El doctor Manuel Ribas i Perdigó, nascut l’any 1859 en una xocolateria del carrer de Ferran, es va llicenciar el 1880 i quatre anys més tard va obtenir plaça de professor a la Facultat de Medicina, on esdevindria el màxim col·laborador del doctor Robert, futur alcalde de Barcelona. Entre el 1924 i el 1927, any de la seva mort, va presidir la Reial Acadèmia de Medicina.

© Arxiu Rosa Ribas Boixeda
Retrat de família de l’any 1918.

Hi va haver un temps en què els barcelonins encomanaven l’ànima a Déu i el cos a un metge d’aires patriarcals, cerimoniós i greu, amb barret de copa, jaqué i maletí de cuir negre, com aquells padrins dels duelistes del segle xix. Solien exhibir una barba blanca ben retallada, espessa i arrodonida, encara que els més extravagants es decantaven per la barbeta de boc. En un metge la barbeta de boc no és gaire recomanable perquè corre el risc que al malalt se li escapi el riure.

Eren altres temps. Els barcelonins de llavors tenien més fe que els actuals. Fe en el Sagrat Cor, en l’acràcia o en el fre mecànic Castellví. En aquella Barcelona crèdula, turbulenta i de tant en tant colèrica, desconeixem què devia empènyer Manuel Ribas i Perdigó, fill segon de xocolater i nét de pagesos de les Hortes de Sant Bertran, a abraçar la carrera mèdica. Potser va imitar el seu germà Joan, dos anys més gran. En qualsevol cas, els joves Joan i Manuel van seguir l’exemple dels germans metges sant Cosme i sant Damià (tot i que es van estalviar que els decapitessin, afortunadament).

Manuel Ribas i Perdigó va néixer el 1859 en un entresolat de la xocolateria Ribas, al carrer de Ferran número 16 de Barcelona, un establiment molt apreciat per l’excel·lència del seu cacau, portat en vaixell de la Guinea a Vilanova i la Geltrú. Aquesta xocolateria devia tenir un altíssim reconeixement en tota la ciutat perquè va merèixer les invectives satíriques de Pitarra, un honor que no està reservat a tothom.

Dels primers anys, no ens n’han arribat gaires notícies. Sabem que el 1870 la família es va refugiar en una torreta d’estiueig que tenien a la Bonanova, als números més alts del carrer de Muntaner, durant la terrible epidèmia de febre groga, també coneguda com vòmit negre (no se’ls devia acudir un nom més espantós). Potser en aquell moment, en veure aquella mortaldat desoladora, els dos nois van decidir dedicar-se a la medicina. És més probable això que no pas que els impressionessin uns ulls de poll.

El 1880 Manuel Ribas i Perdigó es va llicenciar en medicina i va obtenir el premi extraordinari concedit arran del casament d’Alfons XII amb Maria Cristina. Es va doctorar a Madrid i va recórrer durant mig any institucions mèdiques d’Alemanya. D’aquell país, en va adquirir un estil de vida germànic, regular i ponderat que es va traduir, entre altres hàbits, en la consulta diària de l’hora exacta en el rellotge de la Reial Acadèmia de Ciències. Costum, aquest, que perdura entre alguns dels seus descendents. Com el seu menyspreu per la música.

Després del periple alemany, va tornar a Barcelona i el 1884 va obtenir plaça com a professor clínic a la Facultat de Medicina. La seva especialitat era el tractament de les malalties internes, sobretot de l’aparell digestiu, el cardiocirculatori i el respiratori. Tot el que es troba, doncs, en una parada de menuts.

El catedràtic de medicina interna era el doctor Bartomeu Robert, el futur alcalde de Barcelona. El doctor Ribas i Perdigó es va convertir en el seu màxim col·laborador, a més d’amic, i el va substituir com a professor els dies que el doctor Robert es dedicava a les seves tasques polítiques. Humil, cordial i molt exacte en les seves explicacions, Ribas i Perdigó era un professor molt apreciat pels seus alumnes, com ara els doctors Pedro Pons, Nobiola, Pi i Sunyer, Bartrina i altres, que en convertir-se en metges el reclamaven sovint a consulta.

