Quant a Marc Piquer

Periodista

Bengalins, armenis i hondurenys, els altres immigrants

Foto: Dani Codina

Abdullah al Mamun (Shafiq), propietari de la taverna Galiza i secretari organitzador de l’Associació Cultural i Humanitària de Bangladesh, fotografiat a l’establiment d’un paisà, a la frontera dels barris del Raval i Sant Antoni.
Foto: Dani Codina

Exceptuant els xinesos i els italians, el volum d’immigrants a Barcelona s’ha estabilitzat, i molta gent –coincidint amb la recessió i l’encariment de la vida– ha optat per canviar de municipi o tornar a casa. En aquesta conjuntura s’han fet més visibles nacionalitats fins ara poc representades com els bengalins, els armenis o els hondurenys.

“Recordo que al principi érem trenta-cinc. Avui som quatre mil”. Quan el 1985 Nabinul Haque va arribar a Barcelona amb vint-i-dos anys i es va posar a servir cafès a l’antic cinema Catalunya –on actu⁠alment hi ha el centre comercial El Triangle–, ja n’havia estat sis treballant a França i Alemanya. Han hagut de transcórrer tres dècades més perquè milers de bengalins de Dacca –d’on és ell–, de Chittagong (a l’est) i de Sylhet (al nord-est rural), hagin decidit seguir el seu exemple: posar rumb cap a Barcelona i, una vegada establerts i amb garanties de poder-s’hi quedar, dur-hi la dona i els fills. El seu fill, que va ser aprenent de cocteler a Miami, és qui va animar-lo a vendre’s el súper que tenia al Paral·lel i obrir al costat el restaurant lounge Ébano, que fusiona cuina índia i mediterrània. Altres compatriotes han mirat també d’adaptar-se als gustos culinaris de la població autòctona, com Abdullah al Mamun (Shafiq), propietari de la taverna Galiza, en la carta de la qual no figuren ni el danbauk –arròs amb curri i pollastre– ni les llenties vermelles (masoor dal).

Abdullah exerceix de secretari organitzador de l’Associació Cultural i Humanitària de Bangladesh, que busca estrènyer els vincles amb Catalunya. Un diumenge d’abril ho posa en pràctica a la plaça dels Àngels, on té lloc el Pohela Boishakh –el seu Any Nou–, que aplega centenars de nadius que canten, ballen i ofereixen a veïns i passavolants productes tradicionals. No menys acolorides són les activitats que organitza l’Associació de Dones de Bangladesh a Catalunya, que permeten conèixer de prop algunes tradicions marcades al calendari com el Pitha Utshob, amb què es dona la benvinguda a l’hivern; o la commemoració, el 26 de març, de la independència (Shadhinôta Dibôs). Per a Mehetal Haque, presidenta de l’entitat i dona de Nabinul, són ocasions per demostrar que no són “tan tancats com sembla”.

La voluntat d’integrar-se a la societat catalana no està renyida amb la defensa de la cultura pròpia, i és per això que els divendres i els dissabtes s’ensenya a petits i joves el bangla a l’Escola Pia Sant Antoni. Aquest idioma mil·lenari, el sisè més parlat del món, ocupa un espai destacat als llibres d’història. El 21 de febrer de 1952 milers de persones es manifestaven a la capital, Dacca, en favor dels drets lingüístics del seu poble, i el Pakistan –que des de la partició de l’Índia controlava el territori i havia imposat l’urdú com a única llengua oficial– va respondre amb una matança. Aquest dia, declarat per la Unesco Dia Internacional de la Llengua Materna, els bangladeshians de Barcelona surten novament al carrer per fer memòria, dipositar algun present al monument que es col·loca davant del MACBA i corejar plegats al compàs d’uns harmòniums l’Amar sonar bangla, l’himne nacional amb lletra del poeta Rabindranath Tagore.

