Política, economia i guerra- Col·lecció La ciutat del Born. Barcelona 1700
- Albert Garcia Espuche (direcció)
- Ajuntament de Barcelona. Museu d’Història de la Ciutat
- Barcelona, 2012
- 286 pàgines
El volum dedicat a Política, economia i guerra (2012) de la col·lecció Barcelona 1700 inclou articles d’Albert Garcia Espuche, Joaquim Albareda, Eduard Puig, Eduard Martí, Rosa M. Alabrús, Agustí Alcoberro, Neus Ballbé, Francesc Miralpeix, i Miquel Gea, Laia Santanach i Juan Álvaro González. Aquests tres darrers signen col·lectivament un article dedicat a “La reconstrucció de la Ciutadella” en què expliquen no sols la detallada planimetria que va emprar l’arquitecte Joris Prosper van Verboom per projectar la Ciutadella segons el model de Vauvan, sinó també el seu propi projecte informàtic de reconstrucció en tres dimensions de la Ciutadella, que es pot veure ara al Born, com si fos una maqueta de fusta a escala 1/500.
Si els volums de la col·lecció Barcelona 1700 es poden emmarcar dins la microhistòria i pouen fonamentalment dels magnífics arxius notarials barcelonins, aquest volum, en canvi, està molt més centrat en les estructures de poder anteriors a la guerra i en les conseqüències socials i polítiques de la derrota. Un historiador notarà tot seguit que el volum recull les línies d’interpretació de Joaquim Albareda, que hi col·labora amb dos textos: “Política, economia i guerra” i “Ramon de Vilana Perlas”. Queden molt enrere els temps en què es podia parlar de decadència per referir-nos als segles XVII i XVIII, i els estudis d’Albareda han estat d’una importància central a l’hora d’explicar el canvi de model interpretatiu que ha portat a redescobrir una Barcelona centre marítim de la Mediterrània, capaç de comerciar activament amb tot Europa i emmirallada en el model polític holandès.
En la Barcelona anterior a la guerra, el Govern municipal barceloní és expressió, en paraules d’Albareda, d’una “mobilitat constant del personal polític, lluny de ser ocupat per una casta hereditària com succeïa amb els regidors de les ciutats castellanes”. En aquesta Barcelona que disposa d’un patriciat dinàmic i en una Catalunya molt vinculada a les seves pròpies constitucions, es fa possible una autoconsciència diferenciada que avui, des de les tesis del republicanisme, identifiquem com a nacionalista integradora. Com més es coneix la història dels segles XVII i XVIII des de les fonts primàries, més obvi és que el catalanisme popular constitueix el nervi del país al llarg del temps.
La vinculació de la ciutadania catalana amb les seves llibertats s’ha manifestat repetidament, i sovint en forma bèl·lica, al llarg dels segles. Però és molt significatiu que la continuïtat en la història del país calgui entendre-la en termes de llibertats civils. Segons Giovanni Botero, un dels filòsofs polítics més interessants del Barroc, Barcelona “apar més república franca que ciutat vassalla”. I com escriu Albareda, “l’absència reial, un autèntic inconvenient en sentit polític, significà un avantatge a l’hora de definir una política en termes propis, més republicana”. De la lectura del text se’n deriva una conseqüència força òbvia. En un temps de tendències absolutistes i centralitzadores, el poder absolutista no podia tolerar una Catalunya i una Barcelona dinàmiques, comercials i —aquí és on feia mal— vinculades a les seves tradicions polítiques pròpies, democràtiques i autocentrades. Bona part de la tragèdia política d’aquest país es congria en els segles XVII i XVIII quan és obvi que les dues lògiques de poder (tradicional i mercantilista versus imperialista i centralista) resulten incompatibles entre si.
La derrota de 1714 i la pèssima defensa internacional del cas dels catalans posteriorment van fer que Pau Ignasi Dalmases escrivís: “Quedant esclaus los catalans i arruïnada Catalunya, haurem amb nostres desditxes fabricat lo benefici dels alemans, inglesos, holandesos i portuguesos”. Aquesta mena de “consciència dissortada” ha acompanyat els catalans al llarg de tres segles. Senzillament, ja toca superar-la.