Autora de registres variats i novel·lista dels budells de la Barcelona clàssica, va escriure i viure a fons tot el que tenia entre mans. La investigació sobre els catalans als camps nazis va marcar un abans i un després en la seva carrera. Al novembre fa vint-i-cinc anys de la seva mort prematura.

Montserrat Roig el 1990, l’any abans de la seva mort.
Foto: Pilar Aymerich

Montserrat Roig (1946-1991) va deixar una obra en transformació i aprofundiment que en bona mesura encara podem descobrir; no l’hem llegida prou. No parlo d’una estatura solemne de l’obra, sinó de l’escriptura que l’autora va proposar-se i sobretot dels modes i maneres de la paraula que la van escometre i en què es va immergir amb densitat. Una vida curta obliga a no perdre de vista el temps de l’escriptor, el concentra. Com s’ho va fer la Roig per deixar empremta i quina imatge del món i de nosaltres va construir en conjunt, i sobretot mentre moria, ja que va publicar diàriament fins al final: això és el que compta probablement més.

Hi ha una bona dosi d’aventura en la Roig. De la paraula, de l’expressió. Va ser una dona que va escriure i viure a fons tot el que tenia entre mans, ja s’ho busqués, ja s’ho trobés. Vida i literatura es conjuguen de manera complexa, no n’hi ha d’altra: en el cas de Montserrat Roig, l’ampliació de les eines i dels espectres de la paraula va ser la seva clau de volta, en paral·lel a una experiència vital així mateix prismàtica i feinera.

Roig l’any 1963, actuant a l’obra de Ionesco La cantant calba, a Berga, amb Pilar Aymerich i Adrià Gual i Dalmau.
Foto: Julià Inglada

A l’abril de 1970, embarassada del seu primer fill.
Foto: Pilar Aymerich

Teatre, narrativa, periodisme, televisió, investigació històrica i de memòria, llibres de viatges, conferències, classes a universitats estrangeres, intervencions culturals i mediàtiques, articulisme. Amistats, amors, viatges, fills, editors, canvis polítics i socials, canvis editorials i canvis en el mateix paper de l’escriptor a partir dels anys vuitanta. La Roig havia conegut l’ascens de la figura moral de l’escriptor contemporani (de morals variades, ja que el pensament únic és cosa del segle xxi, que no va conèixer) i es va estalviar de veure la confusió i el declivi d’aquella figura moral en les heures del mercat.

Transformació i aprofundiment. Les seves proses últimes constaten i fan lluir aquesta evolució, dia a dia. Als diaris, primer a El Periódico i després, ja malalta, a l’última pàgina de l’Avui. Havia batallat per ser una escriptora professional, per viure de l’escriptura, i així havia practicat diferents gèneres. La recent biografia, a càrrec de Betsabé García, Amb uns altres ulls (Roca), és un bon i dinàmic recompte del seu treball infatigable i sense gaires xarxes editorials. Era una figura mediàtica ja als anys setanta, encara que llavors no se’n digués així. Urbanita filla de la cultura pop al capdavall, va construir des dels inicis el seu personatge públic i va fer d’ella mateixa una estrella. Les fotos de Pilar Aymerich, còmplice en tants moments, en donen fe: quina presència, la Roig. Glamur i elegància. I quan el càncer la va atacar, l’hora de la veritat implacable que és la malaltia va fer emergir l’autoretrat que el personatge públic obstruïa: una escriptora lúcida, serena, lluitadora, lectora excel·lent, sabedora que el franquisme li havia arrabassat les arrels de la formació literària i, per això mateix, conscient dels seus límits fins llavors i de les potències que, malalta, la prosa periodística li brindava.

Va aprofitar l’eventualitat de la vida irònica. Amb les antenes més afinades a la vida interior –a la raó del cos, que diria poc després una Marçal també malalta– i les eines més esmolades en la descripció del món social i polític, abastant la cultura com a ferment i adob de la vida personal i col·lectiva, amb les paraules com a eines precises d’una geometria d’expressió noble. Com en el cas de la Marçal, morta també als quaranta-cinc anys, i d’Helena Valentí, als cinquanta, em demano quant més hauríem rebut d’elles si haguessin pogut sobreviure a la dura prova del càncer, que tanta il·luminació (també) els va donar. Les proses finals de la Roig són magnífiques, un dels seus llegats literaris majors.

