Si preguntem a qualsevol barceloní si coneix el Museu Roca, la resposta serà que no. Acabada la guerra, va desaparèixer en les ombres d’un vell magatzem del Paral·lel sense deixar rastre. Tot just ara estem en disposició d’evocar la història d’aquest museu anatòmic i de fenòmens de fira, que va estar actiu durant els anys vint i trenta del segle passat.

© Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona
Dibuixos d’Alegret i Picarol a L’Esquella de la Torratxa del 6 de gener de 1905: la tarda de diumenge al passeig de Gràcia, definit com “el Paral·lel dels senyors”, i al Paral·lel, “el passeig de Gràcia del poble”.

El Museu Roca és només el cant del cigne d’un món estrany i excèntric que va ser ben viu a Barcelona des de mitjan segle xix. Ara és a Bèlgica. Viatgem, doncs, al passat i recuperem-lo.

L’any 1854 es van enderrocar les muralles medievals de Barcelona, i la zona d’aspecte eminentment rural que havia estat la separació entre aquestes muralles i les hortes de Sant Bertran, a la falda de Montjuïc, es va convertir en una nova sortida dels carrers del Raval i en un espai ciutadà.

Lloc de pas de traginers, per on s’amagaven els delinqüents camí de la muntanya, i de campaments de gitanos, com ens descriu Juli Vallmitjana a La Xava i a Sota Montjuïc, va ser aviat l’indret on les classes populars van trobar l’espai per desenvolupar el seu oci. L’any 1892 es va construir el Circo Español Modelo (després Circo Teatro Español). Es va alçar a tocar del carrer Nou de la Rambla i de seguida va esdevenir el pol d’atracció d’infinitat de fires itinerants, d’espectacles i atraccions de barraca que van poblar el Paral·lel.

Fins aleshores aquestes barraques de fira s’havien muntat a la plaça de Catalunya i al Portal de la Pau, fent de nexe amb els teatres i espectacles de gust burgès de les àrees del passeig de Gràcia i de la Rambla. El Paral·lel va oferir l’oportunitat de traslladar cap allà les atraccions que connectaven més amb el públic obrer i popular. Aquest públic preferia les truculències, els melodrames i les atraccions d’excèntrics, que mostraven una cara de la realitat que els era més propera.

Luis Cabañas ens descriu aquell ambient¹ a Biografía del Paralelo (Barcelona: 1945, p. 19-21):

«No faltaban churreros, cacahueteros, naranjeros, meloneros, “el de los torraos”, ni, en verano, los “helados del Chaumet”, con su carretón blanqueado y pulido: ¡mantecao helao! En aquellos inicios del cafarnaum paralelero […] afluían los charlatanes, exaltando el “ungüento maravilloso de la ballena de los Pirineos”, o como el Noi de Tona, dentista y sacamuelas, el Elixir Geraldine, en homenaje a la Bella Geraldine, que se exhibía en el trapecio del Circo Alegría, en la plaza de Cataluña, tan llena de barracones como el incipiente Paralelo. Recordamos a un charlatán, preconizador de un callicida, golpeando el retrato del inventor del específico: “Este, este es el sabio norteamericano descubridor del maravilloso callicida…” El charlatán seguía dando punterazos al cartelón, en donde aparecía como sabio norteamericano, destructor de callos y duricias, el compositor Rossini, con su caraza burlona y bonachona.

[…] Frente al Español, en construcción, se colocó un circo, como los de feria, hecho con trapos, y tablones por gradas, y alumbrado de acetileno. Lo original estribaba en que, en él, sólo trabajaba una buena señora que pasaba la maroma, exhibía perros amaestrados y cantaba un cuplé francés, en un escenario que tenía dos metros de anchura. Cantaba sin el acompañamiento de un triste piano y llevaba un traje verde con lentejuelas.

