Si els alcaldes governessin el món
Autor: Benjamin R. Barber
Ajuntament de Barcelona i Arcàdia Editorial
Barcelona, 2015
527 pàgines
La globalització ha convertit els vells estats en una estructura insuficient per desenvolupar la democràcia. El poder està canviant de mans. Les velles metròpolis ja no poden competir a través del militarisme, la burocràcia i la producció en sèrie.
Cada època té el seu pensament progre, igual que cada època té les seves formes d’hipocresia i de lleure. Podríem dir que el progressisme és el discurs suau i complaent que el poder establert adopta en funció de cada circumstància per donar peixet a la gent i conduir-la sense violentar-la. Fins a la caiguda del Mur de Berlín, l’estat nació monopolitzava tots els àmbits de la vida i del coneixement i era un element bàsic en els discursos de l’statu quo. A Espanya, on la cohesió política és tan fràgil, l’Estat té encara un paper essencial en la construcció dels discursos progressistes, però en altres parts del món els imaginaris canvien més de pressa.
La globalització ha convertit els vells estats en una estructura insuficient per desenvolupar la democràcia. Davant l’emergència de nacions superpoblades –i supermotivades– com la Xina, l’Índia o Indonèsia, les antigues potències occidentals busquen solucions per preservar la seva hegemonia.
L’últim llibre de Benjamin Barber, Si els alcaldes governessin el món, s’ha de situar en aquest context. El poder està canviant de mans. Occident se sent amenaçat justament quan els valors occidentals s’estan imposant a tot arreu. Les velles metròpolis ja no poden competir a través del militarisme, la burocràcia i la producció en sèrie. Com explica Pankaj Mishra a From the Ruins of Empire, cada cop hi ha més motius per creure que les antigues colònies asiàtiques podrien acabar dominant els països occidentals mitjançant els valors que van permetre als europeus conquerir el món. Per posar un exemple aparentment inofensiu: el 1991 un escriptor indi en tenia prou amb vendre 4.000 llibres per situar-se en els primers llocs de les llistes d’èxit; avui els escriptors més venuts de l’Índia col·loquen tranquil·lament 55.000 exemplars setmanals i són llegits per milions de persones.
El paper de la cultura urbana
Davant del brutal canvi d’escala que afronta Occident, les ciutats apareixen com una alternativa que permetria a les velles democràcies continuar exercint un paper important al món. Al capdavall, la cultura urbana és una creació d’Europa i dels Estats Units. A més, com explica Barber, en la cultura urbana la sofisticació, l’individualisme i la creativitat tenen més importància que no pas la violència i la força de les masses.
Fins fa poc estàvem convençuts que el capitalisme i el progrés material haurien de portar indefectiblement cap a una democratització més gran del món. El creixement de la Xina i altres països asiàtics ha posat en qüestió aquest prejudici. L’Índia mateix, un dels aliats potencials d’Occident, és una democràcia inestable, amb diferències socials extremes i amenaces interiors.
Sense aquest context no es pot explicar el llibre de Barber ni la seva proposta –quixotesca o visionària– de crear un parlament mundial d’alcaldes, que faci de contrapès a l’ONU i miri d’impulsar una cultura política més respectuosa amb la gestió de les realitats empíriques. Mentre que en un món dominat per les ciutats Occident tindria moltes opcions per mantenir l’hegemonia, en un món d’estats nació la democràcia es podria veure superada per models capitalistes de caire autoritari. Quan Barber detalla les limitacions que els estats imposen al desenvolupament de la democràcia, de l’economia i de la sostenibilitat ecològica del món, evidentment parla des del punt de vista occidental –encara que no ho especifiqui. Per a un xinès, un sud-coreà o un vietnamita, un estat clàssic encara té un gran recorregut. No es pot ignorar la millora del nivell de vida que està experimentant la gent d’aquests països.
No és estrany, doncs, que el llibre de Barber, i la proposta que li dóna sentit, parteixi dels estudis que les universitats occidentals han promogut sobre el fenomen de les ciutats i la cultura urbana en l’última dècada. Des del punt de vista teòric, l’obra és un compendi d’arguments ja publicats sobre l’individualisme, la interdependència, els espais transfronterers, la contaminació, l’alliberament de les dones, la guerra o el terrorisme. Barber segueix la línia d’autors com ara Richard Florida, Edward Glaeser, Saskia Sassen, Jane Jacobs o el japonès Kenichi Ohmae –que ja anunciava la decadència dels estats nació a mitjan anys noranta del segle passat. Des de punts de vista molt diversos, tots aquests autors ja havien explicat, abans que el mateix Barber, que les ciutats són l’instrument més eficaç per humanitzar el procés de globalització i regenerar la democràcia.
L’originalitat de Barber és portar aquest discurs fins al final, tot i que, d’aquest acte d’audàcia, també en surten els principals defectes del llibre. Potser per defensar amb més força la necessitat de crear un parlament mundial d’alcaldes, l’autor planteja el seu discurs des d’una fe en les ciutats que de vegades resulta massa candorosa –com quan sosté que els terroristes odien els Estats Units però que no tenen res contra Nova York. Ja està bé que Barber faci de la necessitat una virtut. Però no sabem –perquè no ho diu– fins a quin punt és conscient que bona part dels fenòmens que descriu i les solucions que proposa sorgeixen d’un fet tan senzill com l’afebliment del poder occidental i la seva necessitat de fragmentar-se per no caure en la inanitat retòrica.
© Andrew Burton / Getty Images
Brindis al sol
Potser per això la proposta té un aire de fugida d’estudi, de brindis al sol a mig camí entre la genialitat i l’infantilisme. És significatiu, en aquest sentit, el pròleg que Barber signa per a l’edició catalana, ja que el podria haver escrit qualsevol portaveu de la tercera via
–de l’statu quo autonòmic. Sovint sembla que Barber oblidi que les ciutats no promouen guerres perquè els estats ja les fan –o les han fet– per elles. És com si no fos conscient que un dels elements que dóna prestigi a les ciutats és la limitació del seu poder, la seva poca capacitat d’influir en el món d’una manera traumàtica i directa.
En la lògica del llibre hi ressona aquell discurs que a Catalunya hem sentit tantes vegades sobre els problemes reals de la gent i la gestió entesa com una acció neutra. És veritat que la gestió de les ciutats aporta capacitat de concreció als polítics, però també és innegable que la capacitat de concreció es refugia en realitats cada vegada més petites i empíriques a causa de la mateixa decadència del poder que l’exerceix.