Puja a casa- Autor: Jordi Nopca
- L’Altra Editorial
- Barcelona, 2015
- 247 pàgines
Són contes expansius, amb tons d’un Carver passat pel filtre mediterrani, i amb barcelonins d’una classe mitjana devaluada, la dels joves que han viatjat en low cost, que van a Casa Àsia i Starbucks, menys narcisistes del que sembla, expulsats de la ciutat, la formació dels quals no casa amb la inseguretat en què viuen.
A principis dels anys noranta, un escriptor deia en una entrevista que estava fent un recull de contes en què els personatges tenien oficis estranys o inhabituals. El motiu literari semblava un bon ham per als lectors, ple de pintoresquisme i enjogassament. El fet és que, des del crac del 2008, molts llibres amb un caient generacional com aquest de Jordi Nopca (premi Documenta), el dels nascuts cap als anys vuitanta, per força han convertit la feina en un tret bàsic –i minat d’estupefacció– dels personatges.
Així passa en aquesta corrua de treballadors al lloc equivocat, com ara el perruquer de gossos d’“Anell de compromís”, la llicenciada en art de “No te’n vagis” o el venedor de cafeteres de “Navalla suïssa”. Són contes expansius, amb tons d’un Carver passat pel filtre mediterrani, i amb barcelonins d’una classe mitjana devaluada, la dels joves que han viatjat en low cost, que van a Casa Àsia i Starbucks, menys narcisistes del que sembla, expulsats de la ciutat, la formació dels quals no casa amb la inseguretat en què viuen. El recull també mostra els seus pares o avis que, alhora que veiem com una classe més centrada, sovint apareixen ingressats en una residència o un hospital.
La incertesa de les relacions home-dona hi és pertot. Les parelles s’aguanten per un fil i sovint soscavades per la infidelitat, que ha eixamplat els límits a partir de les noves tecnologies. El conte “Cinema d’autor” se centra en l’inici de la relació, però ja llavors l’amor creix tort.
Escrits amb una prosa segura, que fa progressar el conte amb tacte i prescindeix dels finals de traca, sempre amb algun ingredient excèntric que vigoritza el realisme de base, hi ha quatre o cinc contes (dels deu de la sèrie) de força qualitat. I és que en llegir-los no acabem mai d’albirar cap on ens porten, la ironia i el drama es contrabalancen amb perfecció i tots junts desbaraten la incòmoda etiqueta de “literatura generacional”.
“L’Àngels Quintana i en Fèlix Palme…” reflecteix bé com, enmig de la ciutat-aparador, turística, una parella es va desfibrant mentalment i l’únic gest de queixa és posar plàtans als tubs d’escapament dels cotxes. Ell es torna alcohòlic; ella es difumina en una superstició còmica, i la superstició d’“ens tenim l’un a l’altre” actua com un llevat tèrbol en una parella que tan sols vol tirar endavant.
Molt bo és “Navalla suïssa”, que amb un fons psicopàtic –sempre enmig del to solar que dèiem– recorda alguna de les primeres pel·lícules de Haneke: el gest violent a tocar d’una realitat endreçada, vàcua. El sarcasme és visible a “La pantera d’Oklahoma”, que il·lumina molt bé com el món banal d’un escriptor de best-sellers troba un eco a l’exterior propagant els seus subproductes. Cal llegir el final dos cops per veure com l’autor destil·la amb zel, subtilment, la intenció que vol imprimir.
Podríem pensar que la manca d’expectativa que ha portat la crisi faria que alguns llibres de nova fornada plasmessin la realitat des de la intemperància. El cas és que unes quantes d’aquestes obres –penso en les novel·les de David Ventura o la recent de Daniel Arbós– opten pel lenitiu de la sàtira i l’humor. Si aquest humor es fa bé, com en aquest recull de Nopca, el lector en surt agraït.