Joan de Déu Domènech | Barcelona Metròpolis

Els ponts privats són dels més antics de Barcelona, encara que també n’hi ha dos de moderns i ben coneguts: el fals gòtic del carrer del Bisbe i el “de la vergonya”, al carrer de les Egipcíaques. El diable, però, no té cap pont dedicat.

Barcelona no té riu però Déu n’hi do la de ponts que té. Pont de Marina, pont de Mülhberg, pont de la Foixarda, entre alguns dels que hi ha avui. Pont de la riera d’Horta, pont dels Àngels, pont de l’Esparver, per dir-ne tres que existien al segle xx. I encara més: a Sant Martí hi havia una zona coneguda com el barri del Pont, i del parc de la Nova Icària, se’n diu el parc dels Ponts.

Un pont és una construcció feta sobre una depressió o un obstacle –riu, barranc, tren– que serveix per passar d’una vora a l’altra. Un pont fa feliç. Sempre és beneficiós –vegeu el joc de l’oca, vegeu el calendari. A més, un pont té un punt de màgia i de meravella. Anar d’aquí allà sense enfangar-se, ni haver de baixar, pujar i suar, només recte, i ja hi som. Un pont uneix el que està separat, i qui roba un cotxe, farà un pont per fer contacte i engegar-lo. No és estrany que alguns ponts siguin dits “del diable”, perquè tot pont refà la natura; fins i tot algú ha dit que altera la creació divina. Pont del Diable, llegendes, però d’aquesta aparició del dimoni alguna cosa n’ha quedat a la parla i al món dels ponts. Es diu “salvar un riu”, on salvar val per evitar un obstacle, vèncer una dificultat; tanmateix, la primera accepció de salvar és “preservar de la mort”: la salvació; és a dir, allunyar-se del mal, del diable.

A Barcelona no hi ha ponts del Diable, i avui són pocs els qui salven accidents geogràfics. Els qui més, vies ferroviàries i, sobretot, cinturons, vies ràpides, autopistes. Els de Barcelona són ponts de la revolució industrial; són ponts de la modernitat. No sempre ha estat així. Quan no existien trens ni cotxes, la geografia era molt més evident. Feia veure que Barcelona està en un pla inclinat, encaixada entre la serra de Collserola i el mar, i limitada per dos rius. Això i la sèrie de turons (Rovira, Peira, Creueta, Carmel, Putxet i Monterols) fan que el desnivell, en alguns indrets, sigui molt pronunciat. Per salvar-lo, vet ací el viaducte de Vallcarca, amb el veí pont de la plaça de Mons, que cobreixen dos ramals de la riera de Vallcarca; o els ponts de Reina Elisenda per damunt de J.V. Foix i Duquessa d’Orleans, per on transcorria la riera de Sarrià. Rieres desaparegudes, perquè han estat soterrades i canalitzades cap a la xarxa de clavegueram. I el que abans era de l’aigua, ara és terreny per a cotxes i persones.

La majoria dels ponts que dialoguen i resolen problemes de la geografia física tenen una orientació concreta. Paral·lels a Collserola i als turons, per permetre el pas entre les aigües que baixaven cap a mar. Una altra orientació tenen els del tren. Són tot el contrari, perpendiculars. La línia fèrria que travessa Barcelona era un problema i un perill. Més que el soroll i el fum, la rasa, una nova i terrible frontera que es va imposar amb la industrialització. Va separar carrers, barris, espais de vida que fins aleshores estaven a tocar. Per solucionar-ho es van fer alguns ponts. Pocs, tot sigui dit. Al carrer d’Alcolea, al carrer del Nord (avui Galileu), a Sants. El del Mico, a Aragó-Casanova. I al cantó de llevant, els ponts de Marina, d’Espronceda, del Treball i de la Maquinista. Pocs ponts i alguns passos a nivell, sempre més econòmics que la construcció d’un pont. I ja se sap que allò barat sempre acaba sortint car. Si més no, en vides humanes.

© Josep Domínguez / AFB
El pont del Mico, sobre la rasa del tren del carrer d’Aragó, a la cruïlla amb Casanova, en una data indeterminada entre 1930 i 1932.

