El centre de Manhattan és, ja, una ciutat d’attrezzo. El Raval, un barri en destrucció. De tant posar-se guapa, Barcelona corre el mateix perill que Nova York. Pot arribar a perdre la seva personalitat provinciana a còpia de voler ser capital i metròpolis.

© Henri Cartier-Bresson / Magnum
Banyistes a la platja de Coney Island l’any 1947.

Cal viure arran de mar. Per sentir-la a prop. Per “intuir-la”. La ciutat i l’illa, cara a cara, a banda i banda de la mar. Vaig créixer a Barcelona com un empelt illenc. Fill i germà de mallorquins, les meves memòries de l’illa, acumulades estiu rere estiu, són com una projecció de diapositives de la destrucció de l’entorn i l’anorreament d’una cultura que era la dels meus pares, dels meus avis i dels meus avantpassats. Un procés conegut mundialment com a balearització i que hauria de fer avergonyir els orgullosos defensors de lo nostro. “Tota la meva vida es lliga a tu, / com en la nit les flames a la fosca”, va escriure Bartomeu Rosselló-Pòrcel evocant Mallorca des del Principat, durant la Guerra Civil. Són uns versos justament famosos i efectius, fins i tot quan, apagades les flames, només ens queda la fosca.

A Barcelona, Mallorca la sentia, la sentim, arran de mar. Al pailebot Santa Eulàlia, el meu avi, el meu “padrí”, que era mariner i que sí, efectivament, va anar a Cuba tal com diu l’havanera, anava i venia de Mallorca a la península. Bellament restaurada, aquesta nau del 1918 fa anys que es troba atracada al Moll de la Fusta i porta repetidament a Barcelona els Reis d’Orient. En l’edat que és possible, almenys una vegada a l’any, materialitzar els desitjos i fer reals els somnis, aquests vénen de mar endins i se’ns fan presents en arribar a la costa i tocar de peus a terra.

Sentir Barcelona des de l’altra banda de la mar també evoca sentiments contradictoris. A Mallorca, quan encara no s’hi escoltava TV3, fugia del xava com de la pesta: escoltar el més lleuger deix barceloní era l’anunci de la fi de l’estiu, de la sempre traumàtica vuelta al cole que anunciava El Corte Inglés, de la fosca sense flames. A poc a poc les coses van anar canviant. A les ribes del riu Clyde, a Glasgow, la ciutat de les gavines, vaig viure durant uns mesos l’orgull de ser barceloní després de l’èxit dels Jocs Olímpics; uns jocs en els quals òbviament no havia competit i en els quals ni tan sols havia col·laborat com a voluntari, però que d’alguna manera me’ls vaig apropiar com una medalla per a mi i per a molts barcelonins. Al mateix temps que em familiaritzava amb l’emergent nacionalisme escocès i per estalviar-me explicacions, vaig descobrir que no em calia presentar-me com a català ni com a espanyol, que bastava a dir que era de Barcelona, que aquella ciutat havia recuperat definitivament la seva categoria de metròpolis mediterrània i que havia esdevingut, en si mateixa, pàtria.

Cada terra fa sa guerra

Les comparacions són odioses. Barcelona és i serà una metròpolis, però Barcelona no és Nova York. Barcelona i Nova York juguen en lligues diferents. Amb els seus quasi nou milions d’habitants, a Nova York hi viu més gent que al país del qual Barcelona podria ser capital. De fet, diuen que Nova York, pàtria en si mateixa, és el país més pròxim als Estats Units.

Si arran de mar, a Barcelona, intuïm la proximitat de Mallorca, durant dècades l’illa que sotjava Manhattan era Ellis Island, que venia a ser com el món sencer. Des del segle xix i fins a mitjan segle xx va ser el centre d’acollida i un vertader camp de concentració on quedaven en quarantena els emigrants que esperaven entrar a la ciutat i al país. Convertida, des de fa dècades, en museu, l’illa d’Ellis documenta i dóna testimoni de les consegüents onades d’immigrants que van anar formant aquesta ciutat de ciutats que és Nova York.

