Tres pioners de la represa cultural: Serrahima, Pedreira i Porter

Els anys cinquanta del segle passat han quedat sempre bastant imprecisos i indefinits per a les generacions posteriors, difuminats en la llarga història de la dictadura franquista. Els anys de la immediata postguerra, els quaranta, havien estat terribles, però encara s’allargassarien més els que van venir després, perquè l’esperança d’un canvi ràpid de les estructures polítiques del país s’havia esvaït i la mort del dictador encara es veia molt llunyana.

I, tanmateix, va ser durant el dur decenni dels cinquanta quan van sorgir o es van consolidar iniciatives que serien la base del gran esclat cultural posterior. Amb una particularitat molt remarcable: les més ambicioses i fructíferes d’aquestes iniciatives estaven empeltades d’un intens sentit de modernitat. Resistència cultural antifranquista i sentit de la modernitat cultural no eren, en aquests anys, conceptes antitètics sinó complementaris.

Aquest reportatge està dedicat a la figura i l’obra de tres intel·lectuals i activistes culturals que van ser casos paradigmàtics de resistència i modernitat: l’assagista Maurici Serrahima, l’editor de poesia Josep Pedreira i el professor de cinema i promotor cultural Miquel Porter.

La renovació subterrània dels anys cinquanta: Serrahima, Pedreira i Porter

Per sota de les prohibicions de la dictadura es van anar constituint unes referències culturals pròpies que van emergir del tot a partir de la mort de Franco i de la restauració democràtica. Els pioners dels anys cinquanta van posar les bases d’aquest esclat.

Els anys cinquanta són els anys més desconeguts de la nostra història cultural recent. La dècada dels quaranta és la de la repressió total, la de la prohibició radical i absoluta de la llengua pròpia i de tota manifestació cultural en català. Josep Benet ho ha explicat molt bé en el llibre Catalunya sota el règim franquista, publicat a París per un suposat Institut Català d’Estudis Polítics i Socials l’any 1973 (recordem que Franco no va morir fins al novembre del 1975). “Ocupada la ciutat de Barcelona –escriu Benet–, una de les primeres mesures que prengué el govern del general Franco va ésser d’abolir l’oficialitat de l’idioma català a Catalunya. Però, a més, prengué altres mesures més radicals encara: prohibí absolutament l’ús públic de la llengua catalana a tot el territori català. Els vencedors de la guerra d’Espanya –i així ho establia oficialment el primer ban publicat per la màxima autoritat franquista d’ocupació– declaraven que l’ús de la llengua catalana, a partir del moment de l’ocupació, només seria permès en el clos de la vida familiar i privada.” “Poques vegades –afegeix Benet– […] ha estat dictada, en els temps moderns, una disposició oficial prohibitòria tan radical i absoluta contra l’ús de l’idioma viu d’un poble.”

Aquesta situació va durar fins al 1945, quan el desenllaç de la Segona Guerra Mundial va ser favorable als aliats i Hitler i Mussolini van ser vençuts. En el seu treball La cultura catalana: entre la clandestinitat i la represa pública (1939-1951), Joan Samsó parla de l’existència, l’any 1946, d’“una escletxa” per on es va esmunyir, per exemple, la revista Ariel. L’escletxa, però, de seguida esdevé un miratge i per això Ariel acaba prohibida i amb els seus responsables detinguts i processats.

Els anys seixanta són els dels grans canvis econòmics i socials. Però la dècada dels cinquanta, en canvi, queda difuminada en la llarga història del franquisme. Maria Aurèlia Capmany recomanava als joves aprenents d’escriptors dels setanta que anaven a visitar-la que comptessin els anys de la postguerra d’un a un: 1940, 1941, 1942, perquè s’adonessin de fins a quin punt va arribar a ser interminable. D’entre tots, els anys 1950 devien ser els més interminables, perquè l’esperança de canvi ràpid s’havia esvaït i la mort del dictador encara es veia llunyana. I, tanmateix, va ser durant aquesta dècada que van sorgir o es van consolidar iniciatives que constituirien la base del gran esclat cultural dels seixanta. Amb una particularitat molt remarcable: les més ambicioses i fructíferes d’aquestes iniciatives estaven empeltades d’un intens sentit de modernitat. Resistència cultural antifranquista i sentit de la modernitat cultural no van ser, en aquests durs anys cinquanta, conceptes antitètics sinó complementaris. En posaré tres exemples: l’assagista Maurici Serrahima, l’editor de poesia Josep Pedreira i el professor de cinema i promotor cultural Miquel Porter.