Els ponts salven torrents, platges de rails, fins i tot el mar, com el de la Porta d’Europa –un pont basculant que comunica el moll de Ponent i el moll Adossat–, i, de vegades, també salven carrers. Són ponts particulars. Com tots els ponts, fan la vida més fàcil; en aquest cas, només per a uns, perquè són ponts privats.

Entre casa i el paradís

De tots els ponts de Barcelona, alguns dels d’aquesta mena són dels més antics de la ciutat. Al carrer d’en Carabassa n’hi ha dos. Eren per unir les cases d’un costat amb els jardins de l’altre. Sembla que són del segle xviii. Igual funció devia tenir el que hi ha al carrer dels Ocells. El de la Mercè i el de Sant Pere són barris molt ofegats. Carrers estrets i solars reduïts. Qui podia comprava el del davant, per tenir-hi un hort, un jardí. És a dir, a una banda, l’habitatge; a l’altra, un tros de cel, un racó de paradís.

Un altre pont particular, de ferro i vidre, és el que hi ha al passatge de Bacardí. Mentre que els de Carabassa i Ocells són ponts descoberts, el de Bacardí, no. Aquest és un dels elements que el fan singular: un pont cobert en un espai cobert, com ho és aquest passatge. L’altre element és que als vidres hi havia pintats uns paisatges tropicals. El pont encara existeix, però de la decoració antillana no en queda res de res.

Dels ponts privats, els més comuns són els que comuniquen dependències d’edificis institucionals. El pont del carrer del Bisbe, que uneix el Palau de la Generalitat amb les Cases dels Canonges, potser és el més conegut. És obra de Joan Rubió Bellver; es va inaugurar el 1928, en aquells anys de deliri en què, enderrocant per aquí, traslladant edificis per allà, s’inventava un barri gòtic. Per pretensiós, amb un gòtic sobrecarregat, el pont no va agradar gairebé a ningú, i va ser motiu de tota mena de burles. Ricard Opisso va fer una sèrie de quatre dibuixos, i en cada un d’ells apuntava el punt de ridícul d’aquella construcció. Ara és un dels elements més fotografiats de Barcelona. Si la Generalitat té un pont, l’Ajuntament no podia ser menys i també té el seu. És més discret i amagat. Passa pel carrer de la Font de Sant Miquel, i uneix l’edifici antic amb el de la plaça de Sant Miquel.

El pont de Santa Maria

© AFB
El pont de Santa Maria, que unia la basílica de Santa Maria i el palau reial, i que va perdurar parcialment fins a la dècada dels vuitanta del segle passat, en una imatge del principi del mateix segle.

Els ponts particulars aïllen de la gent; es passa per damunt del carrer, per damunt de les persones. Són l’emblema d’una manera de viure. És el cas de la noblesa. Al pla de Palau, davant la Llotja, hi havia un edifici gòtic, remodelat una i altra vegada, propietat de la ciutat, que el 1654 Felip iv es va fer seu. El monarca va decidir que seria la residència dels virreis. Amb els Borbons, i fins al 1844, va ser la dels capitans generals i, des d’aleshores, palau reial, per allotjar Ses Majestats quan tenien l’ocurrència de visitar la capital de Catalunya, fins que el dia de Nadal del 1875 va cremar tot i no en va quedar res. O gairebé res. El que es va salvar va ser el pont.

L’havia fet fer el 1700 el virrei, príncep de Darmstadt. Era un pont cobert, que sortia del palau, anava pel carrer del Malcuinat i seguia pel Fossar de les Moreres i el carrer de Santa Maria per arribar al temple, a l’altura d’una espaiosa tribuna, al cantó de l’epístola. El pont va ser enderrocat l’any 1823 per acord de l’Ajuntament i tornat a construir el 1827, quan va girar la truita. Va durar bastants anys. En fotografies dels anys vuitanta del segle xx encara se’l pot veure. També en alguna col·lecció particular. Va ser una de les primeres pintures de Santiago Rusiñol: Façana lateral de Santa Maria del Mar, des del passeig del Born (1887).