No cal saber llegir el bangla per distingir-ne l’escriptura. És mirant el rètol dels comerços com s’esbrina on resideixen la majoria de bengalins. Recomano accedir a la barriada del Pedró, al Raval, pel carrer de la Cera i fer l’experiment: el basar Aalif, el bar Bangla Spice, les cases de queviures Malik i Naba Express (sí, hi diu “productos de Pilipinas [sic] y Thailandia”)… En un establiment del carrer de la Botella s’envien diners i es recarreguen mòbils, i altres botigues de conveniència dels voltants despatxen fins a la matinada. Els musulmans sunnites naturals de Bangladesh acudeixen diàriament a la mesquita Shah Jalal Jame del carrer de la Riereta, on molts homes duen posada la gorra típica (tupi). Les seves mullers, que resen per separat, hi van –si hi van– els diumenges, cobertes de cos sencer amb un shalwar kameez. El temps restant, els uns i les altres vesteixen, al contrari dels pakistanesos, indumentària occidental.

En zones més transitades, com la ronda de Sant Pau, els negocis es dirigeixen més als turistes. A La Alhambra, el Diamante i el Kalab Ghar ofereixen especialitats turques i paelles. I a la rambla del Raval, tot i que pugui sorprendre, l’Istanbul Kebab, el Fragua Grill, l’italià Toscana i La Reina del Raval són d’amos bangladeshians. Les millors crítiques se les endú, però, el Tandoori Nights del carrer de les Carretes, potser perquè la cuina hindú que s’hi elabora els resulta, als cuiners bengalins, força més familiar que els durum o la truita de patates.

Els fills de la diàspora

Si hi ha hagut un indret maltractat per la història, aquest és l’empetitida Armènia, envaïda pels romans, bizantins, perses, otomans i russos. Privada d’un accés al mar i amb una economia depauperada, els seus habitants han protagonitzat una de les diàspores més grans de l’era moderna. Es calcula que vuit milions d’armenis viuen fora d’Armènia; a Barcelona, uns pocs milers. Aquí, molts han trobat un baló d’oxigen per refer-se econòmicament i prosperar professionalment. És el cas de Babken Karaxjan, a qui és freqüent veure en bancs de la via Júlia jugant a cartes amb altres paisans. Són persones que van venir soles a finals dels noranta i que ho han passat força malament, assumint feines dures, i alguns d’ells, fins i tot, dormint al carrer. Amb les reformes legislatives posteriors molts van obtenir papers; la seva situació va millorar i van poder portar les famílies.

Foto: Dani Codina

Els germans Frunz i Tigran Manukyan regenten una botiga de fotografia i informàtica al passeig de Verdum.
Foto: Dani Codina

Martik Matinyan, de quaranta-sis anys i amb dues carreres, vivia a Sant Petersburg i ni es va plantejar regressar a la seva terra: “Un país rodejat per països musulmans on els aliments s’havien de transportar per avió no podia fer res més que esfondrar-se”, relata. Li agradaven Barcelona i el Barça, i va voler provar sort com a empresari de la construcció i li va anar prou bé fins que va ensopegar amb la crisi. Ara és l’encarregat d’un local de paintball làser i, quan pot, dona un cop de mà als seus conciutadans. Va esperonar els germans Frunz i Tigran Manukyan perquè fessin rutllar de nou una botiga de fotografia del passeig de Verdum, més orientada darrerament a la informàtica. Al davant s’hi ha traslladat el club de lluita olímpica Hayastan, on el campió d’Europa de grecoromana Movses Karapetyan i el seu fill ensenyen un esport tan popular a la república caucàsica com els escacs.

Abans que cap altra nació, l’any 301, Armènia va declarar el cristianisme religió oficial i va fundar la seva pròpia església. Malgrat que els residents a Barcelona professen aquesta fe, no la practiquen amb assiduïtat i només alguns es limiten a anar un cop al mes a la missa que es fa per a ells a la parròquia de la Mare de Déu dels Àngels. Altres dates assenyalades són el 21 de setembre –Dia de la Independència–, en què l’Associació Cultural Armènia de Barcelona programa actes lúdics, i sobretot el 24 d’abril, quan es recorda el genocidi perpetrat pels turcs el 1915 amb concentracions al centre i ofrenes a la creu de pedra (khachkar) erigida el 2009 a l’avinguda de l’Estadi, a Montjuïc.

