Considerada una de les millors novel·les de la postguerra, Incerta glòria es va publicar per primera vegada el 1956, però l’autor la va anar ampliant i modificant fins a la versió definitiva de 1971. Barcelona hi apareix com una ciutat de rereguarda, on les parets estan empaperades amb propaganda republicana i els reflectors perforen la nit a la recerca de bombarders. A les últimes parts de l’obra, publicades amb el títol d’El vent de la nit, la protagonista és la fosca Barcelona dels vençuts.
© Manel Andreu
La Barcelona d’Incerta glòria és una ciutat de rereguarda, en què les parets estan empaperades amb cartells de propaganda republicana i els reflectors antiaeris del Tibidabo i de Montjuïc perforen la nit a la recerca de bombarders italians. També és una ciutat interioritzada, gairebé metafísica, reflex de la turmentada religiositat del narrador, Cruells, i de la transformació espiritual de la protagonista, la Trini, jove anarquista convertida al cristianisme. D’aquí prové la seva inconcreció: tantes caminades per Barcelona i tan poques referències precises.
La Trini, que va néixer al carrer Hospital (on continuen vivint els seus pares), assisteix a misses clandestines en un pis del carrer Arc del Teatre i deambula per la Rambla i els voltants de la Boqueria fins a aturar-se en els que semblen els límits del seu reduït àmbit geogràfic: la plaça de Catalunya, la ronda de Sant Antoni, el carrer Pelai, els aparadors buits del qual palesen el desabastament que pateix la ciutat. El més curiós és que, durant els quasi tres anys de la contesa, la Trini no viu a la Barcelona antiga, sinó a Pedralbes, a la luxosa torre familiar d’en Lluís, el seu company i el pare del seu fill. En les sis-centes i escaig pàgines de la novel·la el lector no hi trobarà cap episodi ambientat en l’extensa àrea urbana que separa Pedralbes de Ciutat Vella. Entre la Barcelona en què la Trini passa les nits i la Barcelona per la qual es mou durant el dia hi ha un buit immens: l’Eixample, per dir-ho d’alguna manera, no existeix a Incerta glòria.
El curiós del cas és que jo sempre havia tingut Joan Sales per un senyor de l’Eixample. D’on vaig poder treure aquesta estranya idea? Suposo que d’un dels episodis clau d’El vent de la nit, la continuació d’Incerta glòria, en què Sales recrea un dels fets més destacats de la resistència de l’Església catalana al franquisme, la manifestació de capellans de l’11 de maig de 1966. Aquell dia, més de dos-cents sacerdots van anar de la Catedral a la prefectura de policia de Via Laietana per entregar un document de protesta pels maltractaments patits per estudiants i treballadors. Un d’aquests sacerdots era Cruells, que amb aquest acte de coratge cívic cercava una mena de redempció personal. Quan els religiosos es van plantar davant l’entrada de la comissaria, els policies no es van estar de clavar-los uns bons cops i perseguir-los després fins al lloc on van acudir per refugiar-se: els jesuïtes del carrer Casp. Per fi la geografia literària de Sales desborda els límits de Ciutat Vella per internar-se a l’Eixample!
La ciutat d’El vent de la nit és la Barcelona canalla i aprofitada dels vencedors; però, sobretot, la fosca Barcelona dels vençuts. Joan Sales hauria esdevingut el clàssic senyor de l’Eixample si la seva vida no hagués patit la violenta sotragada de la derrota. De fet, fins que aquesta derrota el va enviar a l’exili, el seu domicili era al número 36 del carrer Rosselló, un edifici racionalista de 1930 que encara es conserva, tot i que transformat i malparat, i que va ser el primer bloc d’habitatges construïts per l’arquitecte Josep Lluís Sert.
Des que va tornar de l’exili el 1948 i fins que va morir el 1983 va viure, en canvi, en una zona benestant allunyada del centre: al carrer que abans es deia de la Mare de Déu del Pilar, al barri del Coll, per damunt de la ronda del Mig i ja tocant al Carmel. Com aquell qui diu, en terra de ningú, en ple camp, en un territori escabrós i poc accessible al qual la família de l’escriptor acostumava a referir-se com a “cims borrascosos”. Des d’aquesta talaia Sales veia com es transformava la seva vella Barcelona.