Foto: Albert Armengol
El segon debat del cicle organitzat per Barcelona en Comú amb el títol genèric de “Dret i defensa del comú” va reunir el mes de novembre l’aclamada activista Naomi Klein, autora de la tesi denúncia sobre la “doctrina del xoc”, i l’alcaldessa de la ciutat, Ada Colau.
La periodista i activista Naomi Klein (Mont-real, Canadà, 1970) parla amb un aplom que transmet convenciment i profunditat. Fa l’efecte d’haver donat prou voltes a tot de situacions vertiginoses que podrien conduir a l’immobilisme si algú no estigués disposat a capgirar-les. Aquest algú és Naomi Klein, com demostra al seu darrer llibre No n’hi ha prou amb dir no (publicat per Empúries en català i per Paidós en castellà amb el títol Decir no no basta) i com va posar de manifest en l’acte que va fer a Barcelona al novembre. Va ser l’única conferència a l’estat espanyol dins la gira per presentar el seu nou llibre. Activista aclamada i referencial per als nous moviments progressistes mundials, va prendre part en una conversa amb l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. El debat, amb el títol “Fer front a les polítiques de la confusió i la por: la justícia social com a repte global”, s’inscrivia en un cicle organitzat per Barcelona en Comú sobre la participació en els processos de transformació política i econòmica.
“Tenim pocs llocs al món on la gent pensi en alternatives. Sabem que no és perfecte ni és cap utopia. El paper que reivindiquen Barcelona en Comú i el lideratge feminista és molt important per fer desaparèixer aquesta sensació de desesperança. Esteu creant, des del terreny, una resistència”, va proclamar Klein, davant unes Cotxeres de Sants plenes i amb gent a l’exterior.
No n’hi ha prou amb dir no diagnostica l’ara mateix sense embuts i sense estalviar crítiques a partits d’esquerra narcotitzats. Klein alarma i revolta. Facilita el marc necessari per comprendre una realitat sulfurosa i els xocs –en alguns moments semblen electroxocs– que els governs al servei d’oligarquies apliquen sobre la ciutadania. En altres llibres ja havia donat cos a la idea de la doctrina del xoc, impactes com una guerra o una catàstrofe utilitzats per llançar un atac total contra l’àmbit públic i fer miques les regulacions que haurien de protegir la ciutadania. En aquest volum estira encara més aquest fil, explicant els motius de l’ascens de la “marca Trump”, “l’oligarca chic”. Quin terreny adobat el catapulta (descontentament, classes afeblides –encara que no siguin baixes–, incompareixença de la rival, mesures socials no fetes en l’etapa Obama…), en quines maniobres s’assenta (“caos i desestabilització”) i com està buidant i buidarà la Casa Blanca de tot sentit públic (imposar un capitalisme salvatge i descarnat, explotar el petroli a manta…).
En la descripció del “multimilionari amoral”, quan reflecteix les seves paradoxes i falsedats abismals, Klein no estalvia cruesa. Mira el problema de fit a fit: el seu “vandalisme climàtic” en un moment en què “el rellotge del clima toca la mitjanit”, el menysteniment de dones i negres i la seva recerca de bocs expiatoris (catifa vermella per a l’extrema dreta), la cursa ferotge cap a l’ínfim cost de tot, les llagoteries dels sindicats a Trump quan aquest no ha fet més que ensarronar-los; somni d’un planeta dividit entre zones verdes i zones roges (inspirant-se en la “finestra oberta a la distopia” que va veure en el Bagdad ocupat pels nord-americans, el 2003, Klein dibuixa un món amb unes poques zones verdes segures, només a l’abast dels rics riquíssims, i on la resta queda enfonsada en les zones roges, a mercè de tot, com les ruïnes de Bagdad).
