Un bohemi al cabaret del món.- Vida de Manuel Fontdevila, un senyor de Granollers
- Quim Torra
- Editorial A contra vent
- Barcelona, 2013
- 194 pàgines
Ara fa cent anys i uns quants mesos, a mitjan gener de 1913, es va inaugurar el Bar del Centro al bell mig de la Rambla barcelonina, a tocar del carrer de la Unió. Al seu soterrani obria “el primer cabaret d’Espanya”, en paraules de Manuel Fontdevila; un espai que va resultar ser “el refugi, el baluard dels darrers bohemis que existiren al país”, segons Jaume Passarell.
Les citacions es deuen a dos personatges que viuen i experimenten en primera persona la nit barcelonina dels feliços anys deu del segle passat. D’en Jaume Passarell –del cronista més que no pas del ninotaire, així com dels tipus que va retratar i van donar caràcter i color a aquella Barcelona dels besavis–, en teníem una mostra magnífica en un dels títols de la col·lecció Abans d’Ara, de l’editorial A contra vent: Bohemis, pistolers, anarquistes i altres ninots. Doncs bé, completant aquesta obra, dins de la mateixa col·lecció i sota el guiatge del mateix editor, en Quim Torra, arriba ara a les llibreries el volum que comentem.
L’obra, guardonada amb el Premi XV Memorial Joan Camps, té un títol, d’una banda, suggeridor –entorn del fenomen de la bohèmia i la mundanitat i de la terbolesa encisadora que desprenen els indrets d’oci nocturns– i, d’altra banda, casolà –allò de la vida d’un senyor de Granollers–, que no reflecteix, a parer nostre, tot el que es pot descobrir i aprendre de la vida i facècies –no només a la capital del Vallès Oriental, sinó arreu del món i, especialment, al cap i casal nostrat– de Manuel Fontdevila: fracassat estudiant de medicina, humorista de primera categoria, engiponador de diaris, dramaturg d’escassa producció però de gran èxit popular, mestre de periodistes i, finalment, a penes un exiliat de tercera categoria.
El llibre compta amb un capítol excel·lent i molt llegívol dedicat, precisament, a la bohèmia barcelonina i a la vida de cul de cafè del senyor de Granollers; o també, per esmentar només un altre capítol, amb una encertadíssima anàlisi de la seva producció per al popular setmanari Papitu, en una de les seves èpoques més verdes, sota la suggeridora capçalera de “Les hores d’amor serenes” i, posteriorment, de “Barcelona és bona”.
No són els únics encerts de l’obra, de la qual només podem criticar, en alguns passatges, una sensació certa de vertigen produïda pel devessall enorme d’informació –i d’opinions personalíssimes i sempre punyents– que l’autor ens reporta i que no ens dóna un moment de respir. Al contrari, tot el llibre, potser perquè a cada moment anem gaudint dels estirabots i de les sortides de to i poca-soltades del barrilaire Fontdevila, respira bon humor, en la línia de la millor tradició barcelonina.
Amb l’afegit, ara que esmentem la ciutat comtal –paga la pena de posar-ho negre sobre blanc–, que el lector hi descobrirà un retrat calidoscòpic, encara majoritàriament desconegut per al gran públic, d’aquella Barcelona alegre, noctàmbula i neutral dels anys de la guerra del 14; un retrat de la ciutat que, mentre Europa es dessagnava, va esdevenir, com a contrapunt de la Catalunya impossible, i si més no en el tros precís i concret que va del carrer Nou a les Drassanes i de la Rambla al Paral·lel –l’aleshores districte cinquè, encara no Barri Xino–, un dels indrets més pintorescos del món, amb carrers atapeïts de bars, cafès concert, music-halls, sales de ball, acadèmies de cant, teatres i cases d’entretingudes; tots plens a vessar d’una fauna tèrbola composta per pinxos, cupletistes, aliadòfils, germanòfils, dones perdudes, altres dones que es volien perdre, bohemis desastrats, fabricants enriquits, pagesos il·lusos, joves “bien” sense cap mena de moral, valents d’ofici, polítics de professió, cocaïnòmans, prostitutes de tota mena i de totes les categories, lladres de tots els rams del lladronici, invertits, macarrons, artistes que es creien genials i moririen en l’anònim, estafadors, crupiers, morfinòmans, fumadors d’haixix i d’opi, espies, policies, alcavotes, periodistes que vivien del xantatge, pistolers, etc.
Convidem els lectors a capbussar-s’hi. No sols perquè, com diu Fontdevila per boca d’un dels personatges d’una seva revisteta vodevilesca, “el plaer, com un bon diputat, té el seu districte: el districte cinquè!”, sinó, sobretot, perquè, com conclou Torra a la fi de l’obra, “hi ha molt a guanyar recordant i llegint Fontdevila, bohemi i periodista, que durant vint-i-cinc anys persistí en el ‘lamentable fet –irreparable– d’haver exercit un periodisme combatiu’, que va voler viure i ho va fer. Sí, hi ha molt a guanyar recordant i llegint aquest senyor de Granollers. Sobretot, unes riallades immenses.”