La fotografia com a llenguatge de representació no es pot deslligar de la iconografia d’una ciutat: ni la imatge que es projecta a l’exterior ni la que l’opinió pública es va construint de la seva pròpia ciutat a través del discurs dels mitjans. L’exposició Barcelona. La metròpoli en l’era de la fotografia fa un repàs històric a l’autorepresentació de la ciutat.
La fotografia com a llenguatge de representació no es pot deslligar de la iconografia d’una ciutat: ni la imatge que es projecta a l’exterior ni la que l’opinió pública es va construint de la seva pròpia ciutat a través del discurs dels mitjans. Barcelona. La metròpoli en l’era de la fotografia, 1860-2004 és el títol de l’exposició que, produïda per l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i organitzada per Jorge Ribalta en qualitat de comissari, repassa a La Virreina Centre de la Imatge –amb el complement d’un llibre-catàleg– 144 anys d’imatges produïdes a i per Barcelona.
Aquest treball posa en diàleg la imatge oficial de Barcelona –des que Ramon Alabern va immortalitzar el Pla del Palau amb l’arribada del daguerreotip– amb les de presentació a l’estranger i les de denúncia exercida pels membres del Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC), els moviments veïnals i els fotoperiodistes.
A través de disset àmbits s’expliquen els sis grans moments de producció iconogràfica de Barcelona: l’aprovació del Pla Cerdà i l’Exposició Universal (1860-1888); el sorgiment de la premsa gràfica, l’obertura de la Via Laietana i la reforma de Montjuïc i l’eclosió de les retòriques del modernisme arquitectònic i artístic (1888-1929); els anys trenta i la Guerra Civil (1930-1939); l’hegemonia del paradigma humanista i el nou fotoperiodisme de la Transició (1940-1970); el naixement del nou estil documental topogràfic en relació amb la recuperació de la ciutat i l’auge del moviment veïnal (1970-1992), i, finalment, les noves lluites socials en què la imatge adquireix una nova centralitat, tant en la gestió municipal com en el conflicte social (1992-2004), amb l’arribada del màrqueting municipal i la resposta ciutadana a processos com la reforma interior del Raval.
Com per sediments, l’exposició va dilucidant la iconografia barcelonina que ens envolta avui, tant al vianant del 2016 com al turista.
Els encàrrecs institucionals van conformar els traços de la primera imatge gràfica de la Barcelona oficial. “Recuerdo de la visita de SS.MM. y AA. a la ciudad de Barcelona”, diu el peu d’un gran àlbum obert que va ser un obsequi per a Isabel II durant la seva primera visita a la ciutat. Després vindrien l’electricitat i l’Exposició Universal del 1888 i, amb elles, una nova injecció d’icones urbanes per a l’exportació de “la París del sud” a la qual aspirava Puig i Cadafalch, l’exponent de més renom de la qual és Colom. Al començament de la mostra i del llibre, es poden veure les bastides que envoltaven l’escultura el 1887.
Més tard arribaria el boom dels mitjans de comunicació de masses, que va introduir aquella iconografia urbana als menjadors dels habitatges. Va aparèixer la revista pionera La Il·lustració Catalana, que va esdevenir el principal espai de difusió del fotoperiodisme emergent català, i entre 1908 i 1939 la Societat d’Atracció de Forasters va desenvolupar la seva tasca generant una iconografia de la Barcelona que volia formar part del circuit de viatgers del moment.
Als anys trenta la fotografia documental social va viure una eclosió internacional. En l’àmbit dedicat a la Guerra Civil, el visitant de la Virreina podia trobar el seu primer testimoni audiovisual: un reportatge sobre el moviment revolucionari de 1936. A la segona meitat del segle, el jou propagandístic de la dictadura va portar a la celebració del XXXV Congrés Eucarístic, que va buscar representar Barcelona al si d’un règim catòlic i anticomunista.
La situació va canviar amb l’arribada de la Transició, quan els moviments veïnals van trobar un espai discursiu rellevant a les revistes dels barris, la “premsa pobra”, segons Maria Favà; els anys setanta se’n publicava una cinquantena. I així va ser fins al 2004, amb la polèmica operació urbanística que va significar el Fòrum de les Cultures.
Barcelona. La metròpoli en l’era de la fotografia remou les entranyes d’una iconografia de vegades invisible per al que camina mirant-se els peus, però molt present en l’imaginari de la Barcelona real i també de la virtual amb “l’expansió massiva de les tecnologies digitals, internet, la telefonia mòbil i les xarxes socials”, tal com indica el text de l’’exposició, en qualitat de nous productors (i reproductors) d’iconografia del moment.