Amb motiu dels Jocs Olímpics, la revista torna a publicar un reportatge central dedicat a Catalunya. Barcelona hi apareix ancorada en el consumisme, com a paradigma de la societat tardocapitalista del benestar. La llei de posar el comptador de la memòria a zero dóna els seus fruits, però ficció i realitat acaben confonent-se.
© Pérez de Rozas / AFB
Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona, i Felipe González, president del govern espanyol, visiten l’Oficina Olímpica de la ciutat el 5 de març de 1986.
Passada la transició, els articles es multipliquen i els temes de què tracten es dispersen fins l’any 1992, quan, amb l’excusa de les olimpíades, la revista torna a publicar un reportatge central, aquest cop titulat “Catalonia”, firmat per una de les seves plomes més conegudes, William Finnegan. És un prodigi de periodisme anglosaxó, pel detall, per la professionalitat i per l’agudesa del diagnòstic. Barcelona hi apareix com un fangar postmodern, ancorat en el consumisme, paradigma de la societat tardocapitalista del benestar. Les ideologies s’hi han diluït a base de televisions de moltes polzades i l’economia dels serveis. El catalanisme apareix com un corrent de fons, burgès i conservador, que ha pres la forma tova del “cosmopolitisme socialista” de Maragall, de qui diu que és un home que se sent còmode amb els equilibris impurs de la política contemporània.
Els catalans i especialment els barcelonins sentim una punxada quan pensem en el 1992. És a partir dels Jocs que els barcelonins descobreixen un nou orgull i el passegen pel món sense vergonya. Veure la reacció que els estrangers tenen quan dius que ets de Barcelona fa evident que treure pit està més que justificat; però, en paral·lel, el barceloní pot semblar un fatxenda enamorat de si mateix. Exagerem el nostre amor propi perquè és l’únic amor que tenim. I mirem els clients com a amants. La meva germana, quan vivia a Londres, va rebre una lliçó sobre això. Un holandès li va preguntar d’on era, i ella va contestar que “de la millor ciutat del món”. “De Barcelona,” va dir l’holandès. “Sí, com ho saps?”, va inquirir la meva germana. “Només una persona de Barcelona diria una cosa així”, va respondre l’altre.
Històricament els Jocs són un punt d’inflexió. La ciutat s’allibera d’algunes deficiències òbvies i construeix. Es descongelen els seixanta. El món se n’enamora amb la cobdícia dels turistes tèrmit. L’article de 1992 és bo precisament perquè és capaç de veure més enllà del cartó pedra i descriure amb precisió de taxonomista l’estat psicològic d’un país que ha decidit concentrar-se a ser una indústria de serveis aprofitant la geografia. L’avís que feia Reid a l’article de 1961 sobre la tendència a viure del sol troba una rèplica perfecta en l’article de Finnegan de 1992. El 1963 Reid citava un economista espanyol que, interrogat sobre la indústria turística, parlava directament de la prostitució del país. I un mecànic li deia: “Fa cinc anys, si hagués calgut, hauria cremat la meva àvia; ara només vull treballar.” En perfecta continuïtat, en l’article de 1992, Finnegan explica l’evolució ideològica d’un alcalde perifèric, el de Castelldefels, que de ser comunista i representar la immigració obrera passa a aprofitar la construcció del canal olímpic per repensar la ciutat com un centre d’acollida d’hedonistes. Els seus votants, diu, ja no són obrers, són tècnics.
L’amnèsia com a paradigma cultural
La generació que fa les coses el 1992, educada al tardofranquisme, imposa el paradigma cultural de l’amnèsia i conté els traumes amb ansiolítics. És un zenit psicotròpic, i tothom se sent responsable de l’èxit. Finnegan entrevista Rubert de Ventós, que alerta sobre el perill global que és el nacionalisme, i cita Aristòtil per dir que per organitzar bé una polis cal tenir el control sobre l’amnèsia col·lectiva. Però també hi apareix un periodista local de Castelldefels que diu sentir-se sol perquè és un catalanoparlant enmig d’una ciutat castellanoparlant.