[…] Desde los barracones, los reclamos se lanzaban a grandes voces, o aparecían en las pizarras anuncios o avisos, con un gran sabor grotesco. Una vez leímos esto: “Se vende, por causa de salud, un soberbio fenómeno, elegante, muy limpio y manso, en plena libertad. Muy propio para diversiones familiares”. Se trataba de un viejo cerdo amaestrado y achacoso. Otro anuncio decía: “Se enseña un buey que tiene la cabeza de bulldog, la cola de oso y la pata de cerdo. Apacible y amaestrado, es además hermafrodita”.

La gente se embobaba ante aquellos barracones, iluminados con acetileno. El director solía aparecer con una grasienta y zurcida levita y una abollada chistera, embutidas las piernas en pantalón de dril y calzado con alpargatas. Junto a la visión absurda de los “fenómenos” y la pintoresca de los saltimbanquis, no tardaron en instalarse museos de cera, las quirománticas, echadoras de cartas, ocultistas, astrólogos y una mujer muy gorda, Madame Sphinx, que adivinaba el porvenir, por nebuloso que fuese.»

© Colección Familia Coolen, Amberes
Una mostra dels materials que s’exposaven als museus anatòmics del segle XIX i primer
terç del XX: representació de la secció d’una dona embarassada. Procedent del Museu Roca, la peça formava part del fons que va adquirir l’any 1995 el col·leccionista belga Leo Coolen al Mercantic de Sant Cugat.

D’aquest món que ens descriu Luis Cabañas n’hem sentit a parlar, però ens costa situar-lo tan a prop de casa perquè està envoltat d’una aurèola que té més de cinematogràfica –pensem en Freaks (1932), de Tod Browning– que de real, perquè no n’hem vist mai cap testimoni gràfic. D’aquell món de dones barbudes, siamesos, forçuts, falses sirenes; de museus de cera i museus anatòmics que ense­nyaven les nafres dels sifilítics i exhibien el cos humà amb una impudícia com mai havia conegut la gent, no n’ha quedat cap rastre documental a Barcelona, més enllà d’alguns dibuixos satírics de Picarol o d’Opisso.

Als diaris hi podem trobar alguna ressenya, com la del 8 de març de 1898, a El Diluvio, que situava en el número 19 de la rambla de Santa Mònica, al costat de l’estudi dels Napoleón, aquesta atracció: “Danae. Espectáculo maravilloso, fenómeno nunca visto, medio cuerpo de hombre con barba completamente cerrada y gran bigote, y medio cuerpo de mujer.” Però poca cosa més. Es consideraven espectacles vulgars que no mereixien anunciar-se a la premsa; una premsa que, d’altra banda, no anava dirigida al públic popular perquè la immensa majoria de la població obrera era analfabeta.

Del Paral·lel a Bèlgica

Però la història d’aquest món, que havia quedat ocult i oblidat, havia de donar un tomb. L’any 2010 descobríem en un llibreter de vell un cartell d’un anomenat Museu Roca que en una barraca de fira del Paral·lel exhibia “en forma real y para educación del pueblo” una col·lecció de figures anatòmiques de cera que mostraven les conseqüències del vici, la prostitució i les drogues. Ho anomenava “Los estragos del Barrio Chino”. L’exhibició, que s’anunciava sota el control de la Direcció General de Sanitat, anava acompanyada d’un espectacle de fenòmens: “el hombre mono”, “la araña gigante del Japón”, “las hermanas siamesas”, “monstruos humanos”, “galería de curiosidades”, “fetos humanos auténticos”.

S’anunciaven més de cinc-cents exemplars construïts en cera. Un muntatge d’aquestes dimensions encara feia més estrany que d’aquest espectacle no n’haguéssim sentit parlar mai.