Foto: Albert Armengol
Democràcies amb poca democràcia
Però hi ha moments en què a la doctrina del xoc li surt el tret per la culata i la gent conserva la memòria i reacciona. Va passar a l’Argentina, al moviment del 15-M… “Moltes coses que estan passant ara, com el 15-M o el procés sobiranista, les està liderant la ciutadania i aquesta ha fet que arribem al poder municipal”, va recordar, durant la conversa, Colau, que va fer referència al seu activisme: “Les principals decisions no les està prenent la gent, ni tan sols les institucions, sinó que es prenen en llocs opacs. Això precisament ho va denunciar el moviment antiglobalització, on molts ens vam polititzar, on vam descobrir la Naomi. Aleshores ja es va visualitzar aquella falta de democràcia a les democràcies formals.” I després va venir “l’empoderament ciutadà” contra “l’espoli i la mercantilització de l’habitatge”, que ha estat “especialment salvatge a l’estat espanyol”. I ara, des de l’Ajuntament? “Vam arribar amb tota la voluntat del món de fer front a l’especulació, de garantir el dret a l’habitatge, però tenim recursos limitats, hi ha una especulació sense rostre…”, va expressar l’alcaldessa. I cal “una aliança més àmplia, de més ciutats, de les institucions amb la ciutadania per canviar les regles del joc… Si no, segueix sent la lluita de David contra Goliat”.
Klein anima a fer el gran salt i a convertir el no en un sí: gira el mitjó d’un panorama general on tot és distopia per transformar-lo en la possibilitat de somiar utopies, enteses com a noves realitats imaginades des de les bases, des de moviments diferents que uneixen forces. Cal deixar d’anar a la contra, tenint clar que l’adversari és el mateix per a tot un seguit de plataformes (canvi climàtic, feminisme, sindicats, defensa dels drets de la gent de color, moviments prorefugiats…) i identificant les causes de totes les formes de trumpisme que hi ha al món. Comprovat “el límit de la política dels compartiments estancs”, inspirant-se en el Manifest per al gran salt. Una crida per a un Canadà basat en la cura de la Terra i dels uns als altres, suggereix fer un salt, com a part “d’un canvi en l’ambient polític actual, perquè moltes persones s’adonen que el futur depèn de la nostra capacitat per superar les divisions doloroses i unir-nos, i prendre el lideratge a favor dels que tradicionalment han estat més exclosos de la societat”.
No defallir davant la negació dels drets
La conversa es va fer el 9 de novembre, quan el país estava en ple xoc per la violència policial de l’1 d’octubre, els empresonaments dels líders de l’ANC i Òmnium i part del Govern de la Generalitat i la suspensió de l’autogovern a través de l’article 155. També era viu el cop de l’atemptat a la Rambla, a l’estiu. “Barcelona porta mesos sota situacions d’estrès duríssimes”, va afirmar Colau sobre aquest conjunt de fets. I sobre l’actuació del Govern espanyol: “Estem en un estat d’excepció. A més d’intervenir, de reprimir gent indefensa, és un escàndol que això s’estigui utilitzant per amenaçar el conjunt de l’estat; s’adreça un missatge a tota la població.” Agafant, precisament, els arguments de Klein, va avisar: “Aquesta estratègia del xoc s’utilitza per a coses que van molt més enllà.” Per a l’alcaldessa, el repte és “com hi fem front per defensar la nostra cohesió social”, més enllà de les opinions sobre l’encaix o no de Catalunya dins d’Espanya. I Klein, fruit de la seva experiència estudiant societats enmig del xoc, hi posava el colofó, un consell: “És crucial no defallir en un moment en què es neguen els drets de les persones. Amb Trump tots els ulls estan sobre el seu espectacle. Rajoy ho exemplifica amb el seu propi espectacle.”
Una cosa és clara. La mirada de Klein sempre és manté alerta: “Pot haver-hi una complaença sobre Trump. Però el que està passant a Europa és en molts aspectes més preocupant. Que jo sàpiga, Trump no ha tancat a la presó cap representant de cap govern estatal; vol construir un mur, però desenes de milers de persones no s’ofeguen a la costa dels Estats Units.” Cal un salt per salvar tots els murs, encara que sembli difícil: “El xoc ens posa a prova, no sabem com evolucionaran les coses. Hi ha exemples de societats que fan coses increïbles quan es veuen posades a prova.”