De fet, el pont de Santa Maria no era cap construcció singular, sinó que seguia una tradició. A la catedral hi havia un pont que unia el palau reial amb la seu. Se’n veuen les restes a la façana de la plaça de Sant Iu. El pont és del temps de Martí l’Humà, rei gras i missaire. Com que li costava moure’s, el capítol va permetre aquella construcció, com a obra de pietat, i estalviar al monarca l’ofec i el fatic de les escales. El pont va ser enderrocat “en nuestros días”, escriu Pi i Arimon el 1854. Un altre pont eclesiàstic és el de la parròquia de Sant Martí de Provençals. Uneix el temple amb la rectoria, i té tot l’aspecte d’un pont defensiu.

Ponts a la Generalitat, a l’Ajuntament, a l’Església, ponts, també, en edificis de l’Administració de l’Estat. A la part posterior de l’edifici de Correus, al carrer d’Àngel Baixeras, hi ha un altre pont particular, construït al mateix temps que l’edifici (1926-1927) i que comunica dues parts administratives de la mateixa institució. No gaire lluny d’allà, al carrer d’Ocata, hi ha un altre pont. És de menys alçada i més curt, i uneix dos edificis de l’estació de França, una manera de recordar-nos que molts dels ponts de Barcelona han estat per salvar les vies del ferrocarril.

El pont de la vergonya

El d’Egipcíaques és un altre pont particular, i de trista memòria. Va de la seu regional del Consell Superior d’Investigacions Científiques a la de l’Institut d’Estudis Catalans. És un pont que fa present l’ocupació franquista de Catalunya. Per un decret, datat a Burgos el 1938, es va fundar l’Instituto de España, que, al cap d’un any, es va transformar en el CSIC. Com tota institució creada en temps de guerra, va arrambar amb tot el que va poder: l’obra i les dependències i propietats de la Junta para Ampliación de Estudios, i, a Catalunya, les de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1942 va arribar a Barcelona. Estava en pisos al Portal de l’Àngel i a la Via Laietana, fins que els anys 1952-1954 se li va construir un edifici descomunal, obra d’Alfons Florensa, al carrer de les Egipcíaques i, enmig, un pont: l’avançada per ocupar el terreny de l’enemic. És el pont de la vergonya, i encara existeix.

Hi ha més ponts; són alegres i divertits. I a Barcelona n’hi ha gairebé tants com parcs. En els que han estat dissenyats els darrers anys, és habitual que hi hagi un pont; als jardins de Joan Reventós, als de Ca n’Altimira, i al parc de la Pegaso n’hi ha més de dos i de quatre. No hi ha torrents, ni trens, ni cotxes; no hi ha geografia i, per tant, són ponts decoratius i que fan veure com en aquest país encara està molt arrelada l’estètica del pessebrisme.

Avui en dia la paraula mercat ha perdut molt de prestigi. Sia perquè se l’assimila amb les queixalades dels taurons financers, sia per l’adotzenament del terme “cuina de mercat” amb què molts restaurants es volen fer valdre. És una manera de dir que allò que se serveix és fresc, vingut de l’horta del costat, com aquell qui diu. No és ben bé així. A quarts de vuit del matí per tot Barcelona es veuen camions i furgonetes que van parant davant de cada bar i restaurant. Descarreguen begudes, carns, peixos. Res de mercat; són botigues o majoristes. Per deixar prou clares les coses, cal dir que, al món de la restauració, l’última persona que va creure en la cuina elaborada amb els productes de mercat i hi va ser fidel va ser Ramon Cabau, de l’Agut d’Avinyó, que, per rematar la seva vida, es va suïcidar a la Boqueria l’abril de 1987. I a la imatge dels mercats només li faltava que, a cada campanya electoral, els candidats hi treguin el nas una estona per saludar, amb més fotògrafs que clients.

© Josep M. Marquès / AFB
Carros i camions omplen el carrer del Comerç a la vora de l’antic mercat del Born el 25 d’octubre de 1934

A Barcelona, alçar un edifici per tenir-hi a cobert les botigues que despatxen menjar és cosa del segle XIX. No obstant això, comprar el menjar és de molt més abans que els mercats, i va –i anirà– més enllà dels mercats. Els mercats són d’un temps. I el segle XIX fa anys que es va acabar.

