© Eva Parey
Família originària del Punjab afincada a Badalona en una visita al Fòrum, abril de 2009
De tant en tant, a l’Índia algú em pregunta si Barcelona és la capital d’Espanya. Com que no els vull desenganyar, sempre els dic que sí –i ells fan cara de “ja m’ho pensava”. El fet és que la pulsió de capital treu el cap periòdicament des de l’edat mitjana. Una altra cosa és que la Barcelona contemporània sàpiga de què vol ser capital. Alguns indis, però, ho tenen clar.
Tanmateix, quan es viu a Nova Delhi es fa evident que Barcelona no juga a la mateixa lliga –i no li cal pas fer-ho. A casa nostra no hi ha poder central ni organismes beneficiaris (o parasitaris) de la seva escalfor, com ara ambaixades o –a gran escala– multinacionals que visquin d’adjudicacions, grups de pressió, corresponsalies, etc.
Una de les distorsions que genera la capitalitat és que compten més les coneixences que no pas allò que es fa o se sap fer. Per aquesta i altres mil raons, són multitud els que prefereixen Nova York a Washington, Xangai a Pequín o, ja que hi som, Bombai a Nova Delhi i Barcelona a Madrid. Perquè les ciutats fetes a si mateixes –i no pel poder polític– tenen un tremp especial. Per a elles, el dinamisme no és una opció, sinó una necessitat, que sol anar acompanyada d’altres virtuts com la innovació, l’obertura, la lleugeresa i la joia de viure. És a dir, tot allò que fa de mal maridar amb burocràcia, jerarquia i formularis.
Ara bé, el dinamisme es panseix si no se’l rega o si no aconsegueix traduir-se en poder o influència política. Barcelona no es pot permetre que el necessari debat identitari soterri uns altres debats urgents que sotraguegen les economies capitalistes avançades. La capital catalana no pot badar, perquè no és en un cul-de-sac, però tampoc no és una cruïlla, ni té un pes econòmic ni una massa de població que la converteixin en una dada incontrovertible en el mapamundi.
© Eva Parey
Grup de joves de la comunitat indopakistanesa fent entrenament de kabadi, un esport emblemàtic del Punjab, al parc de l’Espanya Industrial (març de 2008).
Així doncs, Barcelona no és Delhi, però tampoc no és Bombai. Encara que, amb criteris qualitatius, no quantitatius, Barcelona sigui fins i tot superior a Bombai –i a moltes altres ciutats emergents– en la majoria de paràmetres. I ho pot seguir sent, tot i que ha de triar amb més cura els reptes que es planteja. Cosa que ja es va veure amb el Fòrum 2004, un corol·lari insatisfactori dels grans esdeveniments de 1888, 1929 i 1992. Una Barcelona amb les arques buides ja no pot recórrer a la mateixa fórmula per reinventar-se.
En qualsevol cas, Barcelona gaudeix de no pocs avantatges. Respecte a una ciutat índia de la seva mida (o deu vegades més gran), el més notori és la fortalesa política i pressupostària del poder municipal. Que hi hagi una administració autonòmica entre la ciutat i l’Estat central no és gens sorprenent per als indis, que viuen en un estat federal. A un ciutadà de l’Índia –o del Pakistan– les diferències entre catalans i castellans no l’impressionen gaire, però les accepta de bon grat. Així mateix, l’autonomia política, educativa, sanitària, cultural i lingüística l’entendrà perfectament, perquè l’Índia també està organitzada així. Canviar d’estat a l’Índia acostuma a suposar un canvi de llengua oficial i fins i tot d’alfabet.
Aquest visitant indi hipotètic, que anomenarem Abhishek, trobarà que a Barcelona s’hi pot viure molt bé: per la bellesa i la personalitat d’una ciutat agraciada amb platja i muntanya, història i modernor, bon clima i millor gastronomia –encara que, ai las, no prou condimentada– i agraciada, també, pel salari indirecte que suposen els serveis i els transports públics, el manteniment de l’ordre i la neteja o els equipaments cívics, culturals i sanitaris. A Bombai, els rics miren el mar Aràbic des de la finestra com si fos un quadre; no hi posarien els peus mai de la vida (per brut, negre i pudent). I la seguretat se la paguen.
© Eva Parey
Dansa de les espases del Festival de la collita, celebració sikh que es fa al Raval al voltant del 13 d’abril
L’existència de voreres transitables –que de l’Índia estant és només una sospita– converteixen la ciutat europea en un continu urbà: Barcelona n’és un exemple superlatiu. Tanmateix, no hi ha autèntics gratacels, per la qual cosa l’indi mitjà mirarà l’skyline barceloní amb una certa decepció. El fet és que a l’Índia s’enderroca indiscriminadament, per construir-hi a sobre, sens falta, un edifici més lleig. Antic i vell són sinònims, inferiors a nou i modern. Els murs van a terra, però les parets mentals de religió i de casta es mantenen.
