Sense por: l’esclat de la creació gràfica

Barcelona és un lloc atractiu per als dissenyadors i té escoles i centres universitaris de prestigi. La modernitat atrau la modernitat, però l’aparell empresarial ha de ser capaç de consolidar-los. La combinació de precarietat i estímuls porta a redefinir la professió i les maneres de fer, tal com demostren Alex Trochut, Marta Altés i Ariadna Serrahima.

“El que vull és ser un agent actiu”, afirma Ariadna Serrahima (Barcelona, 1984), i res sembla definir-la millor que l’acció i la col·laboració. Acabats els estudis a Central Saint Martins, a Londres, fa una estada breu a Nova York i torna a Barcelona, fa uns set anys. Aquí, la seva carrera s’accelera i pren una direcció determinada i divergent, construïda sobre dos pilars: l’activitat artística lligada a la creació contemporània més avançada i l’empenta de projectes col·laboratius, de matriu crítica i activista. Es presenta per fer una publicació a la Sala d’Art Jove de la Generalitat, però acaba fent-hi una exposició. En la multiplicació actual de formats de l’art, on la dimensió comunicativa i narrativa sovint és fonamental, el disseny gràfic entès com a contribució semiòtica hi té un paper clau.

Ariadna Serrahima és un torrent d’entusiasme i de projectes, concretats. El valor del col·lectiu és essencial en les noves estratègies de treball de tota mena de creadors i agents crítics en un entorn mercantilitzat. És un aprenentatge i un model: “Cal ser ràpid i saber-se adaptar per treballar col·lectivament”. Serrahima és una de les fundadores de l’associació cultural L’Automàtica (www.lautomatica.org), una impremta de tipografia letterpress amb màquines tradicionals (unes precioses Heidelberg i Minerva), condemnada al tancament però recuperada el 2011 per un grup de joves que l’autogestionen i hi incorporen l’impressor que la portava seguint la tradició familiar. L’aventura coincideix amb el 15-M i una implicació militant que es concreta gràficament amb Dinou (www.dinou.net), “publicació irregular” que informa i desperta amb contundent simplicitat. A L’Automàtica germina Munt (www.munt.net), editora de música experimental.

Ariadna Serrahima demostra com la nova generació té una relació desproveïda de prejudicis amb l’ofici tradicional i l’analògic. S’allunya del professional d’estudi i s’apropa al terreny de la producció que li permet prendre decisions i conduir el seu treball de manera completa. Ha realitzat nombrosos dissenys de catàlegs i llibres d’artista per a altri, però en paral·lel té un constant treball experimental propi, amb publicacions on transgredeix tècniques i assaja una poètica fotogràfica entre el soroll i el silenci. No és estrany, doncs, que s’orienti també a l’edició, amb el seu projecte personal IF Publicacions (www.if-publicacions.org).

Faules contemporànies

Un dels terrenys on el llibre de paper sembla tenir més bona salut és el del llibre infantil. Hem vist créixer les seccions que li són dedicades a les grans llibreries, entre les obres d’art o de filosofia. El Festival de Literatures i Arts Infantil i Juvenil, Flic (www.flicfestival.com), ja va per la sisena edició. L’èxit dels llibres de Marta Altés (Barcelona, 1982) és un exemple excel·lent d’aquest auge i aquest encís. Va estudiar a EINA i a la Cambridge School of Arts. Des de 2011 viu a Londres i ha orientat la seva obra cap a la literatura infantil il·lustrada, tot i mantenir vincles professionals amb Barcelona. Escriu i dibuixa els seus llibres, publicats per Macmillan i, a casa nostra, per la innovadora editorial Blackie Books. Han estat traduïts a nombroses llengües, fet que ens planteja la qüestió de la seva possible universalitat.

Tot i que a Catalunya hi ha una tradició importantíssima, que ve de Lola Anglada i passa per Pilarín Bayés i Roser Capdevila, els referents de Marta Altés semblen altres, potser Schulz i, sobretot, Sempé. La simplicitat de les històries i la claredat del dibuix són requisits del seu gènere, sovint no prou valorats en la seva dificultat. El resultat són unes faules contemporànies que, amb costumisme tendrament irònic, reflecteixen la inquietud i els anhels de l’infant d’avui. Desordenats, creatius o neuròtics, els protagonistes –infant o animal humanitzat– manifesten el desig de naturalitat i llibertat que es vol per a l’infant emocionalment equilibrat des d’una perspectiva moderna on no es pretén ensinistrar-lo. La rebel·lió i el joc són celebrats i reivindicats com qui no vol la cosa. El protagonista de Sóc un artista diu: “No puc parar de crear. Tot m’inspira.” Aquesta joia elemental, aquesta felicitat immediata, es transmet amb el dibuix, d’un esquematisme sòlid i lleuger, amable i modern, que es fa atractiu tant per als nens com per als pares, que, responent a la dinàmica lectora dels seus fills, hauran de llegir els llibres un cop i un altre cop.

Un estil dins la divergència i la complexitat

En boca de tothom hi ha un dels casos de més èxit, el d’Alex Trochut (Barcelona, 1981). Després dels seus estudis a Elisava i una breu estada a Berlín, la seva carrera internacional ha estat meteòrica, amb un èxit fenomenal. Actualment Alex Trochut treballa entre Nova York i Barcelona, però els seus clients són d’arreu del món i és convidat a universitats i escoles per presentar els seus projectes i parlar de la seva feina.

Mira de mantenir la llibertat en el seu treball i d’elaborar un estil propi, que són els valors pels quals se’l sol·licita, però no és un creador abstret del mercat. Trochut té clients. Ha treballat aquí per a la Damm, per exemple, però també amb multinacionals com Coca-Cola, Nike o British Airways. Ha dissenyat la coberta de l’àlbum Rolled Gold+, dels Rolling Stones; la seva lletra recargolada s’adiu d’allò més bé amb el títol i el grup. El 2011 publica More is More, un llibre que recull treballs, influències i referents, inspiracions, que ens mostren i demostren les qualitats del dissenyador gràfic avui, en la cultura hipervisual d’internet. Trochut ha de lluitar contra la seva fama i sembla que de moment se’n surt prou bé.

Es diu sovint que Alex Trochut és un dissenyador, un dibuixant, barroc. Tal vegada el que és barroc és l’època. En tot cas, el minimalisme i les seves elegàncies són ja un lloc comú més aviat conservador. L’única sortida intel·ligent i autènticament lligada amb la sensibilitat contemporània és l’eclecticisme. Trochut ha trobat un estil dins de la divergència i la complexitat i això el diferencia de l’artista i el seu discurs de la coherència puritana. El dissenyador gràfic, malgrat treballar sovint per encàrrec, o potser per això mateix, pot arribar a ser més lliure i suggeridor que l’artista.

Trochut es caracteritza per la seva escriptura serpentejant, sinuosa (ondulada) i nuosa (articulada), laberíntica com la xarxa i complexa com la realitat virtual. Són també identificadors de la seva poètica o manera els esquitxos, l’escriptura o la taca líquida, orgànica però sovint d’aspecte net i artificial. Hi ha quelcom del dripping de Pollock, de la brillantor seductora del pop (pensem sobretot en Ed Ruscha). Hi ha en el seu estil quelcom del grafit i l’art urbà i, alhora, una sofisticació culta i publicitària. Trochut té un estil, posseeix un vincle amb l’ofici i està connectat amb la vibrant condició efímera de la publicitat. Ens deixa albirar la possibilitat d’un disseny més enllà de la moda i la contingència, que toca l’esperit dels temps.