Atles europeu de lluita contra la gentrificació

Ens trobem en un moment clau per a la identitat de les nostres ciutats: estan en joc la seva autenticitat i la seva capacitat de regenerar-se evitant l’homologació urbana i social. A continuació exposem les experiències, noves o consolidades en el temps, de vuit ciutats que planten cara al fenomen de la gentrificació.

A la polis grega, on arrela la ciutat europea moderna, coincidien els àmbits estatal i urbà i cada ciutadà era polític, és a dir, participava activament en les decisions col·lectives. És en l’àmbit urbà on es donen les principals innovacions, es viuen els problemes i es mesuren les identitats socials. Avui dia s’hi produeixen fenòmens que semblen ingovernables i que afecten la relació entre l’àmbit físic (la ciutat) i el social (la ciutadania).

La gentrificació és un d’aquests fenòmens. Mentre va durar la bombolla immobiliària el problema va ser la construcció indiscriminada i l’ocupació del territori, però avui dia les nostres ciutats pateixen l’assetjament d’aquesta mateixa especulació a les llars, entre els habitants. La marcada dicotomia entre economia global i cultura local afecta sobretot els entorns urbans en què coincideixen un major valor patrimonial i uns efectes més severs de la crisi, com les ciutats de la Mediterrània. Ens trobem en un moment clau per a la identitat de les nostres ciutats: estan en joc la seva autenticitat i la seva capacitat de regenerar-se evitant l’homologació urbana i social.

Cal buscar nous mecanismes de governança i innovació social que garanteixin la reactivació d’un patrimoni urbà que, alhora, és el marc físic d’un patrimoni immaterial: la convivència dels seus habitants. No s’assolirà sostenibilitat urbana sense sostenibilitat social. Plantejar mesures i polítiques antigentrificació és fonamental per garantir avui el dret a la ciutat i per avançar cap a una Europa de les ciutats i la ciutadania que sigui intel·ligent, sostenible i inclusiva.

La gentrificació, sovint relacionada amb l’increment dels fluxos turístics, té l’origen en les dinàmiques del mercat residencial, en les pràctiques de fons inversors interessats en nous continguts i en determinats projectes de regeneració urbana de la mateixa Administració. Podem aprendre molt de l’examen de les accions contràries a la gentrificació que es porten a terme en algunes ciutats, cosa que ens facilitarà l’obertura d’un debat sobre les polítiques comunes a impulsar en el marc d’una xarxa de ciutadania. A continuació s’ofereix una síntesi d’alguns projectes, iniciatives i mesures d’entitats públiques o ciutadanes amb efectes positius per a la ciutadania i que eviten l’expulsió dels residents tradicionals dels nuclis urbans europeus.

Lisboa, un mercat en ràpida evolució

El cas de Lisboa és possiblement un dels més significatius per la rapidesa dels canvis que ha experimentat el mercat de la propietat immobiliària. En els últims anys, arran d’algunes normes aprovades per l’Estat, una bona part de la Baixa Pombalina i barris com la Mouraria o l’Alfama s’han transformat completament a causa de l’adquisició massiva d’edificis per part de fons estrangers i de la seva rehabilitació com a allotjaments turístics. Per fer front a l’expulsió dels residents d’aquestes zones centrals va néixer el moviment “Morar em Lisboa”, que aplega desenes d’associacions i persones i promou debats públics sobre el problema de l’habitatge i l’excés del monocultiu turístic.

A la plaça Intendente, situada en una zona molt deprimida, la cooperativa Largo Residências va promoure l’any 2011 la rehabilitació d’un edifici abandonat com a reactivador urbà. Simultàniament, el consell de districte emprenia la rehabilitació de l’espai públic, una pràctica avui amenaçada pels fons estrangers que estan comprant els edificis de la plaça.

Berlín: venda i rescat del patrimoni públic

A principis de l’any 2000, davant la difícil situació econòmica que es va crear després de la reunificació, l’Ajuntament de Berlín va optar per la venda de propietats públiques, incloent-hi part del parc municipal d’habitatge. Aquestes dinàmiques, juntament amb els preus relativament baixos dels habitatges, van comportar una gentrificació parcial que des de l’est es trasllada ara a l’oest i, en general, al sector urbà comprès en els límits de l’S-Bahn, la xarxa berlinesa de transport ferroviari.

Entre les mesures antigentrificació impulsades per l’Administració, des de 2015 es compta amb una normativa que limita al 10 % la pujada dels lloguers i amb una taula de referència de preus per metre quadrat. També s’han definit algunes àrees de protecció especial. La societat civil, per la seva banda, ha dut a terme algunes accions destacables, com el rescat cooperatiu d’edificis de l’antic parc municipal, i d’altres per segregar la propietat del sòl del seu ús, com a mesures antiespeculació a llarg termini.

Nàpols: cogestió publicoprivada

En diversos aspectes Nàpols s’assembla a Barcelona: la presència de la mar, una topografia comparable, un teixit social molt actiu als barris populars i una forta heterogeneïtat social fins i tot en un mateix edifici. La seva sociologia tan especial –la seva condició “anàrquica”– es combina els últims anys amb les accions innovadores proposades pel govern municipal, sobretot de cogestió entre l’Administració i la comunitat.