Maurici Serrahima, escriptor i activista

Maurici Serrahima (1902-1979) va escriure un dietari, publicat finalment en sis volums, que abasta des del 1940 fins al 1974. Són milers de pàgines de lectura imprescindible, i no prou valorada, per conèixer com era, i com va evolucionar, la vida cultural a Barcelona durant tots aquests anys. Serrahima és un escriptor excel·lent. Ho va demostrar en els seus assajos i en les seves novel·les i així ho reconeix Pere Gimferrer en el pròleg al darrer volum d’aquells dietaris: “Serrahima esdevé un dels grans prosistes catalans contemporanis, un dels pocs referents indubtables d’una prosa alhora artística i col·loquial, estilitzada i planera.”

Serrahima va ser, l’any 1929, un dels signants del manifest fundacional d’Unió Democràtica, la versió catalana del Partit Popular Italià –precursor de la Democràcia Cristiana–, fundat l’any 1919 pel sacerdot Don Luigi Sturzo. La seva participació, des de ben jove, en la vida política i intel·lectual de Catalunya no li va impedir estar molt atent a allò que passava a l’Europa més avançada. L’any 1929 fa el que en diu “una lectura aprofundida de Chesterton”, l’escriptor anglès convertit uns anys abans al catolicisme. Al seu dietari el nom de Chesterton surt repetides vegades. Per exemple, a propòsit de la biografia, publicada a l’Argentina, que li dedica Maisie Ward. La llegeix el 1949 i queda admirat de la gran qualitat de la traducció, fins que descobreix que és obra de l’enginyer i escriptor català Cèsar August Jordana, exiliat a l’Argentina, que es guanyava la vida així.

Serrahima parla de Chesterton i el relaciona amb Josep Pla –“barrejava els encerts en la visió amb els errors en la informació”– i també amb Dickens, un dels escriptors sobre qui Chesterton havia escrit des d’una certa distància. Serrahima considera Chesterton un dels seus dos grans mestres –l’altre és Josep Maria Capdevila. Fruit del seu interès per l’obra d’aquest escriptor és el volum Chesterton, publicat en castellà l’any 1941 per l’editor Josep Janés.

Un altre dels grans escriptors que inspiren l’activitat intel·lectual i cívica de Maurici Serrahima és Emmanuel Mounier (1905-1950), el pensador catòlic francès inventor de l’anomenat “personalisme comunitari”. Aquesta mena de catolicisme d’esquerres aconsegueix molta influència a França, però també a Catalunya. Se n’han declarat seguidors dos polítics en aparença tan diferents com Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Serrahima és l’introductor del pensament de Mounier a Catalunya, fins al punt que el 1936 és nomenat corresponsal a Barcelona de la revista Esprit, fundada i dirigida per Mounier. Quan Serrahima, durant la Guerra Civil, és detingut pel Servei d’Informació Militar (SIM), Mounier hi intervé per facilitar-ne l’alliberament. Un cop a l’exili de Bordeus, Serrahima escriu per a Mounier un informe sobre la Guerra Civil que constitueix, encara avui, una de les anàlisis més lúcides sobre el conflicte. No va voler que es publiqués fins al 1984, quan suposava que la democràcia ja estaria consolidada a Catalunya i a Espanya i que, per tant, les seves crítiques al govern republicà, i sobretot al president Companys, no es podrien utilitzar com a arma de desprestigi del conjunt del país.