Cercar Barcelona a Nova York, tanmateix, és una tasca absurda. A Hell’s Kitchen hi ha un Barcelona Bar on ofereixen xopets Barcelona style, cosa que encara no he tingut la curiositat d’esbrinar què vol dir. A l’Upper East Side, un elegant restaurant italià anomenat Quattro Gatti s’inspira, òbviament, en el local modernista barceloní. Si a primer cop d’ull el West Village i Chelsea no tenen res a envejar al Gaixample, no comparem el Chelsea Market amb la Boqueria: cada terra fa sa guerra. No m’interessen les evocacions turístiques ni les comparacions forçades: tota capital ha de tenir alguna cosa de provinciana.

Les tavernes mediterrànies de Nova York són a Astoria, Queens, barri grec per excel·lència, on em sento com a casa tot i que it’s all Greek to me. Coney Island etimològicament vol dir Conillera: tot i que no és, malgrat el nom, una illa, queda certament arran de mar. La platja popular de Nova York té alguna cosa de l’encant, tan vulgar com deliciós, de la Barceloneta. No hi ha top-less ni –ai las!– zona nudista (i cal dir que a Nova York no li aniria malament una mica més d’hedonisme mediterrani), però entre el jovent que passeja per l’arena veig dos latinos amb camisetes del Barça i, endinsant-me pels carrers de Brighton Beach, descobreixo una taverna russa que per l’ambient i el peix grellat que m’hi ofereixen és el més semblant que trobareu en aquest barri a Can Ganassa o la Cova Fumada.

Si és absurd i de mal viatger voler cercar Barcelona a Nova York, cal dir que, més enllà dels tòpics, de vegades és difícil trobar Nova York a Nova York. El fenomen conegut com gentrification originalment havia de transformar els barris degradats en zones habitables per a la classe mitjana o alta, però l’ascens astronòmic dels preus de l’habitatge acaba corrompent els barris populars i subhasta els de classe mitjana i alta entre les classes extraterrestres.

El centre de Manhattan és, ja, una ciutat d’attrezzo. El Raval, un barri en destrucció. De tant posar-se guapa, Barcelona corre el mateix perill que Nova York. Vaig emigrar, com molts, perquè la meva feina no estava a l’altura del meu lloguer. En tornar a Barcelona, ni que sigui de vacances, no vull trobar-me una ciutat amb la fesomia deformada per l’excés de líftings i silicona, una ciutat que per voler ser capital i metròpolis renegui de la seva personalitat provinciana: una Barcelona gentrificada, ni tampoc balearitzada, on sigui difícil de trobar Barcelona. De tornada a casa, al metro, em trobo un grup de turistes catalanes amb el plànol de la ciutat desplegat. Una d’elles em demana, en anglès, si van en la direcció adequada. Li responc també en anglès: han vingut a descobrir Nova York i no seré jo qui els aixafi la guitarra. Balearització, gentrificació, globalització? No és el mateix viatjar que mirar el Google Maps.

© Esteve Puig / AFB
Els Banys de Sant Sebastià, a la Barceloneta, en una data no determinada de la segona dècada del segle XX.

La mar no allunya, sinó que uneix

Quan m’enyoro de Barcelona, i ja fa anys que m’he avesat a conviure amb aquest enyor, tinc dues opcions: o trucar amb l’Skype a la família o els amics, o bé anar a veure la meva amiga Mary Ann. Mary Ann Newman, catalanòfila, traductora, entre altres, de Josep Carner i Quim Monzó, autora, entre moltes altres coses, de la seva pròpia fantasia barcelonina i novaiorquesa en les pàgines d’aquesta revista (núm. 89), té un amor tan gran per Barcelona i la cultura catalana com l’oceà que les separa de Nova York. A banda de totes les persones i institucions que treballen per establir connexions entre una ciutat i l’altra, a banda de ponts aeris i delegacions del govern, aquesta Creu de Sant Jordi amb posat d’eterna estudiant, des del terrat de ca seva a Chelsea, em parla de The Farragut Fund for Catalan Culture in the United States, que ella mateixa ha creat, o del BCN-NYC Urban Bridge, l’any de l’arquitectura catalana a Nova York, que la seva fundació esperona; em parla de projectes i de coses per fer. Per a algú com jo, que fa anys va deixar la seva ciutat i el seu país, de vegades és difícil d’entendre que algú altre s’hi senti tan atret.

La generositat de Mary Ann Newman ens recorda que la mar no allunya, sinó que uneix, i que potser només per això cal viure arran de mar.