Foto: Dani Codina

Al barri de Porta, al districte de Nou Barris, Erik Melik-Stepanyan regeix l’Ararat, un establiment especialitzat en productes alimentaris armenis.
Foto: Dani Codina

Aquella tragèdia és “una ferida no tancada”, assegura Sarkis Hakobyan, de l’Associació d’Armènia a Catalunya, amb seu a Santa Coloma, “i perviu a les cases, on es transmet als fills perquè comprenguin la importància de preservar la seva identitat”. Els pares d’Erik Melik-Stepanyan i la seva germana Elina els criden l’atenció si els senten conversar en espanyol. “Ho entenem –admet ella–, perquè, si no parlem en armeni, les pròximes generacions no el sabran.” Erik té vint anys i regeix un establiment del barri de Porta, Ararat, amb prestatgeries plenes de vins i salses armènies, verdures en conserva i envinagrats amb què s’elaboren les tolma –fulles de parra o de col enrotllades i farcides amb carn de xai picada– i el contundent khaix, una sopa que té com a ingredient principal les peülles de vaca cuites. No gaire lluny, una mare i una filla armènies de Tjumen (Rússia) regenten una tenda a Vilapicina, URSS-CCCP, que en part s’abasteix amb productes de Nagorno Karabakh –d’on la família es originària– i confitures, cerveses i conyac d’Erevan.

Fugint d’un ambient malsà

“No tot el que diuen d’allà és cert”, em comenta Jorge Irias al cap de res de presentar-nos. “Però gairebé”, afegeix. Jorge és el responsable de la multitudinària festa que es munta a finals d’estiu al Poble Espanyol i que reuneix milers de catrachos (hondurenys), que celebren plegats el Dia de la Independència.

Molt menys concorreguda, però igualment significativa, és la processó que es fa cada 3 de febrer al Poble-sec en honor de la verge de Suyapa. De la seu de l’Associació Cultural Social d’Art Culinari d’Hondures i Amics a Catalunya, al carrer de Murillo, en surt a coll la figura en una desfilada litúrgica que recorre alguns carrers i que acaba al Centre Cívic El Sortidor. És just en aquest equipament on els dissabtes més d’un centenar d’hondurenyes i quatre homes comptats aprenen català. És el col·lectiu forà que més s’apunta als cursos del Centre de Normalització Lingüística.

Dels vuit mil hondurenys censats a Barcelona, un 72,6 % són dones. Elles –molt més formades– són les primeres a voler allunyar-se d’aquell ambient malsà que es respira a Hondures, amb alts índexs d’absentisme escolar, i on les bandes i els narcos campen a plaer, segresten, extorsionen i assassinen. El 2016 es van registrar 5.150 homicidis (4.680 víctimes van ser homes); els departaments de Cortés i Atlántida –d’on és Jorge– es van endur la palma. Ell va venir el 1984, en plena febre preolímpica, quan a Hondures el problema era la contra (la guerrilla contrarrevolucionària nicaragüenca, que hi tenia la base). “Jo era pèrit mercantil –informa–; mai no havia tocat un totxo.” Passades tres dècades, segueix impermeabilitzant terrats i reformant cuines, banys i façanes. “Des que soc a Barcelona –explica– hi han vingut tres-cents familiars.” Així, gràcies a l’efecte crida, és com ha crescut aquesta comunitat, la més nombrosa entre les estrangeres en set dels tretze barris del districte de Nou Barris i la que més demandes de refugi sol·licita, peticions que acostumen a concedir-se en sis mesos.