© AFB
Vista aèria del litoral durant la construcció de la Vila Olímpica, en una imatge presa el mes de setembre de 1987.
La imatge que desprèn l’article combina l’èxit econòmic que ha permès convertir els obrers immigrants espanyols de la dictadura en una classe mitjana pròpia de les democràcies occidentals, amb la dissecció de l’estrip cultural que suposa la presència i el nombre d’aquests “andalusos, murcians i extremenys”. En general, però, l’alquímia ha aconseguit mantenir el catalanisme al centre de la política, que apareix com un sistema de protecció mútua basat en equilibris, no en la justícia o la dignitat. És la seguretat i no la llibertat. L’exemple és un empresari que deambula per una recepció al Palau de Pedralbes –“residència de Franco en les seves visites a la ciutat”– en la qual s’evidencia que les elits catalanes són poca gent i es coneixen tots. Pujol i Maragall han aparcat les seves diferències, i Samaranch governa l’alegria i el consens. L’empresari en qüestió es passeja entre canapès i rialles. Primer es va fer ric construint els habitatges amb aluminosi dels immigrants dels seixanta i ara és un dels grans patrons del nou museu d’art contemporani de Barcelona. Alehop, tothom cau dret. Les elits castellanes han desaparegut de l’espai dels focus, però són una crosta finíssima al capdamunt de tot, i la burgesia catalana, abans industrial, ara brinda per l’èxit econòmic de la Barcelona turística i immobiliària.
Uns quants s’enriqueixen, i en general tothom en surt beneficiat materialment. A més, l’ocasió de ser el punt de fuga de totes les grans televisions del planeta activa les forces vives i mortes, de tots els bàndols, per colar la seva veritat en una falca. Però sense alterar el to moderat i complaent. Fins i tot els crítics oficials, com ara Vázquez Montalbán, han aconseguit treure’n profit, publicant articles i novel·les policíaques ambientades en aquesta Barcelona nova i desmemoriada. I rep a la seva casa de Collserola les televisions de tot el món. És el portaveu de la intel·ligència local. No sense ironia, Finnegan descriu Montalbán com un comunista democràtic i un gurmet.
És l’època de la guerra de Bòsnia i els contrastos entre Sarajevo i Barcelona són a la balança de tota anàlisi i de tota emoció. També en l’article, com era d’esperar: s’hi veuen adolescents que reparteixen pamflets de Freedom for Catalonia, però costa de creure que aquesta societat panxacontenta estigui oprimida. Calma absoluta entre gesticulacions i feixos de bitllets. La llei de posar el comptador de la memòria a zero dóna els seus fruits, però s’acaba confonent amb la realitat: com si el país i la ciutat realment haguessin començat de zero vint anys abans. I la ciutat hagués aparegut per generació espontània.
La ciutat i el país arrossegaran les conseqüències d’aquesta buidor fins a esclatar en el present, vint anys més tard. La ciutat reneix i alhora queda destrossada. La ingenuïtat i la bondat de l’Amics per sempre ens deixarà sols i desarmats; imatge i resum del Fòrum de les Cultures del 2004. L’emergència de l’esplendor i la glòria de la Internacional Papanates.