Investigant l’origen del museu, vam coincidir pel camí amb Alfons Zarzoso, historiador de la ciència i director del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, i amb Pepe Pardo, professor i investigador del CSIC, que havien arribat al seu coneixement per fonts similars. Vam descobrir, amb sorpresa, que la col·lecció de figures anatòmiques del Museu Roca encara existia, però estava en mans d’un col·leccionista particular d’Anvers (Bèlgica), Leo Coolen, i que amb aquesta col·lecció s’havien fet dues exposicions, una al Museu Dr. Guislain, de Gant (Bèlgica, 2008), “Kermis of Kennis”, i una altra, “Exquisite Bodies”, a la Wellcome Collection de Londres (2009).

Es tractava d’una col·lecció d’estudis anatòmics, malalties comunes i venèries, la gestació i el part, fetus, esquelets, una col·lecció de fenòmens i monstres de la natura –animals i humans–, instrumental mèdic, aparells de tortura i una guillotina que formava part d’un espectacle com el que volia posar en marxa Nicomedes Méndez, el que va ser botxí de Barcelona, que l’any 1908, un cop retirat, volia construir al costat de La Pajarera Catalana (que després seria El Molino) una atracció, el Palacio de las Ejecuciones, però no en va rebre l’autorització.

© Arxiu Enric H. March
Retrat de Francesc Roca.

Francesc Roca, mag i ventríloc

El pare d’aquesta “parada de monstres” es deia Francesc Roca Guàrdia i era natural de Tortosa. No sabem quan va néixer, però sí que va morir el 2 d’octubre de 1945, gràcies a la necrològica publicada a Ilusionismo, revista de la Societat Espanyola d’Il·lusionisme. Era mag i ventríloc. Pertanyia a la primera generació de mags que al segle xix van començar a actuar per al gran públic, com Fructuós Canonge o Joaquim Partagàs.

Des del final del segle xix i durant la primera meitat del xx, Francesc Roca i els seus fills, Ernest i Alfons, van passejar espectacles de màgia, ventriloquia, música, circ, autòmats i figures de cera. Els fills van ser coneguts com a mags amb el nom de The Fak Hongs des dels anys vint. L’Ernest va ser director de la Sala Mozart fins als anys cinquanta.

De les activitats escèniques se’n tenen notícies, però del museu de cera i anatòmic no n’hi havia constància enlloc. La família Roca es va passejar per les fires amb la seva barraca muntant espectacles de tota mena fins que, als anys vint, van decidir establir-se al Paral·lel i després al carrer Nou de la Rambla, on van construir un negoci al voltant del museu anatòmic i de la distribució i exhibició de pel·lícules científiques, que oferien imatges d’operacions i de parts².

Ara com ara, poc més sabem de la seva activitat empresarial. Les figures de cera d’en Roca i tot el material que la família feia servir als seus espectacles va anar a parar, acabada la guerra, a un magatzem del Paral·lel, segurament en una dependència del Teatre Nou, a la cantonada amb Nou de la Rambla.

L’any 1987, aquest material va aparèixer durant unes obres i el van comprar els antiquaris de la Casa Usher, que després el van vendre a Francesc Arellano, el propietari de la casa antiquària Anamorphosis, de la baixada de Santa Eulàlia. Les peces d’arts escèniques les va adquirir l’Institut del Teatre; les de màgia, el mag Xevi, que les té exposades a la seva casa-museu de Santa Cristina d’Aro. Però la col·lecció anatòmica no la va voler ningú, ni tan sols les institucions públiques catalanes i barcelonines.

Arellano va tenir exposat el Museu Roca (1988-1995) en un pis del carrer de la Palla, i allà uns alumnes de l’Escola Superior Universitària d’Imatge i Disseny hi van fer un documental com a treball de curs, que podem veure per internet per fer-nos una idea de la impressió que causava³. L’any 1995 Arellano va portar la col·lecció al Mercantic de Sant Cugat amb la intenció de trobar un comprador definitiu, i va ser allà on la va adquirir el propietari actual, Leo Coolen⁴. Una petita part de material efímer (cartells i propaganda diversa) va quedar a Barcelona i s’ha preservat, així com les fotografies fetes quan es va descobrir la col·lecció.