Marcel Proust és un altre dels escriptors i pensadors sobre els quals Maurici Serrahima va esdevenir un reconegut especialista. L’any 1951 s’havia de publicar, en la mateixa col·lecció en què havia aparegut el text dedicat a Chesterton, un assaig seu dedicat a Proust. La censura, però, ho va impedir. Serrahima va incorporar les notes que havia preparat al pròleg que va escriure per a l’edició castellana completa de la Recherche editada per Janés. Finalment, l’assaig sobre Proust el va poder publicar l’any 1971 en la col·lecció Antologia Catalana, d’Edicions 62, que dirigia el professor Joaquim Molas. En el pròleg del volum, Molas afirma que Serrahima demostra conèixer “totes les raconades de l’obra de Proust”, així com dels estudis principals que autors com André Maurois o Henri Massis han publicat sobre la seva obra.

Hem de tenir en compte que tota aquesta activitat la     menava Serrahima d’una manera podríem dir que complementària a la seva professió d’advocat i a la tasca que s’havia imposat com a activista cultural. L’any 1947, per exemple, havia creat el Grup Miramar, que reunia alguns dels joves catalanistes més inquiets del moment, entre els quals Maria Aurèlia Capmany i Alexandre Cirici Pellicer. Organitzaven lectures de poesia, certàmens literaris i debats sobre temes històrics. Un d’aquests debats, que ell explica en el seu dietari, va versar sobre les diferències entre Atenes i Esparta. El tema pot semblar allunyat dels problemes quotidians d’aquell moment, però el propòsit era que els joves aprenguessin el valor de la confrontació democràtica per si algun dia tornaven les llibertats a Catalunya i a Espanya.

Serrahima va ser amic i, en certa manera, confident de Josep Maria de Sagarra i de Josep Pla; company de conspiracions de Josep Benet; va mantenir molt bones relacions amb els incipients grups demòcrates que començaven a formar-se a la resta d’Espanya, i sobretot a Madrid, i va exercir de conseller d’alguns dels mecenes més importants del país. Tota aquesta activitat li va ocupar, naturalment, moltes hores. I, en certa manera, va eclipsar la seva obra literària. Va ser nomenat senador reial a les Corts del 1977, les primeres després del franquisme.

Josep Pedreira i Els Llibres de l’Óssa Menor

Josep Pedreira (1917-2003) és un altre dels casos paradigmàtics d’aquesta combinació entre resistència cultural i modernitat literària; o, més ben dit, de com la resistència cultural es feia, en bona part, en nom d’una modernitat literària prohibida, i que es volia recuperar. Pedreira no va ser ni un intel·lectual ni un mecenes amb més o menys fortuna, sinó un treballador d’arts gràfiques que va posar el seu talent, i el seu ofici, al servei de la poesia en català. Fill de Barcelona, havia passat bona part de la infantesa a Galícia, d’on procedia la seva família. De tornada a Catalunya, encara adolescent, es va posar a treballar a la vegada que iniciava estudis a Llotja, on va entrar en contacte amb els estudiants de la FNEC (Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya) i va assumir un catalanisme pacífic però radical. Mobilitzat durant la Guerra Civil, va anar a parar a la columna Roig i Negre, creada per grups anarquistes. A la postguerra va entrar a treballar amb l’editor Josep Janés.

L’any 1949, pel seu compte, Josep Pedreira va endegar la col·lecció de poesia en català més important de la postguerra: Els Llibres de l’Óssa Menor. Es va estrenar amb la primera edició d’una de les obres cabdals de Salvador Espriu, Les cançons d’Ariadna. Des del 1949 fins al 1963, a Els Llibres de l’Óssa Menor es van publicar 52 volums de poesia. La xifra indica un esforç financer extraordinari si tenim en compte que Pedreira no disposava de recursos propis i que el sistema de subscripcions que va posar en marxa en el moment de començar el projecte no va resultar suficient per cobrir totes les despeses. Pedreira va haver de dedicar bona part del seu estret salari com a treballador de l’editorial Janés –i, a la mort d’aquest, d’altres empreses relacionades amb el món del llibre– a eixugar el dèficit de la col·lecció. Només va tenir el suport financer de la seva dona, Berta Font, que guanyava força diners escrivint llibres per a mestresses de casa, i que signava amb pseudònim. Pedreira va acabar arruïnat, endeutat i amb la salut malmesa.