Foto: Dani Codina

L’hondureny Wilson Hernández i la seva dona equatoriana regenten un supermercat amb molta oferta de productes llatinoamericans al barri de Verdum.
Foto: Dani Codina

En una cafeteria del carrer Almansa, al barri de Verdum, on venen espumillas –un dolç tradicional d’Hondures–, he conegut Gabriela Padilla, de tan sols vint-i-cinc anys, que es dedica a netejar pisos perquè a Tegucigalpa, on ha deixat la mare i el fill, li resultava impossible trobar una feina. “No em dona per portar-los aquí”, confessa resignada. Una mica més amunt, Wilson Hernández i la seva dona equatoriana tenen una adrogueria amb molt gènere de procedència hondurenya: des de camotes (un tipus de moniato) i patastillos (un tubèrcul semblant a la patata), fins a semitas –una delícia ensucrada–, tabletas de coco, frijoles liquats, blat de moro en pols i vinagre de pinya. Ell treballava en una empresa tèxtil de San Pedro Sula –la capital industrial– i es va afartar que l’assaltessin els divendres, el dia que els empleats cobraven.

A la barra de Zona Hondureña, a la Prosperitat, Gerson Miguel Hernández, que sobreviu fent tota mena de “trabajillos”, reconeix que s’ho haurà de pensar dues i tres vegades abans de tornar al seu país. “Quan t’informen que t’han matat aquest o aquell amic, se te’n passen les ganes.” El propietari del restaurant, Adelmo Trejo, va estar tres cops a punt de perdre la vida. “I saps per què? Per un telèfon mòbil” (diu cel·lular, tal com se’ls coneix a Hondures). M’ho conta mentre la dona, Carla Cortés, prepara baleadas, catrachitas i carne asada per als comensals que, mentre esperen els plats, prenen un refresc de tamarinde.

Segons Jorge, molts centreamericans proven d’entrar als Estats Units, però els deporten en avions sencers, i quan això passa, Europa és l’única alternativa. Són hondurenys de Tegucigalpa, de la industrial San Pedro Sula, d’Olancho… N’hi ha de pell blanca i rossos (de Santa Bárbara), negres garífunas (de La Ceiba), lencas (de Lempira) o misquitos (del cap Gracias a Dios). I tots, sense excloure ningú, comparteixen un mateix anhel amb la resta d’immigrants que han contribuït a transformar la nostra ciutat: sentir seva Barcelona.

L’exotisme que a tots enriqueix

Barcelona té menys habitants que París però una quantitat similar d’immigrants, procedents de tots els continents. La ciutat i la seva àrea d’influència han estat unes amfitriones molt bones: aquesta evolució ens ha enriquit a tots.

© Andreu

Un indret fascinant i poc conegut de París és Little Jaffna, a vessar de comerços de Sri Lanka. Recórrer la Rue du Faubourg-Saint-Denis no té preu. Però el xoc cultural que m’havia causat anys enrere agafar el metro de la capital francesa o passejar per La Goutte d’Or s’ha mitigat durant aquesta visita més recent al quartier singalès. La raó: Barcelona, amb menys habitants que París i una quantitat semblant d’immigrants. La meva ciutat ha canviat molt i ho ha fet molt ràpidament (ha passat d’un 1,9% d’estrangers empadronats el 1996 a més d’un 17% el 2013), formant un mosaic d’ètnies diferents que no es limita a només quatre barris. En alguns, tanmateix, la tendència a agrupar-se és evident. I en d’altres que no ho és tant, podria ser-ho ben aviat.