Una vintena de museus i col·leccions actius

El primer que ens ve al cap és preguntar-nos com i per què va aparèixer el Museu Roca; per què el cos i les malalties es van convertir en un espectacle. El fenomen no va ser puntual. Es va inscriure en un procés que es va desenvolupar durant tota una centúria, des de mitjan segle xix (tot i que els antecedents els hem d’anar a buscar molt de temps abans), i es va donar a tot Europa i Amèrica.

La investigació sobre el Museu Roca ens ha permès documentar a Barcelona, entre el 1849 i el 1938, una vintena de col·leccions i museus anatòmics. Van sorgir com a continuació natural dels museus de cera tradicionals, que mostraven escenes bíbliques i històriques i van acabar incorporant elements antropològics i de les ciències naturals, a imatge de les antigues cambres de meravelles –col·leccions particulars d’elements exòtics i estranys que, des del segle xvi, a l’inici de les grans colonitzacions, havien despertat la curiositat de nobles i burgesos.

© Arxiu Enric H. March
Cartell d’un espectacle del Museu Roca organitzat en una barraca de fira del Paral·lel, on s’exhibia “de forma real i para educación del pueblo”, i amb el “control de la Dirección General de Sanidad”, una col·lecció de figures anatòmiques de cera que mostraven els efectes del vici, la prostitució i les drogues, complementada amb un espectacle de fenòmens.

Al segle xix, l’interès general per la ciència i l’aparició de les exposicions universals van fer que les col·leccions privades arribessin a un públic no especialitzat. Unes van nodrir els primers museus públics, d’altres es van convertir en atraccions itinerants. L’exhibició pública i l’espectacle del cos anaven associats, sovint, tant a l’anatomia mèdica com a l’antropologia, encabint-hi éssers vius, indígenes de les colònies, exposats a la curiositat de l’home blanc en museus i en zoos humans, que a Barcelona també van existir. L’any 1897, en un descampat de la ronda de la Universitat amb la plaça de Catalunya, s’exhibia una tribu aixanti de Ghana; el 1913, una tribu “mahometana” al Turó Park, i una de senegalesa al Tibidabo; el 1915, la tribu de “Los Himalayas”, al Turó Park, anunciats a La Vanguardia com “los fenómenos más raros del mundo, ni hombres ni monos”; o el Village Liliputiense, una “original reproducción de un poblado, con sus calles, casas, iglesia, etc., y sus diminutos habitantes”, com també anunciava La Vanguardia (juliol del 1917).

Amb alguna excepció, els museus anatòmics de Barcelona del segle xix van aparèixer a la part cèntrica de la ciutat, en teatres o locals ben condicionats. Les col·leccions van arribar després d’haver-se passejat per Europa i Amèrica; procedien de llocs com París, Estocolm, Suïssa o els Estats Units, i estaven avalades per la comunitat científica, per les campanyes higienistes i per l’èxit de públic. Eren col·leccions dirigides a un públic burgès –allò que els cronistes en diuen “públic intel·ligent”– per evitar qualsevol confusió amb la pornografia, com ja havia passat a Londres o als Estats Units. I sovint anaven dirigides només al públic masculí, senyal inequívoc, també, del caràcter del seu contingut.

Potser a nosaltres se’ns fa difícil veure en aquestes figures res que desperti la morbositat i la libido, però hauríem de ser capaços de situar-nos en una època i en una manera de pensar per a les quals mostrar l’interior del cos era un tabú. Sense oblidar que les figures que s’exhibien estaven despullades. S’exposava anatomia humana, processos fisiològics i malalties, però és inevitable fixar la mirada en la nuesa. Algunes de les peces més admirades d’aquestes exposicions, per exemple, eren les Venus anatòmiques. Veient-les ens podem fer una idea de l’impacte que devien produir en el públic del segle xix.