Dins i fora de Catalunya

Què pensaria, què escriuria d’això i d’allò. I un aspecte no gens menor: la Roig s’havia pres seriosament el propòsit de potenciar les relacions (i les traduccions) entre les literatures ibèriques. Cultivava els contactes fora de Catalunya i feia de pont cultural. També amb el País Valencià. No sé fins a quin punt es va sentir corresposta ni si se’n sortia prou, només és plausible dir que ningú no sembla fer més aquest paper.

Roig en una manifestació a París contra la guerra del Vietnam, el 1973.
Foto: Pilar Aymerich

Una cosa similar succeeix fora de les fronteres peninsulars. Per contactes i per projecció professional, la Roig comptava. Algunes universitats nord-americanes coneixien la seva obra i la valoraven. L’any 2004, a Guadalajara, Mèxic, en un congrés internacional, em van demanar què s’havia fet de la seva obra, per què ni estudioses de la literatura de gènere ni hispanistes ja no la tenien en compte. No vaig saber pas què dir. El presentisme mana, de manera no sé si fatal. Si no hi ets, que vol dir si no ets viu i no pots anar amunt i avall avalant els teus llibres, simplement no hi ets comptat. La misogínia fa la resta.

L’escriptora amb Neus Català, supervivent del camp nazi de Ravensbrück, l’1 d’octubre de 1978, en la inauguració d’un monument als refugiats republicans a Sètfonts (Llenguadoc).
Foto: Arxiu familiar

Dona del seu temps, a fons, ho va ser, la Roig, en tots els aspectes. Va cultivar la mirada pròpia; una escriptura de dona cronista molt sovint en el seu cas, però no únicament. Hi ha en els seus llibres, en aquest sentit, una voluntat política forta, pedagògica en la direcció d’alterar les idees rebudes en les consciències i d’explorar els marges vitals dins del marc de la llibertat de les dones, amb discerniment clar que aquest és un punt central de la contemporaneïtat.

Com tots els escriptors, es va construir els seus precursors antics i moderns. Tot i pertànyer a una família que no havia trencat en absolut amb la tradició catalana, ben al contrari, el franquisme no li va estalviar la necessitat de recuperar tanta literatura catalana i s’hi va abocar fent entrevistes que encara avui són imprescindibles, ni tampoc la urgència de considerar la literatura d’altres contextos, tant de la història literària com del present. El feminisme dels setanta va ser-li via i mitjà de coneixement, que així és el feminisme en substància.

Enllaçant-ho tot, la mirada històrica i de memòria. Penso sobretot en l’extraordinària investigació sobre els catalans als camps nazis, que va marcar la seva obra i la seva vida traçant-hi un abans i un després. És aquest un dels punts al meu entendre centrals en l’anàlisi de l’obra de Montserrat Roig. Un llibre que finalment va poder ser editat, després d’un llarg calvari en recerca de finançament, l’any 1977.

La Barcelona de la Roig

Recordar-la hauria de voler dir llegir-la, ara. Tenim la bona biografia de base, esmentada abans; però encara hi manca una lectura integral de l’obra que consideri a fons la seva novel·lística i la vegi en el panorama global del seu treball i, alhora, de la literatura dels seus contemporanis.

El temps posa les coses al seu lloc i val la pena rellegir uns llibres tal vegada llegits amb condescendència i negligència crítica massa sovint. Les seves novel·les contenen una Barcelona que, al costat dels personatges amb nom propi, existeix com un personatge més i de vegades és la protagonista. Narra la història de la ciutat i del barri que més coneixia, el seu Eixample natal, però hi ha més que crònica –que per si sola ja tindria prou valor. S’hi pot conèixer alguna cosa ben interior de Barcelona, gairebé els budells.