Temps era temps, abans de trencar l’alba, una munió de carros entrava a Barcelona. Eren els pagesos que anaven a vendre a ciutat. Portaven fruita i verdures, ous i aviram, també pa. Molts dels carros es creuaven amb uns altres que sortien. Venien de recollir el que hi havia a les comunes i latrines, i ara, amb els bidons a vessar, anaven cap al camp, als femers, on es feia l’adob per a les carxofes i les pastanagues de la temporada vinent. Aquesta imatge és vella, de fa molt de temps, perquè ara la situació és tota una altra –tant pel que fa als carros com als mercats.

Com tot, cada vegada més sovint, els mercats també van rebent clatellades de la realitat. Primer les del món de la tècnica: neveres, congelats i microones han acabat amb una manera de proveir-se i d’alimentar-se. Si abans es comprava per al dia a dia perquè era molt difícil conservar res en un carner, ara els frigorífics ens han portat a un altre món, i els calaixos dels congelats, a una altra galàxia. Ja no es compra al dia, sinó per guardar i consumir quan sigui, cosa que vol dir –entre d’altres– que es compra més del que es necessita. I qui vol menjar fresc i de proximitat, al terrat de casa hi té un hort urbà. També cal tenir en compte la butxaca: les grans cadenes de distribució alimentària ofereixen els productes a més bon preu que els que trobem a plaça.

Vés a saber si el món canvia. El que sí que canvia són les maneres d’encarar la vida. La manera d’alimentar-se, posem per cas. Els productes frescos –emblema del mercat– són gairebé inexistents en moltes cases. Si es fa algun àpat a casa, solen ser menjars preparats, precuinats; escalfar, remenar i servir. Ningú no ho diria, però és menjar de la guerra (1936-1939). Va ser el primer gran moment del menjar ensobrat. Als mercats hi havia poca cosa comestible: cues de gent i herbes conilleres. En altres establiments es despatxaven sopes de sobre, carn enllaunada, truites en pols. Aquells afamats no sabien que estaven gustant el futur. Amb tot, cal dir que hi ha alguna diferència: el que aleshores era misèria ara és anar amb un coet al cul. Sigui com sigui, l’origen del menjar preparat sempre són privacions: abans, la de productes frescos; avui, la de temps.

Han canviat els productes i el mateix calendari de productes (transports), ha canviat la conservació dels aliments (frigorífics), han baixat els preus (supermercats), han canviat els hàbits alimentaris (menjar preparat), i malgrat tants canvis els mercats continuen. Certament tenen vida, hi ha clients –sobretot clientes; clientes de tota la vida i, per tant, d’una certa edat. Aquesta és l’altra cara de la situació: la clientela, l’edat, el relleu que, sembla, de moment no arriba. I aleshores es vol innovar, posar-se al dia. El resultat és que els mercats de més anomenada s’han convertit en un parc d’atraccions, en un espai festiu: allà on anar a fer un extra –bolets exquisits, o peix que encara belluga–; o en un parc temàtic, ideal per a turistes. Al de Santa Caterina toca embadocar-se amb les obres de remodelació, i al de la Boqueria, fer fotos i comprar fruita pelada i envasada (els mercats venent fruita envasada!).

Tal com va, els mercats queden com a icones urbanes, no pas com a centres de primera necessitat. El més corrent per a la majoria de la gent és anar a proveir-se al súper, a l’híper o la botiga de pakistanesos. I quan es va a comprar, ja no es porta el cabàs de la plaça, un cabàs d’espart o de palma, folrat amb roba de quadrets, amb nanses de cuiro i amb la bossa del pa plegada al fons, sinó que s’hi va amb el carretó de la compra. Un carretó, perquè sembla que tot ha d’anar sobre rodes.

Arxiu de l'autor: Joan de Déu Domènech

Quant a Joan de Déu Domènech

El diable no té pont

Les clatellades de la realitat