L’Abhishek, passejant per l’Eixample, potser s’adonarà que a Barcelona hi ha una llengua oficial al marge del castellà, cosa que tampoc no l’impressionarà gaire: als bitllets de rupia hi figuren setze llengües i deu alfabets. El que li sabrà greu és que tan poca gent parli bé l’anglès. Val a dir que el català és molt més fort a Barcelona que el kanara a Bangalore o el marathi a Bombai –també oficials–, ciutat aquesta última que no té cap inconvenient a ser la capital dels mitjans de comunicació i del cinema en hindi (Bollywood). Això sí, Nova Delhi respecta escrupolosament el dret dels tàmils a viure en tàmil o dels bengalins a viure en bengalí, per posar dos exemples.
El nostre amic ha vingut a Barcelona perquè, tot i haver descobert a última hora que la capital és una altra ciutat –que s’estalviarà si les combinacions aèries li ho permeten–, Espanya no havia tingut mai tanta visibilitat a l’Índia com en els últims cinc anys. I si, malgrat la crisi, la marca Espanya aguanta, la marca Barcelona encara puja com l’escuma. Com desenes de milions d’indis, l’Abhishek ha vist la pel·lícula Zindagi Na Milegi Dobara, el gran èxit de Bollywood de l’any passat, que va ser filmada entre Barcelona, la costa empordanesa, Bunyol i Pamplona. L’Abhishek està encantat que, tal com al cinema, Barcelona sigui un gran aparador de la Mediterrània, amb una atractiva combinació de festa, cultura, espectacle i gastronomia.
Quan jo vivia a Lisboa el primer que em sorprenia en aterrar a Barcelona era la vitalitat i el soroll. Amb els anys aquesta vivacitat va anar pujant de to, acompanyada de la immigració de països més càlids, més acolorits i de menjar més picant. Ara les estadístiques diuen que la tendència s’ha invertit, i a l’Abhishek li cridarà l’atenció la diversitat d’ètnies i nacionalitats, però no la falta d’integració real.
Des de fa un parell d’anys tornar a Barcelona és cada vegada menys engrescador. Durant el Nadal eren palpables al carrer la incertesa i el desànim. Però ni abans érem “la millor ciutat del món” ni ara som a les portes de la insignificança. L’Abhishek, que tindrà fresc el record de corrupció i malbaratament dels Jocs de la Commonwealth 2010 a Delhi, quedarà gratament sorprès per les transformacions urbanes efectuades amb motiu dels Jocs Olímpics i del Fòrum 2004 i la seva integració a la ciutat.
A mitjan 2008 hi havia la sensació que tothom anava de puntetes. I així costa molt de fer camí. Quan Zapatero va dir que ja havíem passat per davant d’Itàlia i que aviat avançaríem França, semblava que demanés a crits l’actual devaluació interna.
Ara sembla que molts joves formats que podrien anar a peu pla no tenen més alternativa que fer el farcellet i marxar a Alemanya o al Canadà. La Barcelona que donava l’esquena a la platja s’ha convertit en una prolongació de la platja fins a la Gran Via, que destrueix ocupació qualificada i crea Mac jobs per al primer que vingui. Sembla que el Brasil siguem nosaltres (empobrint-nos, però amb futbol, platja i festa de la millor qualitat) i que el Brasil sigui el que nosaltres havíem estat. Però no s’amoïnin, el Brasil i l’Argentina també comencen a anar de puntetes. I el Govern indi encreua els dits.
Tanmateix, entre el visitant indi i els seus hostes barcelonins hi ha una diferència fonamental, que, a més, és paradoxal. Perquè hi ha coses opinables i coses que no. Per exemple, l’esperança de vida d’una catalana és quinze anys superior al d’una índia (i els anys d’escolaritat de l’una multipliquen els de l’altra). Ara bé, per a l’indi el futur cotitza a l’alça i veu el demà amb la il·lusió de qui no dubta que serà millor que el present. El barceloní, ja no.
L’estiu de l’any passat vaig tenir la sort de presenciar a Bombai l’exhibició dels Castellers de Vilafranca, que actuaven amb les colles locals (govindes). Era interessantíssim veure com un mateix fenomen s’havia desenvolupat en consonància amb unes societats i uns valors completament diferents. Els govindes eren tots nois, pobres i abrandats, i els seus castells s’alçaven amb la mateixa velocitat que feien llenya. Els de Vilafranca, que encara aixequen castells un pis més amunt que els indis, feien una pinya d’homes i dones, nens i nenes, nois i noies, de diferents procedències, oficis i classes socials –democràcia en moviment. L’alcalde era un més, deixant que els veïns li passessin literalment per sobre! A l’Índia fragmentada per mil prejudicis això és política-ficció. Si la nostra cohesió aguanta l’envestida de la crisi i encara es reforça, Barcelona se seguirà enfilant més amunt durant molt de temps. És el model indi el que s’ha d’acostar al nostre, però si en comptes d’això deixem que el nostre model s’ensorri fins a les profunditats de l’Índia, ho perdrem tot.
Felicitats per l’article!