El desplegament: 1849-1892

A manera d’inventari, farem un repàs de les col·leccions i els museus anatòmics documentats fins ara a Barcelona, amb algun comentari breu que ens permeti identificar-ne el caràcter. És gairebé segur que n’hi va haver més: la investigació encara no s’ha exhaurit. Comencem pel període que va des del 1849 fins al 1892, any d’inauguració del Circo Español Modelo al Paral·lel.

—1849. Museo del Doctor Soler. Carrer de Sant Llàtzer. Gabinet de curiositats amb una col·lecció de figures anatòmiques realitzades en cera per Chiapi, que també va fer algunes de les figures de la col·lecció anatòmica de la Facultat de Cirurgia i Medicina (1843).

—1866. Gabinete Anatómico. Carrer d’en Rauric. Procedent dels Estats Units. Un total de 800 objectes exposats. Segons El Principado: “Se ha abierto en la calle Raurich un gabinete anatómico que contiene más de ochocientos ejemplares de diversos fenómenos de los que se realizan en el cuerpo humano, muchas figuras de tamaño natural dispuestas para el estudio de anatomía y cirugía práctica y otras distintas, objetos dignos de ser visitados por los inteligentes.” I també: “Llama la atención un hidrocéfalo, y una rica exposición de fetos desde su estado de embrión hasta su completo desarrollo.”

—1867. Historia Natural. Quintana, 12, 1r. Botiga de venda i exposició de material de ciències naturals, amb esquelets, frenologia i models d’anatomia en cera.

—1868. Museo Anatómico, Antropológico y Etnológico. Rambla de Canaletes. Un total de 15.800 objectes exposats. “A consecuencia de numerosas peticiones que han dirigido al señor director del mismo Museo habrá sesión extraordinaria para las señoras.” (El Principado)

—1875-1876. Museo Alejandro Hartkopff. Salón Teatro del Circo Barcelonés. Montserrat, 18-20. Procedent de París i Estocolm.

—1876. Gran Museo de Figuras de Cera. Teatre Romea. Hospital, 51. Gabinet reservat.

—1876-1877. Gran Museo de Figuras de Cera. Rambla de Santa Mònica, 2, al costat del Teatre Principal. Gabinet reservat.

—1878. Museo Anatómico de Figuras de Cera. Teatre Tívoli. Casp, 8. “El próximo domingo se celebrará la inauguración del gran museo anatómico de figuras de cera que se están preparando en el Tívoli, asistiendo á ella las autoridades y representantes de la prensa con otras personas que serán objeto de incitación [sic].”  (La Imprenta)

—1885. Museo Anatómico O. Thiele. Plaça de Catalunya, en una barraca al costat del Circo Ecuestre.

—1885. Gran Museo de Figuras de Cera. Histórico y Anatómico. Hospital, 101. “Único en su clase. Es el mejor y más grande que viaja por Europa, nuevo en esta capital.” (La Vanguardia)

—1886. Gran Museo Anatómico de París, del Dr. F. Sestacq. Ferran, 34. Amb una venus anatòmica i una galeria de malalties sifilítiques. “Galería reservada de Patología Especial según el Museo Dupuytren.”

—1887-1889. Casa Darder. Jaume I, 11. Gabinete de Historia Natural. Mendizábal, 19. Museo Darder. Via Diagonal, 125 (Gràcia). Botiga museu de Francesc Darder.

© Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre
La barraca on Francesc Roca presentava els seus espectacles ambulants.

De l’entusiasme a la marginació

Les notícies sobre aquestes exposicions es publiquen als diaris de la ciutat, se’n fan cròniques entusiastes i s’anuncien a la secció d’espectacles enmig dels esdeveniments teatrals. És, però, un context culte perquè, a banda del Teatre Odeon, que programava melodrames populars, els teatres de la ciutat eren freqüentats per un públic menestral i burgès.

