Com a alcalde de Barcelona (1957-1973), Porcioles va encarnar el retrat robot del col·laborador català de Franco: peça clau de l’operació engegada per netejar la imatge del franquisme al país, se’l va criticar per la construcció de la gran Barcelona, moderna però caòtica, i se’l va lloar per accions com la creació del Museu Picasso o la recuperació de la històrica compilació del Codi Civil català.
© Pérez de Rozas / AFB
Porcioles bateja l’elefant del zoo amb aigua de Canaletes, el 22 de setembre de 1957.
Josep Maria de Porcioles i Colomer (Amer, 1904 – Vilassar de Dalt, 1993) ha esdevingut amb el temps una de les figures més paradoxals i difícils d’interpretar del panorama polític català, sobretot per la contradicció enorme de la seva tasca.
D’una banda va participar activament en la dictadura del general Franco, amb actuacions controvertides, com ara, entre altres, la construcció de barriades perifèriques on s’amuntegava la població immigrada del sud de l’estat espanyol, sovint vertaders racons suburbans –Ciutat Diagonal, la Pau, el Turó de la Peira, Sant Roc de Badalona, la Mina de Sant Adrià, Bellvitge de l’Hospitalet, etc.–, o la destrucció parcial de l’arquitectura modernista de Barcelona, fomentant blocs de pisos d’estil populista i la construcció de les famoses remuntes i els sobreàtics, amb un èmfasi especial en el barri de l’Eixample.
Tanmateix, d’altra banda, Porcioles va desenvolupar la necessitat personal de portar a terme una pila de realitzacions que, veient què va significar el franquisme a Catalunya, mereixen ser qualificades de positives. Per primer cop després de la victòria franquista del 1939, Porcioles va donar suport a manifestacions del folklore i la cultura popular catalana, com les ballades de sardanes (prohibides per Franco) o la Festa dels Tres Tombs. En el mateix sentit, també va donar moltes facilitats per a la creació del Museu Picasso i la Fundació Miró. Es miri com es vulgui, es tractava d’una actuació sorprenent, en certa manera compensatòria en la personalitat del jurista, molt de l’època: una ambigüitat sui generis, també molt porcioliana, entre el positiu i el negatiu, que va culminar el 1960 amb l’aprovació històrica per part de les Corts espanyoles, i gràcies a les negociacions del mateix alcalde, de l’anomenada Compilació del dret civil especial de Catalunya, una fita majoritàriament desconeguda pel gran públic, però d’una importància simbòlica i jurídica cabdal per al país.
Aquesta Compilació s’empeltava en l’històric Codi Civil de Catalunya i li restituïa l’antiga fermesa; una obra col·lectiva, consensuada pel Parlament de Catalunya, que donava plena legitimitat a un dret català propi. Per entendre-ho, la recuperació de la Compilació, quasi única i pionera a escala europea, retornava la legitimitat a la sèrie de normes civils modernes que havien estat suprimides amb la invasió borbònica de Catalunya el 1714. En resum, en la seva arrel bàsica, simbolitzava el retorn de la llibertat civil de les persones. La Compilació culminava un llarg procés històric, fruit de la Renaixença cultural i del catalanisme polític, i per contradictori que pugui semblar, sortia del catalanisme estret, moderadíssim, d’un home proper a la dictadura, com si els orígens i la moralitat fossin més potents que l’alineació política del personatge.
Porcioles també va plantejar l’ambiciós Pla Barcelona 2000 i una exposició universal per a Barcelona el 1982, que no es va arribar a fer, però que va donar la primera idea d’uns Jocs Olímpics. Tot plegat, mentre els polígons creixien de manera distorsionada, caòtica i vertical, com si l’alcalde que patrocinava, construïa i feia esclatar l’especulació i els negocis privats en aquella Barcelona dels anys seixanta, desfeta per la postguerra, fos atacat per una mena d’esquizofrènia, que havien de patir igualment nombrosos personatges del règim, com el mateix Joan Antoni Samaranch. L’antic delegat nacional d’Educació Física i Esports de Franco es va enderiar per aconseguir els Jocs de Barcelona 92, en una ambiciosa campanya personal de rentat d’imatge davant la història i els seus paisans, segurament per haver aixecat la mà amb fermesa durant la dictadura. El cas de Porcioles és similar.
Quan el 1957 el dictador el va escollir com a alcalde de Barcelona, per designació directa, sabia molt bé el que es feia. El fidel director general dels Registres i del Notariat del Ministeri de Justícia, així com experimentat notari de Barcelona i procurador a Corts, era el personatge ideal per ocupar el càrrec. Porcioles seria alcalde durant quatre mandats consecutius; setze anys seguits. Però la seva elecció s’havia produït d’acord amb el canvi de rumb urgent que Franco havia hagut d’engegar a finals dels cinquanta, el qual té com a exemple significatiu el retorn de la Compilació catalana.
© Hemeroteca de La Vanguardia
Portada del diari La Vanguardia del 21 de juliol de 1960 amb la noticia de l’aprovació per les Corts franquistes de la compilació del dret civil especial, i la imatge de l’alcalde parlant als procuradors.