En presentar-se a unes oposicions convocades a Madrid per obtenir una plaça de catedràtic a la Universitat de Saragossa, Ribas i Perdigó les va perdre davant un altre aspirant que tenia padrins, i va tornar a Barcelona decebut. “No tornaré mai més a posar els peus a Madrid”, va concloure. Van passar els anys i no se’n va desdir.

Va escriure Patogenia y tratamiento de la constipación habitual (la constipació és el restrenyiment, res a veure amb el cop d’aire), Diagnóstico y tratamiento de la gastroectasia (la dilatació de l’estómac) i Tratamiento de la neurastenia (on recomana la restricció del coit en els malalts, atès que afebleix, encara que, tot s’ha de dir, també il·lusiona una mica).

© Arxiu Montserrat Ribas i Piera
El doctor Manuel Ribas l’any 1888, quan va participar al Congrés de Ciències Mèdiques que es va celebrar en el marc de l’Exposició Universal. Aquell mateix any es va casar amb Carme Casas i Güell, amb qui tindria nou fills.

El 1898 va ingressar com a membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, institució que presidiria a partir del 1924, amb el discurs “Tratamiento curativo de la tuberculosis pulmonar”. Li va respondre el seu gran amic, el doctor Robert. També cal remarcar que el 1909 va llegir el discurs inaugural de la Reial Acadèmia, “Tratamiento general de la arterioesclerosis”, de 72 pàgines. Un dels més extensos que es recorden.

El 1888, Ribas i Perdigó es va casar amb la noia de dinou anys Carme Casas i Güell, amb la qual tindria nou fills: Cristina, Margarida (morta als tres anys), Joan (oftalmòleg), Bonaventura, Josep (el meu avi), Antoni (otorinolaringòleg), Maria, Margarida (aquesta molt més resistent que la primera) i Mercè. Vull agrair especialment al doctor Manuel Ribas i Fernández, nét del doctor Joan Ribas i Perdigó, la seva Memòria del doctor Manuel Ribas i Perdigó, que m’ha fet un gran servei a l’hora d’escriure aquest retrat.

Els primers anys va viure a la rambla de Sant Josep número 37, davant de Betlem, a la casa dita El Regulador, i va obrir consulta en un pis del carrer de Santa Anna número 24. Durant un temps es va resistir a traslladar-se a la rambla de Catalunya, número 11, perquè tenia por que els malalts no s’arrisquessin a travessar la plaça de Catalunya, ventosa, mal il·luminada i poblada d’uns individus erràtics i de mirada tèrbola. Una mica com ara.

Finalment, cap al 1895, va decidir traslladar habitatge i consulta a aquella casa, una mica apartada, de la rambla de Catalunya. Se’n conserva el despatx encara ara, gràcies a la vídua del doctor Manuel Ribas i Mundó, catedràtic de medicina interna de la Universitat Autònoma de Barcelona i nét de Manuel Ribas i Perdigó.

Va participar en el Congrés de Ciències Mèdiques celebrat a Barcelona el 1888 en el marc de l’Exposició Universal, amb “Papel que representan las enfermedades extracardíacas en el descubrimiento de la asistolia” (no es desanimin, jo tampoc no hi he entès res) i en el Congrés Mèdic Internacional de Moscou del 1894 amb “Formas clínicas de la cirrosis hepática”.

Arran de la mort del doctor Robert el 1902 va abandonar la universitat i es va concentrar en la medicina privada. No només atenia malalts de Barcelona i de la rodalia, sinó que també visitava pacients a París, on viatjava sovint. En devia estar prou satisfet, perquè París bé val un malalt.

El 1914 va participar en una comissió mèdica, reclamada per l’Ajuntament de Barcelona, contra el tifus que assolava la ciutat. Una indicació seva que ens ha arribat de generació en generació és que el punt negre dels tomàquets pot desencadenar el tifus i, en conseqüència, cap dels seus descendents no l’ingereix. Francament, ara mateix, només ens faltaria agafar el tifus.

