Indumentària- Col·lecció La ciutat del Born. Barcelona 1700
- Albert Garcia Espuche (direcció)
- Ajuntament de Barcelona. Museu d’Història de la Ciutat
- Barcelona, 2013 (previsió)
En una anàlisi de la societat barcelonina com el que proposa la col·lecció Barcelona 1700 no hi podia faltar un volum dedicat a l’estudi de la roba i el vestuari dels nostres avantpassats. El volum, amb col·laboracions d’Albert Garcia Espuche, Sílvia Carbonell amb Sílvia Saladrigas, Francesc Riart, Julia Bertrán de Heredia amb Núria Miró, Aileen Ribeiro i Ruth de la Puerta Escribano, ens ajuda a entendre no tan sols el paisatge humà dels carrers als segles XVII i XVIII, sinó també bona part de les tensions socials que travessen el període, perquè no debades el tèxtil és des de mitjan segle XVII el motor de l’economia catalana i la producció dels telers identificarà el país durant segles.
És el món dels mercaders barcelonins, el dels gremis de la llana i dels teixits, l’autèntica punta de llança en la innovació (a costa fins i tot d’enviar quan cal “espies” a aprendre les tècniques en altres països, des d’Holanda i Anglaterra fins a les terres d’Occitània). I són els gremis d’aquests àmbits els qui encarreguen el Político discurso de Narcís Feliu de la Penya (1681), fita en els estudis d’economia al nostre país.
No és fàcil dir si els barcelonins de 1700 anaven ben o mal vestits. Però és un fet que el volum documenta que els vestits es confeccionaven amb 68 tipus de teixits diferents, i les peces d’abric amb 35, cosa que indica una sofisticació en el gust i potser, també, una certa disponibilitat econòmica. El sorprenent nombre de camises que apareixen en els recomptes de la roba de menestrals i pescadors mostra, a més, que és bàsicament erroni el tòpic segons el qual els nostres avantpassats anaven bruts. I el fet que a les excavacions del Born hagin aparegut ulleres amb muntura metàl·lica —una de les quals porta incisa la paraula “London”— permet pensar que la Barcelona de l’època posseïa un cert nivell de sofisticació, tant en el vestir com en altres àmbits de la vida quotidiana.
A través de la roba i del vestuari en general es pot contemplar d’una manera molt significativa el canvi social i la força del canvi dels costums. Del segle XVII al XVIII no només es va produir una transformació lenta però imparable en les formes de vestir, que van passar d’imitar les formes de la Cort espanyola (roba fosca i poc àgil) a recollir les novetats que arribaven de la Cort francesa, on la roba era més lluminosa i atrevida. Tan atrevida que, com es documenta gràficament al llibre, als banquets les dones no necessàriament portaven coberts els mugrons. L’exuberància i el luxe del període són prou ben coneguts pels historiadors, i fins i tot un clàssic com Fernand Braudel ja va notar que arreu d’Europa es pot situar el naixement del que entenem com a “moda” cap al 1700. És interessant, però, saber que a Barcelona l’any 1716 hi havia un perruquer genovès, un altre de bolonyès i mitja dotzena de francesos treballant-hi habitualment, o que el mateix any hi havia fins a set espardenyers a la ciutat. El cosmopolitisme dels nostres avantpassats està, doncs, prou documentat.
Però el vestuari mostra encara, a manera d’exemple, les tensions socials produïdes per l’ineficient funcionament del sistema impositiu (la bolla), que ni era capaç d’aturar el contraban, ni facilitava un marc jurídic en què es potenciés l’activitat econòmica. És ben sabut que les tensions proteccionistes deriven, en bona part, de la tradicional malfiança dels gremis per l’activitat comercial. Quan l’any 1705 les confraries del tèxtil i de la pell demanen “remei” (sic) pel dany causat pel lliure comerç i proposen prohibir “lo consumir y gastar teixits d’or i plata y paños y sargas forasteros”, és difícil que no ressonin a les oïdes del lector les queixes que durant el XIX i bona part del XX van fer els elements més retardataris i arnats del proteccionisme nostrat. En història allò micro és molt sovint el lloc on es juguen les grans tensions socials.