L’any 1963 la col·lecció va ser adquirida per l’industrial Joan B. Cendrós, un dels fundadors d’Òmnium Cultural i propietari, en aquell moment, de l’Editorial Aymà. Pedreira va continuar lligat a la col·lecció i al premi de poesia que  convocava cada any, però va quedar molt tocat per l’experiència. En una carta manuscrita enviada a Joan Fuster l’abril del 1965, escrivia: “Un aclariment només, potser millor dos: jo no sols m’he rendit incondicionalment –per ara, després ja trobaràs altres notícies millors–, sinó que la poesia –i no ho dic amb cap retret– m’ha dut a una veritable catàstrofe, material, primer, i moral, després.”

Va ser enmig de mil entrebancs amb la censura, amb els autors i amb els distribuïdors i llibreters que Pedreira aconsegueix tirar endavant Els Llibres de l’Óssa Menor. En un primer moment les autoritats franquistes havien apostat per la prohibició estricta. Després semblaven disposades a tolerar edicions de llibres en català sempre que fossin escrits seguint models prefabrians; és a dir, d’abans que Pompeu Fabra establís les normes del català modern. Finalment, a partir, sobretot, de la derrota nazi i feixista del 1945, els editors agosarats com Pedreira van forçar el règim franquista a acceptar la realitat. Això va fer possible que entre els deu primers llibres publicats per Pedreira figuressin tres dels escriptors més renovadors de la poesia i la prosa de la postguerra: Salvador Espriu (1913-1985), Joan Vinyoli (1914-1984) i Joan Perucho (1920-2003).

La primera edició de Les cançons d’Ariadna consta de 33 poemes –n’arribarà a tenir cent en l’edició definitiva– i porta un pròleg de Joan Perucho. Tal com ha estudiat Gabriella Gavagnin, la matèria narrativa del llibre s’alimenta de mites clàssics –Ariadna abandonada a Naxos–, de mites egipcis –la recerca per part d’Isis del cos desmembrat d’Osiris–, d’històries i llegendes orientals –la ira del rei Ctesifon o la tristesa de la princesa del Iangtsé– i de mites bíblics –la tràgica història de Resfa o l’èxode jueu. Però també hi trobem referències a Poe, a L’holandès errant de Wagner o a fets d’aquell moment, com un soldat americà que se’n va a la guerra o els perills de la bomba atòmica.

L’any 1951 Joan Vinyoli guanyava, amb Les hores retrobades, la segona edició del premi Óssa Menor que convocava Pedreira. Amb anterioritat, aquest poeta havia publicat Primer desenllaç (1937) i De vida i somni (1948). Als poemes de Vinyoli els crítics hi havien trobat influències de Goethe, Rilke, Hölderlin i Hofmannsthal. En aquest nou llibre Vinyoli abandonava el descriptivisme paisatgístic per anar modulant una veu pròpia, marcadament elegíaca, que no defugia les influències esmentades sinó que les incorporava a la seva obra de manera cada vegada més natural. I hi afegia noves veus que el seu biògraf Pep Solà concreta en Luis Cernuda, Santa Teresa de Jesús i el Shakespeare de La tempesta.

El finalista del premi que va guanyar Vinyoli va ser Joan Perucho, amb Aurora per vosaltres, llibre que Pedreira va aconseguir publicar aquell mateix any 1951. Potser no és un dels llibres més significatius d’aquest escriptor, però allò que ens interessa subratllar és la modernitat radical que aleshores suposava publicar Perucho. A la mateixa col·lecció va aparèixer, uns anys després, El mèdium, on es fa present el món dels esperits i de les aparicions, tan apreciat per Perucho, i tan vinculat a una certa tradició republicana i anarquitzant del catalanisme. Cal recordar, a més, la relació de la literatura de Perucho amb la de Lovecraft i altres autors que s’escapen de la història canònica de la literatura occidental.