Els noms Rawal o Ravalkistan defineixen amb encert quina població nouvinguda predomina a l’antic Xino. Pakistanesos del Panjab i del Caixmir l’han fet seu, i en són ja tants, que molts han hagut de buscar altres destins: el Besòs, el veí Poble-sec o la Trinitat Vella. Qui no allibera mòbils al carrer de Sant Pau, talla cabells per quatre euros al carrer de les Carretes, seu contemplativament en un banc de la rambla del Raval, o despatxa darrere el taulell d’una carnisseria halal. A Tejidos Orientales (Hospital, 88), s’hi venen saris i salwar kameezes. Més amunt, el Kami Bismillah té el seu petit imperi, i en destaca un local excel·lent de kebabs (Joaquín Costa, 22). Posseeix també un locutori –que va de baixa– i una de les moltes pastisseries que exhibeixen gulab jaman i porcions de barfi a les vitrines. Restaurants pakistanesos com l’històric Shalimar (Carme, 71) oculten la seva veritable procedència i anuncien als quatre vents que fan “cuina índia”. No és el cas del Zeeshan Kebabish (Marquès de Barberà, 26), de fama merescuda, i que inclou especialitats de Karachi i Lahore: haleem, nihari i karhi pakora. De postres, em porten ras malai i un batut de mango servit en un vas que sembla sortit de l’arca perduda. “La gent, quan entra, entra a casa seva”, em diu en Javed Munir, l’amo. I m’ho crec: tot són bones cares i panxes satisfetes.

© Montse García
El temple sikh Gurudwara Gurdarshan Sahib del carrer de l’Hospital.

El Raval sud és una capsa de sorpreses. Sense fer soroll, una altra comunitat, provinent de Bangladesh, s’hi ha instal·lat darrerament. Els bengalins han obert fruiteries als carrers de la Cera i de Sant Antoni Abat, s’han quedat bars d’espanyols i disposen d’una mesquita, Baba Jalal Shah (Riereta, 16). Aquest i la resta de llocs de culte dels musulmans s’omplen durant l’oració dels divendres i pel ramadà, i són de lliure accés sempre que es compleixin certes normes. També el temple sikh Gurudwara Gurdarshan Sahib (Hospital, 97), on em reben amb un dolç (kara parshad) i un cartell que alerta que s’és benvingut “si abans no s’ha consumit alcohol, tabac, drogues i carn animal” i “si no se’n porta a les butxaques”. Aquí comença i culmina cada abril la processó amb motiu del vaishaki, la festa del baptisme, que deixa al seu pas una catifa immensa de pètals de rosa.

FilCo, territori filipí

Els diumenges, on cal anar és a la parròquia de Sant Agustí. La “catedral dels pobres” celebra, matí i tarda, missa en tagal. Aquest dia, la plaça s’inunda de feligresos que, acabada l’Eucaristia, regressen al seu territori, l’anomenat Triangle de Ponent (ronda de Sant Antoni – Joaquín Costa – Riera Alta), rebatejat pels filipins de manera estranya: FilCo. N’hi resideixen més de quatre mil. Alguns oriünds d’aquestes illes del Pacífic compren al Filipino Foods (Peu de la Creu, 17) o al take-away Pinoy Fiesta, just al davant. D’altres acuden a cases d’empenyorament, i els més joves demostren les seves aptituds a la pista de bàsquet de Valldonzella. Mitja dotzena de tavernes cuinen plats típics: crispy pata, adobo i pancit. El Tropical (Paloma, 19) és la més antiga. Una mica més enllà, un forn del 1848, La Valenciana (Paloma, 18), va optar fa cinc anys per vendre pan de sal, monay pinoy i pan de coco, malgrat que els propietaris són naturals de Xella.

Des de les Filipines havien emigrat els primers xinesos que va acollir Barcelona al nucli de barraques de Pequín, ja desaparegut. Avui uns setze mil, la majoria de la regió de Qingtian, viuen entre nosaltres. Regenten bars sense encant, basars i centres d’estètica; als entorns de Trafalgar, fan la competència a majoristes del tèxtil catalans, i de nit persones adinerades juguen al mahjong en cantines clandestines. Al Bon Pastor i a Montigalà (Badalona), disposen de grans polígons on famílies gitanes s’aprovisionen de productes a preus de saldo. I al Fondo (Santa Coloma) i al Fort Pienc, han creat petites empreses per a la seva pròpia subsistència: autoescoles, oficines jurídiques, agències de viatges i immobiliàries.

© Montse García
Una botiga xinesa de fotografia a la confluència de Roger de Flor i Alí Bei.

