Jordi Morató, Neus Ballús i Carlos Marqués-Marcet són uns joves cineastes catalans que s’han revelat poderosament amb el seu respectiu primer llargmetratge, que els ha fet guanyar premis i els ha dut a voltar món per presentar-lo en festivals.
Què pot originar el desig de fer cinema? Jordi Morató (Torelló, 1989) creu que va tenir la intuïció que fer-ne és una forma d’aprenentatge que accelera l’alè vital: “I ho he comprovat perquè tens experiències que, en el cas d’arribar a viure-les, requeririen molt més de temps a la vida ordinària.”
© Fabiola Llanos
Neus Ballús, autora de ‘La plaga’, la gran guanyadora de la sisena edició dels premis Gaudí.
Neus Ballús (Mollet del Vallès, 1980) no recorda que tingués al cap voler ser directora, però pensa que el seu desig s’origina en la voluntat de donar a conèixer realitats pròximes a ella perquè, si no ho fes, ningú més no ho faria: “Per això vaig filmar el meu avi de vuitanta anys quan va voler descobrir què podia fer amb una càmera de vídeo. I, per a La plaga, vaig rodar a Gàllecs, aquesta mena de terra de ningú al terme de Mollet, d’on sóc. En tot cas, encara que em resultin realitats pròximes, no vol dir que conegui del tot qui o què filmo. El cinema s’ha de fer per conèixer i compartir aquest coneixement. Per mi no paga la pena fer una pel·lícula si no has après res de nou un cop l’has acabat.”
© Fabiola Llanos
Carlos Marqués-Marcet, director de ‘10.000 km’, títol que fa referència a la distància que hi ha entre Barcelona i Los Angeles.
Carlos Marqués-Marcet (Barcelona, 1983) imagina que l’origen de la seva vocació procedeix de l’estranyesa que, en un moment de la seva infantesa, va sentir davant la seva imatge reflectida en un mirall, tot i que sospita que això es pot tractar d’un relat elaborat per explicar aquesta atracció pel cinema. “Sentia que era jo i que a la vegada no ho era –recorda–. Em va angoixar, però ara sé que s’ha de viure amb aquesta angoixa: que el jo també és un altre. Tanmateix, és perquè sents que no en saps prou (si és que en saps alguna cosa) dels altres (i de tu mateix) que fas cinema o escrius o pintes. Entenc el cinema (no només fer-ne, sinó veure’n) com un mirall en què projectes una imatge de tu a través d’altres, però no només per identificar-te de manera narcisista: eixampla la visió sobre un mateix, l’alteritat i el món. En el mirall hi sou tu i l’altre junts. I també podria explicar que vaig sentir ganes de fer cinema en descobrir un dia per la tele Vivre sa vie, de Godard, encara que fos en un programa de Garci i doblada al castellà.”
Havent estudiat tots tres comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra, en diferents cursos, Jordi Morató, Neus Ballús i Carlos Marqués-Marcet s’han revelat poderosament amb el seu primer llargmetratge, que els ha fet guanyar premis i els ha dut a festivals de tot el món.
Morató, el més jove, de només vint-i-cinc anys, diu que no podia imaginar que arribaria tan lluny amb un projecte concebut primerament com un treball de final de carrera a propòsit de la particular selva que Josep Pujiula, el Garrell, es va arranjar en un petit bosc del terme municipal d’Argelaguer (la Garrotxa).
El títol del seu documental assagístic és Sobre la marxa –però també en té un altre d’internacional: The creator of the jungle–, i reflecteix la manera recurrent amb què el mateix Garrell defineix com ha fet i refet durant quaranta anys tot un món. “Ho va fer tot sobre la marxa, sense una idea preconcebuda, construint edificacions, canalitzant l’aigua, en un lloc on va jugar i es va banyar de petit. Hi va tornar per continuar-hi jugant. S’hi va arribar a sentir com Tarzan, un home lliure i salvatge, però uns gamberros de la civilització van envair el seu paradís retrobat. Per evitar que el fessin malbé, el va destruir ell mateix. Més tard va refer-lo, fins que la construcció d’una autovia al costat va tornar a assetjar el seu món. Novament destruït, el va reprendre per aixecar torres encara més altes fins que va arribar un informe tècnic dels Mossos. Tanmateix, ara hi excava i hi ha construït la seva tomba”, explica Morató, que, havent fet un dels documentals de l’any, continua formant-se al Màster en documental de creació de l’IDEC/UPF mentre va treballant com a càmera i muntador.
