Jocs, triquets i jugadors- Col·lecció La ciutat del Born. Barcelona 1700
- Albert Garcia Espuche (direcció)
- Ajuntament de Barcelona. Museu d’Història de la Ciutat
- Barcelona, 2009
- 237 pàgines
A Jocs, triquets i jugadors (2009), tercer volum de la col·lecció Barcelona 1700, se’ns presenten tres extensos articles, els dos primers de més de cent planes cadascun, a càrrec respectivament d’Albert Garcia Espuche, que descriu “Una ciutat de triquets i jugadors”; Paloma Sànchez i Esther Sarrà, que presenten “Naips, l’origen. Una aproximació”, i Julia Beltrán de Heredia Bercero, que, amb Núria Miró i Alaix, documenta les troballes arqueològiques fetes al Born en aquest àmbit a l’article “Jugar a la Barcelona dels segles XVI-XVII: objectes de joc i joguines trobats a les excavacions de la ciutat”.
Qualsevol interessat en les formes de socialització sap que, avui com ahir, el joc —si voleu ser més moderns, digueu-ne “l’esport”, tot i que el mot és de finals del segle XIX i resulta anacrònic usar-lo en el context setcentista— no tan sols “desferma passions”, sinó que és un camp formidable de relació social. A través del joc i de les apostes que sempre hi han anat vinculades podem adonar-nos (com en el cas de les festes) de la manera com els diversos grups socials marquen un territori, com es mouen les transaccions econòmiques i com la ciutat és capaç de recollir i fer seves una gran quantitat d’influències forasteres. En paraules de Garcia Espuche: “El joc mostra, com ho fan altres àmbits, que la capital catalana era un lloc de recepció d’elements culturals forans, però també de creació i de difusió d’alguns altres de gestació local.”
Per la mateixa naturalesa fugissera dels seus materials, l’àmbit del joc compta amb molt pocs testimonis directes i encara amb menys imatges. A Barcelona no es conserva cap dibuix o pintura de l’època que representin elements de joc, cosa fàcil de comprendre si es recorda que “jocs de mans, jocs de vilans” i que els consumidors de pintura eren els grups de nobles o gent adinerada. Tampoc la cultura material no es valorava socialment, i per això les nines i les joguines de l’època en general, com les cartes, els billars o les pilotes dels trinquets, les coneixem més per descripcions —i per les prohibicions governatives— que per materials conservats en mans de col·leccionistes. Però a través de documents notarials i pels inventaris post mortem sabem que la gent tenia habitualment a casa “cartes de jugar” i de vegades, tot i que més escadusserament, escacs.
Les constitucions sinodals de 1673 van manar que “en los portals, parets y pòrtics de las Iglesias de la present Ciutat” no es poguessin vendre “nines de terra”, que eren la joguina barata de les criatures. Ens són coneguts també els problemes derivats de les “pedrades” (baralles a pedres no pas entre nois de diversos carrers, sinó organitzades i reglamentades), i fins i tot sabem coses sobre les trampes del joc de cartes i la manipulació dels daus. Al cap i a la fi, els trilers de la Rambla tampoc no són un invent d’avui i se’n troben a totes les ciutats marítimes. Del joc innocent de la canalla al vici, associat a la taberna i la prostitució, aquest llibre documenta una part important de la vida lúdica i festiva dels barcelonins del segle XVII i principis del XVIII.
Segons reportava Miquel Ribes, un natural de Granollers que va visitar Barcelona durant el Carnestoltes de 1616, els barcelonins “jugan a polla/ pilota, argolla/ i passa Déu”. S’anomenava “polla” la quantitat de diners que es posaven sobre la taula al joc de cartes; la pilota és el jeu de paume francès, antecedent del tennis, i l’argolla es troba a mig camí entre el criquet i el golf. Del “passa Déu” no se n’ha pogut establir la filiació. Des de 1682 hi ha documentats billars a Barcelona. S’anomenaven “trinquets” els llocs habilitats per a jocs (no necessàriament de pilota, com els actuals a València). El trinquet no era un joc, sinó un espai lúdic, de vegades amb prostitució més o menys encoberta; Garcia Espuche n’ha localitzat 21 i n’hi havia com a mínim un, la Casa de la Lleona, clarament aristocràtic i austriacista, raó per la qual va ser clausurat pels felipistes.
Un cas interessant és el del “joc de l’auca” (una variant del qual és el nostre joc de l’oca), que segurament va néixer a Florència cap al 1580. Se sap que Lluís XIII de França hi jugava de nen l’any 1612. A Catalunya, cap a l’any 1675 l’impressor de Moià Pere Abadal va imprimir un joc de l’auca primitiu, amb caselles blanques i dibuixades. Però, com que la història dóna sorpreses, sembla que d’aquesta “auca” en deriva també el joc de la ruleta. En definitiva, quan s’estudia la història de la gent sense història, el que es descobreix és que els nostres avantpassats del set-cents, lluny de ser gent sorruda i de passar el temps a les esglésies i fent pudor de ciri, eren gent ben divertida i vitalista.
No pot estranyar, doncs, que —com passa avui i com passarà sempre— les autoritats dels segles XVII i XVIII expressessin un desig clar de control sobre el joc, en la mesura que podia ser un lloc d’aldarulls, de trampes i de vici. El paper del joc, de la seva extensió i dels sistemes de control que es generen al seu voltant (àdhuc dels problemes d’ordre públic que pugui comportar), és un mirall excel·lent de les tensions socials. La tesi de Garcia Espuche, segons la qual el joc no generava tensions socials, sinó que al seu voltant convivien “una ciutat alta, noble i passiva; una ciutat baixa, comercial i activa; una ciutat levítica silenciosa i reverencial, i una ciutat popular, mesuradament abocada als vicis”, permet una aproximació excel·lent al que era la segmentació social de Barcelona a l’edat moderna.