Un cas a part és Samaranch, a qui l’article dedica força espai. A cada entrevistat –polític, professor, periodista, ciutadà anònim– Finnegan li pregunta per Samaranch i el seu passat falangista. El retrat que n’emergeix té més punxa que els obituaris que fa poc li van escriure, carregats de deutes. Va ser més falangista del que li era necessari; va anihilar les seves arrels catalanes; va dedicar-se a l’esport, que és l’instrument d’adoctrinament principal dels totalitarismes; sempre va saber caure dempeus; va arribar al capdamunt del COI gràcies al suport de les elits poc o gens democràtiques de l’antiga URSS, a qui va conèixer com a ambaixador a Moscou; s’aferra al càrrec amb un estil gens anglosaxó, i és el principal artífex de la designació de Barcelona com a seu dels Jocs. El rei l’ha fet marquès. A ell i als seus ja els va bé la Barcelona olímpica. I se li perdona el passat perquè el paradigma és l’amnèsia i perquè, posats a prostituir-se, tenir un xulo que sap posar-te guapa i triar bons clients és millor que fer la carretera. Clarament és un enemic dels valors del lector de The New Yorker. I Finnegan prova d’entendre com funciona un país que és capaç de perdonar un passat feixista fins a l’extrem de la glòria.
Catalanisme i banalitat
El catalanisme hi apareix com una força desconcertada, passada pel filtre de la banalitat postmoderna. No hi ha noblesa, però hi ha la pax de l’abundància. Si mai hi ha una crisi forta, diu Finnegan, pot emergir el tribalisme o un nacionalisme més consistent i violent. Ara per ara, ni tan sols els Jocs Olímpics mostren que les pàtries siguin rellevants: el present són les marques. Michael Jordan s’oposa a vestir de Reebok, perquè és de Nike; i els jugadors de beisbol cubans somien amb contractes multimilionaris a la lliga nord-americana. En conjunt es consolida la Barcelona gran amfitriona, moderadament bohèmia, alegre, bonica. Tothom està tan còmode que no cal creure en res gaire seriosament. Els únics descontents són els que no han acabat de poder fotre-hi mà amb tranquil·litat, i en són pocs. Que no hi hagi cap referència històrica emparenta l’article amb els dels cinquanta, i és també un símptoma del desinterès del lector i dels aborígens. I de Finnegan, for that matter. L’article fa de context perfecte per a d’altres posteriors a la transició: gastronomia, art, viatges i poc més.
Tenim, doncs, la Barcelona aliada dels anys quaranta, l’africana dels cinquanta, la Barcelona mite català i milagro español dels seixanta i la turística dels noranta. La resta d’articles posteriors a la transició despleguen el detall de la cultura: sobretot Picasso, Dalí i Gaudí, però també Savall, Bolaño, Ferran Adrià i Portabella. Barcelona apareix com el continent d’una tradició plàstica important, però també com una destinació turística de primer ordre. Als anys vuitanta les crítiques són graníticament elogioses, però a mesura que avancen els noranta i especialment quan s’arriba a la primera dècada del segle l’entusiasme es va matisant. L’extrem és la crítica d’una exposició de l’any 2007 al Metropolitan de Nova York titulada “Barcelona and Modernity: Gaudí to Dalí”. L’autor, després de dir que les obres de Picasso, Dalí i Gaudí fan entrar ganes de trucar a l’agència de viatges, acaba sobresaturat. L’excés de picassos innecessaris i d’autobombo fan presagiar que Barcelona deu ser una ciutat fatxenda, pagada de si mateixa. Picasso, Dalí i Gaudí són genis, diu, però al capdavall tothom ha de ser d’algun lloc. Què importa el lloc.
Qualsevol mirada estrangera sobre una ciutat està viciada pels interessos que defensa. The New Yorker, encara que sigui d’esquerres i en algun moment s’hagi volgut contracultural, és un arquetip benpensant, que es permet l’humor i la crítica, però no l’autodestrucció. Una ciutat, a ulls del lector de The New Yorker, ha de ser o un subjecte polític –com Londres o París– o bé un objecte de consum –com Bali. Com més subjecte polític vol ser una ciutat, amb més respecte es consumeix; i com més insignificants són les seves ambicions, més convida a l’aterratge dels pirates. Així, l’únic patró que es pot trobar nítidament en tots els articles és aquest: en cada context, quan un barceloní prova de caminar dret, els newyorkers se’l miren com un igual.