En una ciutat tan hermètica, no és poc. No podríem dir el mateix de tantes novel·les en què, fet i fet, Barcelona és un decorat i prou, un esquer editorial sense significat ni sentit, un referent privat com a molt de qui les signa.

El 2 d’octubre farà un quart de segle de la mort de Maria Aurèlia Capmany (1918-1991), una autora versàtil que durant més de trenta anys es va mantenir al centre del panorama cultural amb una publicació incessant de títols i articles. Va conrear gairebé tots els gèneres, si bé cal destacar els assaigs sobre feminisme i joventut.

Capmany amb el seu gat, l’any 1985.
Foto: Colita / AFB.

Avui dia, l’obra polièdrica de Maria Aurèlia Capmany i la possibilitat mateixa de fer-la semblen haver passat a la història. No em ve a la memòria cap autora ni autor actuals entre nosaltres tan admirablement versàtils. Una versatilitat animada pel món cultural durant les tres dècades i mitja, de mitjan cinquanta als vuitanta sencers, durant les quals la Capmany anava traient títol rere títol, article rere article. Caldria, ara, ser èuscar per beneficiar-se d’un clima, públic i privat, que permeti a un autor conrear diversos gèneres i fins entremesclar-los en un mateix llibre –novel·la, assaig, contes, poesia, teatre, lletres de cançons, guions de còmics i de films de cinema i de televisió, traduccions, memòries i dietaris, articles a diaris i revistes–, tenir força lectors i ser traduït. La Capmany va fer de tot això, tret de poemaris –ep, però, que les lletres de cançons són poesia– i de guions de cine.

Val la pena de subratllar, com a sageta precisa dels canvis culturals a pitjor en aquest quart de segle, els seus assaigs sobre el feminisme i el nou paper de la joventut. Formidables per l’oportunitat, van marcar època. Els va escriure a proposta editorial! ¿No seria avui igual de necessària una posada al dia, quan els canvis generacionals i les mentalitats avancen en aquesta doble direcció, per més entrebancs que hi trobin? Si així fos, però, no sé si hi hauria cap editora que els encarregaria a una intel·lectual.

La dona a Catalunya: consciència i situació es va publicar ara fa mig segle, el 1966, l’any de la Captuxinada, en què l’autora va participar. Maria Aurèlia –com tanta gent li deia, en una prova del reconeixement aconseguit i de la popularitat guanyada– ja era una narradora considerada, des de la publicació de la primera novel·la, Necessitem morir (1952), enllestida el 1947. Un títol al·legòric d’aquells anys de transformació i recuperació cultural, escrit per una dona de trenta anys que havia viscut la guerra i la dura postguerra primera, una fracassada, com ella mateixa es qualifica a les memòries, sense misericòrdia, amb determinació resolta de no oblidar-ho i alhora de no queixar-se’n.

També era dona de teatre, autora i actriu. Professora, activista antifranquista i catalanista, dona a contracorrent que, ulls grossos i llengua esmolada, tenia més i més presència pública. Una senyora de costums bohemis i més. No era una beatnik, però començava a ser una divulgadora de la novel·la negra nord-americana i una albiradora de la contracultura naixent, com es veuria tot seguit. Una filla de la Rambla de les Flors.

El llibre sobre el feminisme va ser valuós. Llegit ara, és plausible dir-ne un precedent dels estudis culturals que es gestaven com a disciplina intel·lectual en el món acadèmic anglosaxó. La Capmany feia una bona repassada crítica al context i a les dones de la petita burgesia il·lustrada de primers del segle XX, el feminisme prudent que la trauria sempre de polleguera. Però també les rescatava del buit i del no-res cultural. Dolors Monserdà i Francesca Bonnemaison revivien. Tres anys després d’aquesta capbussada històrica en un passat que, de tan opac, semblava nul, es submergeix en el present.

Hi emergeix amb La joventut és una nova classe?, en la mateixa línia d’atenció a la cultura popular i d’anàlisi que evita fer de les elits el centre de l’exploració. El va publicar també a Edicions 62, projecte esdevingut llavors una realitat que, vista des d’avui, era gloriosa. No penalitzava la intel·ligència i l’agosarament; al contrari, els encoratjava.