El Chinatown de l’Eixample és cada vegada més extens: als carrers d’Alí Bei, Nàpols i Roger de Flor se succeeixen les botigues amb rètols amb caràcters xinesos: sabateries, floristeries, botigues de moda coreana, estudis de fotografia i supermercats. A Yang Kuang (passeig de Sant Joan, 12) costa triar amb tants fideus, verdures, salses i congelats. Hi trobo meduses, crispetes de sèsam, litxis deshidratats i pots de mango en almívar. I a la ferreteria Panda Decoración (passeig de Sant Joan, 10) es fa realitat el somni de qualsevol manetes. A totes hores, asiàtics i autòctons abarroten el restaurant Chen Ji (Alí Bei, 65): confirmo que hi preparen unes crestes magnífiques (guo tie).

Els colombians es fan notar a l’Eixample

L’Eixample no està a l’abast de tothom, però mentre s’ho puguin permetre, els colombians estan decidits a fer-s’hi notar. En un dels barris més turístics, la Sagrada Família, molts s’hi han establert com a veïns, i molts d’altres hi peregrinen amb l’estómac buit. Una parada obligada és Colombia Pan (Rosselló, 396), un forn d’un català que es va enamorar del país sud-americà i en el qual és costum esmorzar pandebono, brazos de reina farcits d’arequipe o un tall de torta negra. Dues hores després hi ha clients a qui, incomprensiblement, entra la gana, i demanen una bandeja paisa, pantagruèlica, en algun dels restaurants colombians que proliferen prop del temple. La Fonda Paisa, als baixos de la Casa Planells (Diagonal, 332) és, segurament, el més autèntic. “Mengem amb desmesura però les noies s’operen i llestos. I si no, se enfajan”, admet una dependenta de Jaco Jeans (Lepant, 293), que es fa un fart de vendre a colombianes cotilles i levantacolas, uns texans que ressalten els glutis. Areperías, autoserveis latinos, perruqueries i clíniques dentals també afloren a Lepant i Cartagena.

© Montse García
Un grup de filipins a la parròquia de Sant Agustí Nou, on els diumenges se celebra missa en tagal.

Els dominicans, que s’havien vist obligats a marxar de Santa Caterina, estan abandonant ara un carrer de moda, el de Blai, al Poble-sec. Els caribenys emigren a l’Hospitalet, on van arribar amb anterioritat equatorians i bolivians, en barris que no es diferencien gaire dels de Cochabamba o Guayaquil (la Torrassa, la Florida, Collblanc), replets de salteñerías. A Barcelona, el trasllat del consolat bolivià a la vora d’Urquinaona ha generat nova vida comercial. Mentre dino una sopa de maní enmig de rostres quítxues, en un menjador amagat dins un senyor supermercat, repasso la llista de descobertes pendents: els negocis romanesos a tocar de la Model, la petita Armènia de la Prosperitat, Porta i la Trinitat Nova, els habitatges ocupats per nigerians i ghanesos a la zona nord… I m’adono que la ciutat i la seva àrea d’influència han demostrat ser unes amfitriones molt bones. De retruc, tots ens n’hem enriquit. Que res no ho aturi.

Vides privades de la Barcelona burgesa

Llibre vides privades

Vides privades de la Barcelona burgesa

Lluís Permanyer

Angle Editorial

Barcelona, 2011

272 pàgines

En una de les més de dues-centes instantànies reunides a Vides privades de la Barcelona burgesa, el famós retratista Pau Audouard hi fa aparèixer l’industrial de la xocolata i també excel·lent fotògraf Antoni Amatller dinant amb la seva filla Teresa, mentre una donzella els serveix i l’altra s’ho mira, al sumptuós menjador de la casa del passeig de Gràcia que duu el nom de la nissaga i la firma de Puig i Cadafalch. Hi ha una segona foto, en aparença molt distinta, en què els mateixos protagonistes són transportats per un grup d’autòctons pel desert egipci durant un viatge de plaer que només ells i alguns altres podien permetre’s aleshores.

