves de l’Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós.
Foto: Vicente Zambrano.
Si hem de definir religiosament Catalunya, el país es caracteritza per la diversitat; la capital n’és el millor exemple des de fa cent cinquanta anys. Els protestants van crear la primera comunitat a Barcelona durant la Primera República, i durant el segle xx s’hi han implantat contínuament noves confessions: el 1903, els adventistes; el 1917, els jueus; als anys quaranta, els testimonis de Jehovà, els mormons i els bahaistes; als anys setanta, els hinduistes, els musulmans i els cristians ortodoxos; als vuitanta, els budistes; als noranta, els sikhs; a començaments del nou mil·lenni, els taoistes, i més recentment, els druides i ravidassis. Tot això, deixant de banda altres moviments com l’espiritisme i la maçoneria, molt influents en èpoques passades.
Tot i que la història de la diversitat religiosa a Barcelona es remunta a un segle i mig, es percep com una novetat perquè la visibilització pública del fenomen i la incorporació a l’agenda política es produeixen tot just fa dos decennis. Podem afirmar que la diversitat religiosa ha crescut exponencialment en les darreres dècades, comptant-hi fidels o centres de culte, amb el benentès que moltes pràctiques religioses s’han difós extraordinàriament a través de participants sense adscripció religiosa: meditació, ioga, taitxí, gospel… Ara bé, a més del creixement numèric, aquest pluralisme s’ha tornat també més divers, fins al punt que costa distingir les iniciatives religioses i espirituals respecte de moltes altres de caràcter filosòfic, parapsicològic, humanista, filantròpic i, fins i tot –reconeguem-ho– amb finalitats lucratives.
De la repressió a la llibertat
La multitud es congrega a la plaça del monestir de Montserrat amb motiu de les festes d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, el 1947. Els actes, promoguts pels sectors catòlics més oberts, van ser el primer gest significatiu de reconciliació entre l’Església catalana i l’antifranquisme.
Foto: Pérez de Rozas / AFB
El pitjor moment per a la llibertat religiosa en la història contemporània va ser la Guerra Civil. Els opositors a la llibertat religiosa (tant els partidaris del nacionalcatolicisme com les faccions anticlericals) es van acarnissar amb els catòlics demòcrates i els creients d’altres confessions. El primer gest significatiu de reconciliació no va arribar fins al 1947, amb les festes d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, promogudes activament pels sectors catòlics catalans més oberts, clarament oposats al règim dictatorial.
Aquests mateixos sectors van anar creant estructures i dinàmiques en la línia del posterior Concili Vaticà II (1962-1965), a favor de les llibertats, el pacifisme i l’ecumenisme. En aquells anys s’esdevenen la Caputxinada, la manifestació de capellans o la fundació de Comissions Obreres en una parròquia, i es creen entitats com Pax Christi, el Moviment Internacional d’Intel·lectuals Catòlics i Justícia i Pau, que sovint treballen amb altres entitats socials. En aquells anys també es funda el Centre Ecumènic de Catalunya, que, amb fra Joan Botam al capdavant, esdevé el referent de l’ecumenisme.
El procés de secularització fa perdre fervor a aquest sector proconciliar, però, al cap i a la fi, la seva manera de fer dialogant i acollidora acaba esdevenint el patró habitual per a la cooperació entre les comunitats religioses, algunes delmades durant la dictadura i d’altres implantades amb gran precarietat.
Punt d’inflexió
La consolidació de la llibertat religiosa en la democràcia, la immigració de població provinent de països poc (o gens) secularitzats i l’intercanvi cultural facilitat per la globalització van desfasar els antics litigis sobre el paper de la religió en la societat i, sobretot, la desconfiança entre confessions.
En cinc anys hi va haver a Barcelona una eclosió del diàleg interreligiós i el reconeixement social del fet religiós, que van convertir la ciutat en un referent internacional. L’Ajuntament va crear el Centre Interreligiós de Barcelona (actualment, Oficina d’Afers Religiosos) l’any 1999 i un any després la Generalitat de Catalunya va posar en marxa l’organisme que ara s’anomena Direcció General d’Afers Religiosos. Ambdues institucions van encarregar el mapa religiós a l’equip de la Universitat Autònoma de Barcelona dirigit per Joan Estruch, que va fer aflorar tota la diversitat religiosa desconeguda fins aleshores. La seva difusió va fomentar una imatge més plural de la ciutat i alhora es van iniciar polítiques de reconeixement institucional, subvencions, sensibilització i mediació.
Simultàniament, sota el mestratge de Raimon Panikkar, el lideratge de Fèlix Martí i la direcció de Francesc Torradeflot, es va crear l’Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós, que ha estat el laboratori més fructífer per a aquest diàleg: crea grups de diàleg; publica la revista Dialogal i altres materials; assessora administracions, i coordina la Xarxa Catalana d’Entitats de Diàleg Interreligiós, que agrupa una vintena d’associacions des de Perpinyà fins a Alacant i des de Lleida fins a Palma. Al costat de l’Ajuntament, va aconseguir que Barcelona fos la seu del IV Parlament de les Religions del Món, en el marc del Fòrum de les Cultures 2004. En conseqüència, l’arquebisbat de Barcelona crea el Grup de Treball Estable de Religions, que agrupa cinc comunitats de la ciutat. Amb aquesta plataforma, la sinergia institucional, acadèmica i social es completa amb la coordinació de representants de les confessions catòlica, protestant, ortodoxa, islàmica i jueva.
Aquest devessall de projectes no ha estat exempt de tensions, però ha establert una base de confiança, de coneixença mútua i d’horitzons que consoliden la convivència a llarg termini. Si bé no respon a cap pla preestablert prèviament, s’ha acabat bastint un sistema singular. Ha esdevingut un referent a escala internacional, no tant per ser copiat, sinó com a model sostenible que creix (organismes com el Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa, editorials com Fragmenta, etc.) i alhora també es reprodueix a escala local. Així, per exemple, quan s’ha anunciat el trasllat d’un oratori islàmic al Raval, ha estat un conjunt d’entitats de diverses confessions les que han sortit a defensar el seu dret a obrir un centre de culte. A Barcelona, totes les confessions col·laboren a favor de la llibertat de culte.
Aquesta col·laboració interreligiosa serà posada a prova constantment. El context internacional torna a tensar-se, ara a compte de l’extremisme gihadista i de la islamofòbia, i a escala nacional, ara que la llibertat religiosa ja no és un dret qüestionat, caldrà abordar la col·laboració entre religions i Estat. La necessària actualització de l’obsoleta normativa de llibertat religiosa obligarà a eliminar les prerrogatives de l’Església catòlica (opció aconfessional) o bé estendre-les a d’altres confessions (opció pluriconfessional). En qualsevol cas, el coneixement per part de la societat del món associatiu religiós, i la interacció dels diversos actors (confessions, entitats, etc.), eviten la proliferació de prejudicis, limiten l’abast dels conflictes puntuals i posen en pràctica el diàleg que totes les confessions prediquen.