Aquest arc temporal d’interessos que va de la història cultural de la modernitat al present del país i a les vibracions del món occidental, malgrat el franquisme, li donaria la projecció encara més pública amb articles a diaris i revistes. La Capmany era una autora informada, coneixedora de llengües i d’altres paisatges culturals que, a França, a Itàlia i als Estats Units, removien els estatus i eixorivien els enteniments. Ja se sabia que era polifacètica, però quan publica el llibre sobre el feminisme i després el de la joventut apareix una autora que va enllà de les novel·les, un gènere que seguirà conreant, però que a poc a poc serà un més dels que practica. Menció obligada és el teatre, com a actriu, a la companyia Adrià Gual, que tant faria per acompanyar l’obra d’Espriu. També com a autora, d’obres com la tan revulsiva de 1971 Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, coescrita amb Xavier Romeu.

Maria Aurèlia Capmany amb l’escriptora i periodista Montserrat Roig en un acte en defensa de la llibertat d’expressió, l’any 1981, a la Universitat de Barcelona.
Foto: Robert Ramos.

Una intel·lectual en un moment esplèndid

La Capmany va ser, en suma, i sobretot, una intel·lectual que, per sort per a ella i per a nosaltres, es va trobar amb un moment cultural esplèndid quan entrava a l’edat adulta. L’assaig és avui una quimera per a tants autors i autores, com ho és la prosa mateixa si no revesteix la forma novel·lesca o de les memòries, i fins així ho té magre. Una autora de talent, que escriu molt bé, una prosista gens adotzenada, contrària al tòpic, atenta de manera lluminosa a les manifestacions de la vida diària i dels propis sentits, una argumentadora nata, una provocadora de les paraules. Són qualitats que la relacionen amb dos autors coetanis que van poder ser exclusivament prosistes, com si fossin francesos o italians, gràcies al mateix moment editorial i polític, a la revolta cultural de caires diversos, en suma, que s’expressava com podia i que els feia confluir des de diferents angles: Pla i Fuster. Tant se val en realitat si es tenien mania, si es relacionaven o no. Els qui els llegim (si ho fem) som nosaltres, som nosaltres els qui amb la lectura acabem els llibres o els desestimem, hi dialoguem o no, els fem reviure o no. De Pla, en sentim parlar gairebé tothora; de Fuster, menys, massa poc; de la Capmany, gairebé mai. Convindria que ens en demanéssim les raons.

El jo i el nosaltres. És el punt central, apunto, de l’obra de la Capmany. Els seus darrers llibres de memòries són en aquest sentit un document literari i un sumari moral sobre la vida d’una dona i d’una cultura que per continuar sent del seu temps, modernes, n’han vist de tots colors. Traspuen la intel·ligència de dir sense dir-ho tot, deixant als lectors l’espai i la responsabilitat que ens pertoca i a què tenim dret. Poc sabrem de l’autora en aquests llibres, de la seva infància i joventut difícils, de la seva vellesa encara més difícil. Sabrem, en canvi, si així ho volem, força més de nosaltres.

Portada del llibre de Capmany sobre la dona a Catalunya, de 1966.

Va redactar aquests llibres quan era una socialista de bandera i havia assolit comandament públic. Aquella dona que en el calorós –políticament i encara més meteorològicament– Míting de la Llibertat de 1976, a Montjuïc, quan no estaven legalitzats ni els comunistes, va cridar a la multitud xopa: “Suem socialisme!” La regidora de cultura que acompanyaria l’alcalde Maragall durant anys, la virreina del palau de l’ídem. I es posa a escriure Dietari de prudències (1981), Mala memòria (1987), per acabar amb Això era i no era (1989), ja malalta de càncer. Juntament amb els escrits memorialístics previs, els dos volums de Pedra de toc (1970-1974) constitueixen un compendi inestimable sobre com relligar el jo i el nosaltres. Això que tanta falta encara fa.

Salut, Maria Aurèlia!