El 2012 l’Ajuntament va aprovar la Delibera dei beni comuni, que fixava la relació entre patrimoni i bé comú: l’Administració reconeixia que tot immoble municipal té una finalitat col·lectiva i instrumentava la seva activació ciutadana mitjançant una cessió d’ús. Arran de la directiva, set espais rellevants han estat activats per grups ciutadans, que experimenten formes de gestió innovadora, contribueixen a generar serveis socioculturals de barri i garanteixen el manteniment d’edificis patrimonials.

El caràcter patrimonial de Còrdova

La potencialitat de Còrdova resideix en el seu caràcter patrimonial, més enllà del seu valor turístic. El nucli històric és patrimoni de la humanitat de la Unesco i, des de 2012, els patis de l’Axerquía són patrimoni immaterial. Còrdova ha d’aprofitar l’avinentesa per repensar la seva història obrintse a aquest canvi de paradigma que atribueix al patrimoni un paper d’activador de la ciutat i la ciutadania.

PAX-Patios de la Axerquía és una estratègia de reactivació urbana que persegueix la millora sostenible del centre històric sense incrementar la pressió turística i l’alienació social de les zones patrimonials. La rehabilitació de cases pati abandonades a través de cooperatives d’habitatge busca la recuperació del valor mediambiental de la ciutat i l’actualització de la seva història en clau contemporània.

Marsella: el turisme sostenible

El 2013 la Capitalitat Europea de la Cultura va comportar canvis urbans rellevants a Marsella: la renovació del port antic, intervencions en l’espai públic i la rehabilitació d’edificis significatius per a funcions culturals. Un fort desequilibri intern està causant una lenta però inexorable expulsió dels residents del centre cap a la perifèria.

Des de 2011 la cooperativa d’habitants Hôtel du Nord aprofita el patrimoni per millorar les condicions de vida i treball als barris més vulnerables. Conformada per setanta persones i entitats, ofereix allotjament a turistes, passejos patrimonials alternatius, visites a artesans i venda de productes locals. Col·labora amb l’estat francès per a la constitució d’una federació nacional de cooperatives de turisme sostenible i ha estat reconeguda com a bona pràctica pel Consell d’Europa.

París: mantenir la diversitat

En general, la ciutat de París conserva, a excepció dels barris més burgesos, un bon nivell de diversitat gràcies a una variada oferta d’habitatges i serveis. Tot i que, segons els més crítics, el govern local promou un procés de gentrificació suau que privilegia la classe mitjana en detriment de la treballadora, tant les autoritats públiques com els moviments socials impulsen interessants accions antigentrificació.

La ciutat promou parc públic d’habitatge en els districtes centrals i des de 2013 ha obert un observatori que analitza la gentrificació en relació amb el desenvolupament del nou metro Grand Paris Express. Algunes iniciatives ciutadanes persegueixen reurbanitzar espais en desús amb activitats de tipus comunitari, amb la reapropiació de l’espai per residents i la creació de nous llocs i pràctiques col·lectives.

Viena, la ciutat antigentrificació

A Viena destaca un sistema d’habitatge social històricament molt sòlid, completat amb un consistent suport públic al lloguer i la dedicació de recursos municipals a la rehabilitació. Aquestes polítiques contribueixen a mantenir baixos els lloguers i a afavorir, doncs, la conservació de la diversitat social i funcional, fins i tot al centre.

És per això que Viena es podria definir com la ciutat antigentrificació. El seu exemple ofereix l’oportunitat de prevenir amb temps el fenomen i de redefinir-lo per incloure els processos menys evidents de marginació social o cultural. La promoció d’habitatge públic de lloguer –línia mantinguda des de fa un segle– arriba a 220.000 apartaments, amb un volum similar dedicat a l’habitatge social i, paral·lelament, una política de regeneració urbana suau que prioritza els inquilins estables per reduir desplaçaments. També es concedeix una atenció especial a la protecció monumental d’alguns edificis o complexos residencials.

Els cinc àmbits de treball del Gran Londres

Londres s’ha convertit en una àrea privilegiada per a la inversió immobiliària, gràcies a un règim fiscal especial i a l’escàs desenvolupament de les polítiques socials d’habitatge. La gentrificació és el resultat de l’èxit econòmic de la ciutat, que pateix una important bombolla immobiliària i l’eliminació del seu teixit social original.

Tanmateix, recentment l’Administració s’ha mostrat més sensible envers aquest problema. Alhora que el govern proposava actuacions per modificar el mercat, el Gran Londres definia una estratègia amb cinc àmbits de treball: construir més llars per als londinencs, oferir habitatges assequibles, promoure llars d’alta qualitat i barris inclusius, impulsar acords justos entre llogaters i arrendadors privats, i abordar el problema de les persones sense llar. Per incrementar el ritme de construcció d’habitatges, que és l’objectiu prioritari, l’Administració es proposa involucrar tots els actors, com les housing associations, organitzacions privades sense ànim de lucre la missió de les quals és crear habitatges socials per a les classes més desfavorides.