Miquel Porter: del cinema mut al soviètic

Miquel Porter Moix (1920-2004) va ser un intel·lectual, un escriptor i un agitador cultural que va dedicar la major part de les seves energies al món del cinema. Fill de Josep Porter, que va arribar a ser un dels llibreters més importants de Barcelona, els primers films que recorda –segons explica al llibre-entrevista de J. M. Garcia Ferrer i Martí Rom– són els de procedència soviètica que es projectaven als cinemes de Barcelona durant la Guerra Civil: El diputat del Bàltic, Xapaiev, El hijo de la Mongolia… De l’impacte que produeixen aquestes pel·lícules en l’adolescent Miquel Porter neix l’interès pel cinema soviètic, del qual, amb els anys, esdevindrà un autèntic especialista. L’any 1939, però, no només desapareixen de les pantalles de Barcelona les pel·lícules soviètiques, sinó totes aquelles que no poden quedar emmarcades dins els paràmetres del nacionalcatolicisme imperant.

Estudiant de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona –es llicencia l’any 1955–, de seguida té clar que es vol dedicar al món del cinema. Com que Barcelona és aleshores un desert cultural, Miquel Porter comença organitzant un cineclub familiar –amb entrades i programes i tot– a la primera planta del palau del marquès de Barberà i de la Manresana, situada dalt mateix de la llibreria del seu pare, al Portal de l’Àngel, i que servia de magatzem de llibres. Porter aconsegueix que en aquest espai –al qual s’entrava pel carrer de la Canuda– s’hi passessin pel·lícules de tota mena.

Més endavant fa amistat amb Henri Langlois, director de la Filmoteca de París, i amb Raymond Borde, de la Cinemateca de Tolosa de Llenguadoc. A través d’aquestes dues institucions i de l’Institut Francès de Barcelona –on organitza el Cercle Lumière–, Porter aconsegueix més pel·lícules per a les seves sessions. Però no en té prou, i a meitat dels anys cinquanta crea la Col·lecció Cinematogràfica Catalana (Cocica), una mena de filmoteca particular que ell mateix organitza, gestiona i exhibeix al pis del Portal de l’Àngel. Lloga i compra pel·lícules, de vegades a pes, als Encants de la plaça de les Glòries. I organitza, sense cap mena de permís, unes sessions de cinefòrum on s’exhibeixen algunes de les pel·lícules més importants de la història del cinema, des de les més clàssiques fins a les més modernes: Metròpolis, El cuirassat Potemkin, Els 400 cops, El setè segell, Maduixes silvestres, La caça…

Després, quan a meitat dels anys seixanta esclata el boom dels cinefòrums, Porter n’és un dels màxims promotors. Cal pensar que la majoria d’aquestes activitats es feien sense permís, o amb l’aixopluc d’alguna institució religiosa o cultural, i que sovint sorgien entrebancs legals que podien arribar, fins i tot, a la presència de Guàrdia Civil i a la prohibició d’aquestes iniciatives.

Porter anava amunt i avall de Catalunya quan no hi havia autopistes, els trens solien circular amb retard i les combinacions entre ferrocarril i autocar eren escasses. En el llibre esmentat afirma que, alguna vegada, havia fet part del viatge dalt del camió que recollia la llet a les masies. Una sessió de cinefòrum no era, només, una activitat cultural. Era, també, una alenada d’aire fresc que podia posar en qüestió determinats usos i costums en els camps de la moral, la religió o la sexualitat.

