Barcelona a cau d’orella

• Xavier Theros (textos), Consuelo Bautista (fotografies)
• Ajuntament de Barcelona / Editorial Comanegra
• Barcelona, 2013
• 504 pàgines

Es percep un desequilibri, fins a cert punt només aparent, tan bon punt es fa un cop d’ull a l’índex de Barcelona a cau d’orella, de Xavier Theros: quatre-centes pàgines parlen sobre la Barcelona històrica, el tros de ciutat que, de la plaça de Catalunya en avall, inclou la Rambla, el Raval, Ciutat Vella, la Barceloneta o Montjuïc, i només cent aborden la “gran Barcelona” que hi ha més enllà. Theros ho reconeix a la pàgina 406, i en dóna el motiu, que té a veure amb l’origen d’aquest llibre. Tot deriva de la Guía secreta de Barcelona, de Josep Maria Carandell, del qual aquest volum és una actualització: una operació complementària de la nova posada al dia de Barcelona pam a pam, d’Alexandre Cirici Pellicer, a càrrec d’Itziar González, de qui també va sortir aquesta proposta.

Barcelona a cau d’orella, doncs, ressegueix els mateixos llocs que el llibre de Carandell i intenta recuperar-ne l’esperit: “No parlava pas del patrimoni material de la ciutat –amb els seus monuments i edificis–, sinó d’una altra mena de patrimoni eteri, canviant i a voltes caòtic, que es podia definir més pel moviment que per la forma.” Sovint se’n recuperen extenses citacions, com si el volum actual fos un palimpsest d’aquell llibre publicat per primer cop el 1974. I, tanmateix, aquesta distància cronològica crea diferències inevitables: fa quaranta anys, Carandell treia a la llum una Barcelona oculta sota el discurs franquista per tal d’alliberar una veritat reprimida. En canvi, Theros es mou per un paisatge espectacularitzat, una Barcelona esdevinguda parc temàtic, sense sang a les venes, una ciutat devorada per la seva imatge. Un simulacre decadent.

Però potser aquella descompensació té un altre motiu. Excepte a les introduccions històriques de cada capítol, el text s’organitza com un passeig per carrers, passatges, places i edificis que són evocats amb precisió; són la clau per accedir a una història, a una curiositat erudita, a l’origen d’una frase feta, a un univers desaparegut. La Barcelona de Theros (i de Carandell) no és la de la planificació urbanística, sinó la dels barcelonins que fan la viu-viu; una Barcelona que no és perceptible a vol d’ocell, només intuïble a peu pla. Una ciutat llegible, infinita, inacabable. I que és, ella també, un palimpsest, uns encants. I una ciutat així es reconeix més aviat en allò que encara anomenem “el centre” que en els diversos districtes, sovint recents.

D’altra banda, és com si aquesta Barcelona històrica contingués totes les altres: en la seva tortuosa deriva de flâneur, Theros s’entrega a digressions, separades del text principal, i dins seu tracta temes que superen els límits de cada capítol. Per això dèiem al principi que el desequilibri és aparent: allà hi surten l’Heliogàbal, la plaça de les Arenes o la plaça del Raspall. El text és laberíntic, de vegades caòtic: hi ha reiteracions, i realment li hauria anat bé una correcció ortogràfica. Hi ha tal exuberància de dades que hom hi troba a faltar un índex de carrers per orientar-se en els frondosos brancatges del text. Però Theros s’hi mou amb la llibertat d’un pianista de jazz, amb un amor indubtable per la ciutat. És un llibre que cal llegir a poc a poc, deturant-s’hi.