Segons el notari de Barcelona Lluís Jou, aquest canvi de direcció del règim, “més enllà de la capacitat de convicció de l’alcalde de Barcelona, forma part de l’estratègia del canvi econòmic iniciada dos anys abans i del que després s’ha conegut com a Operació Catalunya, un intent del franquisme de trobar més simpaties al nostre país, de trencar el recel per la nova política econòmica i de guanyar-se a l’estranger una certa credibilitat aperturista que només tenia possibilitat d’èxit si es feia des de Catalunya”. Jou també afirma que “és una estratègia que Porcioles promovia, també amb la idea que una major col·laboració permetria arrencar més concessions” del dictador. Fos com fos, la Compilació recuperada, paradoxalment, va donar ales al règim i d’aquesta manera Porcioles va ser clau per a l’obertura del franquisme cap a nous esquemes polítics i econòmics; la gestió possibilista de la seva gran Barcelona, amb la sèrie d’ambigüitats inconnexes que la van caracteritzar, va esdevenir imprescindible perquè l’Estat espanyol pogués ingressar en les institucions econòmiques internacionals.
Porcioles, com a català integrat en el franquisme, encarnava una gran paradoxa. Ja quan havia estat president de la Diputació de Lleida (1940-43), per exemple, havia aconseguit la devolució a la ciutat de la catedral, convertida en caserna de l’exèrcit per Felip V, i allí va fundar l’Institut d’Estudis Ilerdencs, centre crucial de promoció cultural a les terres de Ponent. Com a alcalde de Barcelona, se li reconeixen els mèrits d’haver promogut una llei especial per a la ciutat, la Carta de Barcelona, que li permetia actuar de manera molt presidencialista prescindint de les estructures del règim; d’haver ideat i portat a terme el sistema d’abastament d’aigües procedents del Ter; d’haver aconseguit també la devolució a Barcelona de la muntanya i del Castell de Montjuïc, i d’haver fomentat la realització de tota mena de fires i congressos, així com les primeres inversions al metro després de la Guerra Civil.
Porcioles era un home de missa, de creences profundes, assenyat; tenia un aire aristocràtic, senyorial, i com que s’entrebancava amb algunes paraules (era quec), resultava encara més entranyable, mesurat, distant. Però el més important és que era notari. Un home de fiar, que havia seguit la carrera del pare i de l’avi. Havia guanyat oposicions per ser notari a Balaguer el 1932 i també havia estat dirigent local de la Lliga. Quan va esclatar la Guerra Civil, després de mesos de detenció a la presó Model, va fugir a França. En tornar, va assumir el destí natural de tanta gent liberal de dretes: es va adaptar al règim franquista, fins al punt d’assumir-ne els tics més criticables i negatius. Sota el lema que “el millor camí és anar de la revolució a la concòrdia”, com a alcalde de Barcelona se li ha criticat amb duresa que fomentés en excés el trànsit viari dins la ciutat, amb projectes com la Ronda del Mig, l’avinguda Meridiana, els túnels de Vallvidrera o la xarxa d’aparcaments per concessió.
En el cas dels túnels de Vallvidrera, se’l fa responsable d’haver deixat inacabat el projecte, perquè col·lapsen l’entrada a Barcelona des de la Via Augusta. Segons el projecte inicial, la famosa obra havia de connectar amb una altra gran via que creuaria la ciutat fins al carrer Numància i fins a Montjuïc, objectiu que hauria agilitzat enormement el trànsit en hores punta, però que evidentment no es va acabar d’acomplir. D’altres l’han acusat d’eliminar els tramvies i d’haver municipalitzat excessivament el transport públic amb la implantació de l’autobús urbà, perquè la mesura tampoc no va aconseguir desembussar la ciutat de cotxes. Sigui com sigui, i malgrat les crítiques, que a vegades han estat realment dures, el que ningú no pot discutir és, indubtablement, el caràcter de ciutat moderna que Porcioles va donar a Barcelona, en la línia de les primeres grans urbs del món, i, amb tots els seus pros i contres, també una de les més visitades i admirades.
Impecable artículo. El desarrollismo de esa época era muy difícil de controlar, pero sin duda él es el máximo responsable. Ahora bien hay que tener en cuenta que Porcioles se encontró con un millón de inmigrantes que vivían en barracas y que había que darles sin duda una vivienda en una Barcelona sobre explotada.Por otro lado el presupuesto para desarrollar esos planes era muy limitado, fue él quien decidió “profesionalizar ” el ayuntamiento y dotarlo de profesionales que se encontraron numerosos problemas. Una anécdota curiosa. Fue él que convenció en Madrid de que le dejaran realizar una segunda Universidad en Barcelona, la autónoma, cuando ampliaba la Universidad central, eso si, sin añadir una peseta más al primer presupuesto de dado para la central.
Lo que dice Marta tiene toda la razón, tuve la oportunidad de hablar con el. y sinceramente siempre explicaba los problemas que tenia Barcelona para poder atender a tanta emigración.