Les imatges, rescatades d’arxius particulars, ens revelen com la gent de bona família, per més que s’impliqués políticament i social en el dia a dia, vivia la seva pròpia quotidianitat amb un fort sentit de classe. Probablement això es va accentuar encara més amb l’enderroc de les muralles: si ja hi havia una distància mental respecte dels qui passaven penúries, ara s’hi sumaria una distància física. Certament, la burgesia no era qui més havia patit l’asfíxia que suposava residir en una de les ciutats més denses i alhora insalubres d’Europa; amb tot, va empènyer el carro, interessada, per descomptat, a treure’n rèdits. Sabia que davant seu tenia 200.000 hectàrees a disposar o, cosa que és el mateix, una nova ciutat que la rebria amb els braços oberts. Es tractava d’una oportunitat massa temptadora per deixar-la escapar.

El resultat s’explica en aquest volum, amable de cap a fi, i que ens descobreix intimitats, costums molt arrelats, algunes excentricitats i presències inesperades (o no em direu que veure Pau Casals amb un puro en una mà… i una raqueta de tennis a l’altra, no és una raresa!).

En un altre llibre recent, publicat amb motiu del 150è aniversari del Pla Cerdà, Lluís Permanyer no s’havia mossegat la llengua a l’hora de jutjar el paper que va fer la burgesia durant el procés de selecció del projecte per a l’Eixample. Segons ens advertia, havia rebut la proposta de l’enginyer amb un menyspreu absolut, adduint raons estètiques i urbanístiques –fregant en alguns casos l’absurd, com ara que una quadrícula de carrers com aquella només provocaria corrents d’aire malsans. Però, en realitat, el que més preocupava és que l’igualitarisme d’un socialista utòpic com Ildefons Cerdà, decidit a prioritzar la qualitat de vida dels ciutadans sense distincions, posés en perill les seves ànsies especuladores.

Quan Vides privades de la Barcelona burgesa agafa el relleu, ja ningú no discuteix una reforma que, tot i no haver tingut en compte les idees més visionàries de Cerdà, almenys havia sabut preservar una de les bondats d’aquell territori: allò no era ni seria mai la Bonanova. De mansions i palauets se’n van construir a dojo, però amb modestos habitatges de lloguer com a veïns, algunes indústries i nombrosos comerços. La interacció entre ciutadans desiguals era, per tant, inevitable, cosa que va alimentar, segur, els desitjos de presumir d’un espai zelosament reservat als amics i parents: la casa. Hi va contribuir l’esclat del Modernisme, que donava peu a fer gala dels edificis nous de trinca i decorats segons la tendència emergent. Permanyer posa com a exemple la tribuna, perfecte per observar i ser observat, i la porteria, carregada de detalls fins a la desmesura i, quina coincidència, últim espai on es permetia a l’intrús tafanejar.

Si l’Eixample (com la Rambla), les seves avingudes i les façanes pomposes signades per professionals de renom van ser idonis perquè la burgesia es projectés públicament i actués com a tal (si calia, passant-se al castellà en converses de carrer, o lluint l’amant a l’òpera), l’àmbit privat esdevindria el millor escenari per posar en pràctica els rituals que esqueien a les seves obligacions de classe (contractar nodrisses, rebre visites al saló o tenir un piano, que no volia dir tocar-lo) i la seva moral religiosa (enviar la tieta a fer d’espelma per tenir controlats els fills o, per Nadal, convidar un pobre a taula). De portes endins, imperaven, doncs, les formes, encara que en moltes llars es concedien llicències. Per diversió, els senyors i les senyores es prestaven a actuar en funcions teatrals només aptes per a la família i les amistats, i organitzaven balls de disfresses o sessions d’espiritisme. Però més que saber què es trobarien en el més enllà, els amoïnava si aconseguirien mantenir l’estatus una vegada traspassats. Tant és així que La Vanguardia, ens recorda Permanyer, va convertir-se en el diari “en què era obligat morir-se”: les esqueles, com més grans millor, van passar a ocupar durant anys les primeres pàgines del rotatiu, relegant a la cinquena o a la setena les veritables notícies de portada.