No podem oblidar que, a més d’aquestes col·leccions temporals obertes al públic, la que aleshores era la Facultat de Cirurgia i Medicina (1843) disposava d’un museu anatòmic destinat a l’ensenyament de la pràctica mèdica, situat a la seva seu del carrer del Carme, a l’antic Hospital de la Santa Creu. La col·lecció anatòmica de la facultat té l’origen en el Gabinet d’Espècimens Anatòmics del Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona, iniciat al final del segle xviii. Va estar en aquest emplaçament fins que la facultat i el museu es van traslladar al nou Hospital Clínic, l’any 1906. Menystingut i fora d’ús amb el pas dels anys, abandonat i molt malmès, posteriorment es va recuperar i restaurar, i des del 1981 forma part del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, a Terrassa. A l’antic Hospital de la Santa Creu hi resta la Reial Acadèmia de Medicina i el magnífic amfiteatre anatòmic del segle xviii.

Va ser a partir de l’esclat del Paral·lel com a lloc d’oci popular que els museus de figures de cera i anatòmics van desaparèixer de la part noble de la ciutat. Aquest procés de trasllat anava acompanyat, normalment, de la desaparició d’aquestes col·leccions de les notícies de premsa. Com hem dit abans, les atraccions del Paral·lel eren considerades vulgars, i els museus anatòmics van quedar connotats i marginats en el moment en què van ocupar el mateix espai dels llocs associats al vici i la prostitució.

—1896. Museo Histórico y Anatómico de Figuras de Cera. Avinguda del Paral·lel, 80, cantonada amb la ronda de Sant Pau.

—1900. Museo Anatómico. Avinguda del Paral·lel, 63-65. Documentat en un dibuix d’Opisso.

—1915. Museo Anatómico de Figuras de Cera, en venda. Sant Pau, 111.

—1922. Exposición Anatómica, provinent del carrer de Sant Pau, 10. Nou de la Rambla, 58.

—1922 (maig). Museo Anatómico d’Enrique Crespo. Sant Pau, 10. “El día 16 del corriente, tuvo lugar la inauguración oficial del Museo Anatómico instalado en el número 10 de la calle San Pablo. Al acto de inauguración asistieron además de numerosísimo público, varias personalidades médicas que, como los demás asistentes, tuvieron frases de elogio para el Museo. Don Enrique Crespo, propietario del mismo, recibió muchas y merecidas felicitaciones.” (La Vanguardia)

—1927. Museo Anatómico. Unió, 9.

—1930. Museo Anatómico. Nou de la Rambla, 44. Anunci de venda d’un museu anatòmic, coves i atraccions.

—1937-1938. Museo Anatómico de la Cruz Roja, de Ramón Catalán (Boletín de la Cruz Roja, març del 1938). Nou de la Rambla, 22. “A beneficio de las necesidades generales y de los Hospitales del frente y la retaguardia de la Cruz Roja: hoy domingo, a las tres de la tarde, se inaugura en la calle Nueva de la Rambla, núm. 22, un Museo Anatómico. La profusión de figuras, la sensación de realidad de las mismas, lo interesante del asunto, y la perfecta instalación del local, aseguran un éxito, y con él, un ingreso económico que ayudará a sobrellevar los cuantiosos gastos de tan humanitaria institución.” (La Vanguardia, juny del 1937)

L’any 1944, un anunci de La Vanguardia informava que es posava a la venda, a la ronda de la Universitat, 44, un “museo anatómico propio para feriantes”. És l’última notícia que tenim d’aquesta mena d’exhibicions a Barcelona. La guerra, el canvi de mentalitats i la repressió de la dictadura són els factors que porten a la desaparició dels museus anatòmics, la qual cosa no treu que sobrevisquessin per les fires ambulants.

La història oberta del Museu Roca

© Arxiu Enric H. March
Un cartell publicitari que intenta prestigiar les exposicions del Museu Roca vinculant-les amb la Creu Roja.