© Fabiola Llanos
Jordi Morató, director del documental assagístic ‘Sobre la marxa’.
Jordi Morató va saber d’aquella jungla inventada per uns amics. L’aventura humana del Garrell el va fascinar i en va emprendre una de pròpia durant la qual va confirmar la seva intuïció originària: “Jo també he treballat sobre la marxa, sense partir d’una idea, aprofitant tot allò que trobava, intentant superar les contrarietats sense amargar-me. Tot això ho he après del Garrell, però sobretot m’ha encoratjat el fet que ell s’ho ha passat bé amb cada pal que afegia. Aquesta és una lliçó de vida i, per tant, serveix per fer cinema. M’ho he passat bé amb cada pal amb què s’ha anat fent el film, sense calcular i esperar-ne res”. Morató creu que aquesta actitud (aquesta gaubança i aquesta lli-bertat) és el factor que ha fet possible la pel·lícula i que aquesta sigui com és. Hi cal sumar el llarg temps que hi ha dedicat, més de cinc anys, i, sens dubte, el suport generós de moltes persones, de manera particular d’Isaki Lacuesta i Isa Campo, que n’han assumit la producció.
Als límits entre documental i ficció
Lacuesta i Campo també van donar suport a Neus Ballús, que, amb el seu company Pau Subirós, va crear la productora El Kinògraf i, després de diversos curts, va emprendre la creació de La plaga, la gran guanyadora de la sisena edició dels premis Gaudí. Una pel·lícula que posa en qüestió la frontera entre el documental i la ficció construint un relat amb la vida de cinc persones que, confluint en un mateix territori, reflecteixen una realitat social relativa a la immigració, la vellesa, la prostitució i les dificultats de la pagesia.
“Què va fer possible La plaga? Suposo que hi va tenir a veure la meva tossuderia, però evidentment la col·laboració de molta gent, començant per aquells que són els seus protagonistes –comenta Neus Ballús–. Nosaltres, pel que fa a la producció, vam fer totes les passes que ens van dir i, sorprenentment, ens va funcionar i vam trobar els recursos per fer-la. Ara bé, sobretot la va fer possible tal com és la idea de mostrar de manera naturalitzada, amb la seva complexitat vital, unes persones i unes realitats que, o bé se les ignora, o bé se les tracta com a marginals.”
Neus Ballús està gestant el seu segon llargmetratge, amb el qual vol abordar la dificultat d’una relació d’igualtat entre persones del “món ric” i persones de països pobres amb tot el pes de l’explotació colonial. Hi afegeix que, encara que tingui previst rodar part de la pel·lícula al Senegal, continuarà parlant d’una realitat que li resulta pròxima: “M’inquieta aquesta dificultat perquè la conec”.
A deu mil quilòmetres de Barcelona
D’acord amb la seva idea que el cinema és un mirall que reflecteix el jo i l’altre, 10.000 km, de Carlos Marqués-Marcet, és una ficció en què es pot reconèixer l’interès per la fotografia del seu director i el fet que visqui a Los Angeles –la mateixa ciutat que la protagonista femenina del film–, on va anar el 2009 amb una beca d’un any de la Fundació “La Caixa”.
Encara que torni sovint a Barcelona, lloc de producció i rodatge d’un film que sobretot passa en interiors, Marqués-Marcet es va quedar a Los Angeles perquè li van anar sortint feines i, de fet, li agrada viure-hi. Podria passar el mateix a Alexandra, la protagonista, que també se’n va de Barcelona amb una beca i que, malgrat la comunicació per l’Skype amb el seu company, experimenta una crisi en què la distància física –els deu mil quilòmetres que separen les dues urbs– n’evidencia una de més profunda.
“He intentat parlar de com gent que s’estima es distancia perquè els seus desigs són diferents, tot i que d’això ningú no en tingui la culpa”, em va comentar Carlos Marqués-Marcet en una conversa per Skype mentre jo estava a punt de sopar i ell dinava a Los Angeles abans de reprendre una feina de muntatge per a una amiga. Ha treballat com a muntador (i continua fent-ho perquè li és còmode posar-se al servei d’un altre) mentre feia curts i no li sorgia la possibilitat de rodar un llarg. “L’amistat ho ha fet possible: els amics que hi han col·laborat i que m’han dut a buscar els diners per poder pagar-los una mica.”