I encara va tenir temps de relacionar-se amb els promotors de l’avantguarda artística que van sorgir a l’interior de Catalunya, com ara el Club 49; de ser un dels impulsors de la revista Curial, i, més endavant, d’esdevenir un dels fundadors d’Els Setze Jutges, el grup que, a partir de principis dels anys seixanta, intenta crear cançons en català que estiguin a l’abast de tothom. També, a partir dels anys seixanta exerceix, com a crític de cinema de la influent revista Destino, i, posteriorment, des del 1976, del diari Avui, el primer en català autoritzat a sortir al carrer després de la mort de Franco.

El 1969 el criden a la universitat, on esdevé el primer catedràtic d’Història del Cinema. I quan Catalunya recupera l’autonomia política, Porter, que ja militava a Esquerra Republicana de Catalunya, rep el nomenament de primer cap del Servei de Cinema del Departament de Cultura. Des d’aquest càrrec intenta posar les bases d’una política cinematogràfica pròpia. El 1986 deixa la gestió política, però no l’activisme cultural. Aquest mateix any publica Renoi, quina portera!, la seva única novel·la. Des del 1990 fins al 2004 ocupa llocs destacats en la Intersindical-CSC i el 1996 és nomenat rector de la Universitat Catalana d’Estiu.

Militància i creativitat

Quan els historiadors, tant els d’aquí com els de fora, analitzen el llarg període del franquisme solen remarcar el gran canvi econòmic i social que experimenta la societat espanyola, també la catalana, durant els anys seixanta. I és cert. Durant aquesta dècada Espanya entra en la modernitat. Això succeeix, tal com explica Paul Preston en la seva imprescindible biografia sobre Franco, no amb l’impuls del dictador sinó comptant amb la seva incomprensió més absoluta. Franco mai no va entendre els mecanismes de funcionament de l’economia moderna, i va ser el ministre d’Hisenda, Navarro Rubio, qui, a través d’exemples propis d’una classe de primària, va haver-li d’explicar que si Espanya no aplicava les mesures proposades pel Banc Mundial en poques setmanes s’hauria de declarar en fallida.

La modernització no només va afectar l’economia. A finals dels anys seixanta arribava a la majoria d’edat la primera generació d’espanyols –i catalans– nascuts després de la Guerra Civil. I, d’altra banda, el turisme estava contribuint de manera decisiva a la modernització dels costums; una modernització també estimulada per l’imparable procés de laïcització que experimentava la societat.

Tal com explica el professor Joan B. Culla al volum setè de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar i publicada per Edicions 62: “L’escassa concurrència als temples, el descens en picat del nombre de vocacions sacerdotals i la pèrdua d’influència social de l’Església catòlica no són més que els símptomes d’una crisi més general de les autoritats i els valors tradicionals, que es fa sentir sobretot en el si de la família.”

Durant la dècada dels seixanta queden consolidades les dues ideologies que aglutinaran la majoria política i social de la Catalunya que surt del franquisme: un catalanisme d’arrels més o menys catòliques i una visió social d’esquerres d’arrels més o menys marxistes. Les lleis antidemodràtiques que regeixen el país des del 1939 no canviaran fins després de la mort del dictador. Per tant, Espanya continuarà sense llibertats; i Catalunya, a més, sense el reconeixement dels drets de la llengua i la cultura pròpies.

Però per sota de les prohibicions es van constituint unes referències culturals que emergiran del tot a partir de la mort de Franco i de la restauració democràtica. L’any 1960, Espriu publica La pell de brau; l’any 1962, Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant; el 1963 és l’any de la consolidació de Raimon com a portaveu de la ira de la generació dels setanta, i també el de la publicació de l’antologia Poesia catalana del segle xx, de Josep M. Castellet i Joaquim Molas, un dels intents més polèmics d’acostar-nos a la modernitat literària europea; el 1966 té lloc la Caputxinada, de la qual sorgiran els primers organismes clandestins d’acció política unitària –naturalment clandestins– que desembocaran en l’Assemblea de Catalunya. Molts dels valors i de les referències de la Catalunya actual apareixen en aquells anys seixanta. No s’entenen, però, sense tenir en compte les iniciatives culturals, forçosament més subterrànies, de la dècada anterior.