Kitsch Barcelona
Autora: Anna Pujadas
Ajuntament de Barcelona
Barcelona, 2016
Tot allò que toca el turisme es converteix en kitsch. Aquesta és tal vegada la principal conclusió que el lector traurà de la lectura de Kitsch Barcelona.
El volum, publicat per l’Ajuntament de la ciutat i coordinat per la teòrica del disseny Anna Pujadas, vol ser un catàleg exhaustiu de les expressions estètiques més kitsch que, conscientment o no, també conformen la personalitat de la ciutat. Pujadas fa una introducció al fenomen i demana que no se’l vegi com una categoria despectiva, sinó més aviat festiva. Seguint-li el fil, una trentena de dissenyadors, arquitectes, antropòlegs i escriptors han triat i descrit una colla d’exemples d’aquest kitsch nostrat.
Potser l’èxit més clar és el trencadís de Gaudí, utilitzat pertot arreu i elevat al nivell sublim en un McDonald’s del passeig de Gràcia. Al seu costat, hi ha un kitsch històric que està bé reivindicar perquè ja forma part de la tradició, des del Poble Espanyol fins a l’escultura de la Dama del paraigua i el temple del Tibidabo. N’hi ha un altre que reneix ufanós de les cendres de la Barcelona olímpica, de les estàtues de la Rambla a l’escultura dels mistos de Claes Oldenburg. Fins i tot podem considerar que són jocs de memòria kitsch el record de Floquet de Neu (tot i que en realitat el que és kitsch és que li fessin un DNI) o les postres pijama del restaurant 7 Portes. Queda clar, doncs, que les atraccions que vam veure de petits, ara en mans del turisme més despietat, són banalitzades per la massa i ens les allunya de l’experiència personal. Digues-ne kitsch, digues-ne vergonya aliena. Al capdavall, hi ha elements de kitsch que són tan universals –com ara les botigues de Lladró o els anuncis de Cruji Coques– que esdevenen un metakitsch universal (gairebé com les obres de Carlos Pazos, que ja neixen amb consciència kitsch).
La segona conclusió que traiem del llibre és que el kitsch és sobretot una mirada subjectiva. Es percep, per exemple, en l’intent d’establir un kitsch en la imatge de Barcelona com a destí turístic per a foodies (paraula que ja fa ràbia), amb exemples gloriosos com el bar Toc de Mar o les roques de Montserrat de la pastisseria Brunells, però també amb d’altres més rebuscats com el restaurant Bananas.
En fi. Cadascú posa el llistó de la sensibilitat en un nivell diferent i potser per això, a mesura que avances en la lectura, tens la sensació que a vegades es fa servir la tria per criticar i prou, ja sigui perquè és cursi, vell o simplement fa nosa. Costa d’entendre, per exemple, que l’hotel Camper o la casa Planells, de Josep M. Jujol, desfilin al costat del centre comercial Arenas o el grup escultòric del timbaler i la caserna del Bruc. O que el barri de l’Eixample sigui considerat el barri més kitsch perquè és “una democràcia avorrida de soroll i contaminació”. En més d’un cas, doncs, la falta de context (social, urbanístic, històric) fa que hi hagi apostes banals i gratuïtes que desmereixen la tria.
Aquesta ironia elitista és també una actitud molt barcelonina. Em fa pensar que en realitat l’acció més kitsch, la quadratura del cercle, és fer un llibre sobre el kitsch a Barcelona. Una antologia kitsch d’elements kitsch amb voluntat comercial, destinada a atreure els turistes que encara tolerem, aquells que saben distanciar-se del fenomen i riure-se’n. Els hotelers estaran encantats.