Va ser en aquest context d’oci popular que va aparèixer la col·lecció Roca. Després d’haver-la exhibit al Paral·lel entre unes dates que no podem precisar, però que estarien entre els anys vint i trenta del segle xx, es va instal·lar al carrer Nou de la Rambla, 25. Malgrat la magnitud de l’atracció i l’interès per fer-ne publicitat d’en Roca, no hi ha cap notícia a la premsa.

Sí que disposem del material publicitari que el mateix Francesc Roca va generar. Un material en què es posa èmfasi en l’aspecte científic de l’exposició fent veure que té el suport de la Creu Roja. L’excusa és la lluita contra les malalties venèries que, certament, eren una plaga ja des del final del segle xix. Però el que resulta sospitós és que al material que editava es feia propaganda de remeis que es venien durant l’exposició i dels quals ell era el representant. Roca exercia de xarlatà. El museu era l’esquer, un esquer eficaç perquè apel·lava als baixos instints del públic. Per molt que se subratllés l’aspecte didàctic, darrere de la sífilis i de les nafres hi havia l’element que mai no falla: el sexe. I això és el que veia representat l’espectador: no les conseqüències de l’acte, sinó l’acte en si mateix. Imaginació que es veia reforçada al costat de la sensual Venus anatòmica i de l’exhibició de genitals i de fenòmens que cridaven l’atenció, com ara els hermafrodites.

La història del Museu Roca és plena d’ombres, de misteris i d’interrogants pel que fa a l’origen i l’impacte que va causar entre els barcelonins. Estem convençuts, però, que les investigacions futures ens aportaran noves dades. La seva aparició ens ha permès entrar en un món que desconeixíem i ens ha permès descobrir que, a Barcelona, hi havia una llarga tradició de museus anatòmics que abraça prop d’un segle. D’aquestes col·leccions només en queden alguns vestigis documentals: notícies de premsa, alguns cartells i dos catàlegs sense il·lustracions. En canvi, l’únic vestigi material que existeix, la col·lecció Roca, és lluny de Barcelona.

Els museus anatòmics van ser un espectacle important entre les masses populars, però la seva “vulgaritat” els ha esborrat del mapa. La història del Paral·lel –ho vam comprovar a l’exposició “El Paral·lel 1894-1936” (CCCB, 2012-2013)– és plena d’oblits. Podem discutir sobre la bondat de l’ús del material que s’hi exhibia, però és inqüestionable que els museus anatòmics, i en especial el Museu Roca, componen un relat que ens explica la manera com la ciència era utilitzada per profans ocupant espais d’oci que, en principi, no són els propis de la ciència. És, alhora, una història del canvi de mentalitats i de com ocultem allò que ens desagrada de nosaltres mateixos.

Ara, el Museu Roca és a Anvers. Potser paga la pena portar-lo temporalment a Barcelona i reconstruir aquell món que va fascinar els nostres avantpassats. Un món estrany en què la curiositat i la representació de la realitat van convertir en espectacle el cos humà. No es tracta de reviure la morbositat d’aquelles atraccions de fira amb fenòmens i zoos humans, sinó de reconstruir un temps i unes formes que ens han dut, sense saber-ho, fins on som. L’evolució de l’ésser humà és feta tant de guanys com de tot allò que deixem enrere.

Notes

• 1. Pseudònim de Rafel Moragas, Moraguetes, i de Màrius Aguilar.
• 2. Vegeu Enric H. March, “Francesc Roca i el cinema: Los averiados (1933)” [en línia], a Bereshit (http://dom.cat/9f6); Enric H. March, “Francesc Roca i el cinema: Cómo venimos al mundo (1934)” [en línia], a Bereshit (http://dom.cat/9f5).
• 3. Estragos del Barrio Chino, a YouTube.
• 4. La col·lecció Roca de Leo Coolen, a YouTube.m´