El 1924 va ser proclamat president de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona –que l’any 1991 es passaria a dir de Catalunya– i sota la seva presidència es va commemorar el centenari de la mort del doctor Salvà i Campillo, no sense tibantors amb el govern militar de Primo de Rivera. En va ser president tres anys, perquè el 1927 va caure malalt d’un càncer d’estómac i va morir al cap de sis mesos.

Quan se’ns moren els metges, ens quedem una mica més sols.

Antoni Piera i Jané era un home callat, dur i decidit. No explicava gaire res sobre ell mateix ni sobre els seus negocis, ni era gens donat a les expansions. Aleshores els homes eren així, abans que fossin vençuts per la xerrameca sentimental i psicologista. Va ser un dels fundadors del Foment d’Obres i Construccions, l’any 1900, i al cap d’un any es va convertir en el seu gerent.

© Arxiu Montserrat Ribas i Piera
Antoni Piera i Jané a la seva casa de Vilassar, als anys trenta.

Sants, un poble a les envistes de Barcelona, envoltat de vinyes, horts, camps de cirerers, masies escampades i uns quants hostals a peu de carretera. Fàbriques, també. Diria que som cap a l’any 1850 o el 1860, em guio pels mirinyacs que porten unes presumides que passegen per la Creu Coberta. Un traginer jove, Antoni Piera i Sagués, porta un carro ple de teles. Tothom el coneix pel Ros d’en Maiol (o Mallol), senzillament perquè és ros.

És descendent dels Piera de Can Bruixa, una masia de les Corts que van enderrocar el 1946. Aquest nom tan embruixat es deu a una habilitat ben singular: els Piera compraven cavalls malalts, els curaven i després els revenien a un preu molt més alt. Ningú no sabia com s’ho manegaven. Curar cavalls coixos i malalts és un art, se n’han de conèixer els secrets, demana molta paciència i encert. Val més que no ho intentin a casa.

Antoni Piera i Sagués porta teles d’en Batlló arreu d’Espanya. Una corrua de carros carregats de teles, a pas de mula, per la carretera que els condueix a Saragossa, a Burgos, a Valladolid. Així es guanyen la vida els catalans, amb duresa i tenacitat. Eren altres temps.

Amb el desplegament de la xarxa ferroviària, els teixits es comencen a transportar amb tren i els traginers es van quedant sense feina. Per aquesta raó, Antoni Piera i Sagués compra una pedrera de Montjuïc a en Batlló. La pedra de Montjuïc, d’un marró clar amb vetes vinoses i violàcies, és molt apreciada per aixecar cases a l’Eixample, aquest barri que avança imparable pel pla de Barcelona. Ara els carros serveixen per dur els carreus de la pedrera a l’obra. Després d’una pedrera, en compra una altra. Fins a posseir la totalitat de les pedreres de Montjuïc. El Sot del Migdia és una antiga pedrera, com ara la Foixarda i el teatre Grec. Quan els espectadors s’avorreixen amb l’obra que s’hi representa, es distreuen amb la pedrera. És aquest un fenomen que enriqueix, i molt, el teatre contemporani.

Durant aquest temps, el Ros d’en Maiol (o Mallol) s’ha casat amb una noia del Prat de Llobregat, Antònia Jané, i ha fet construir una casa amb jardí i cavallerisses al carrer Sant Pere de Sants, ara carrer Sagunt, on hi ha l’Escola Perú. Tenen sis fills: el segon xicot és l’Antoni Piera i Jané, que neix cap a l’any 1872, si els càlculs no m’enganyen. Serà un dels fundadors del Foment d’Obres i Construccions, el 1900.

© Frederic Ballell / AFB
El Foment d’Obres i Construccions presenta a la seva seu uns aparells de neteja urbana comprats a Alemanya, el març de 1910.

Des del 1893, els Piera tenen una empresa constructora de menys envergadura que el Foment, dita Piera, Cortinas y Cía., i que s’ha dedicat a l’explotació de les pedreres, a la construcció i a l’obra pública. Per què funden el Foment? Per constituir una de les constructores més importants de Barcelona, amb l’aportació de capitals procedents de la Banca Mas Sardà i de la Banca Soler i Torra. Tenen pedra, tenen totxo i tenen fusta (els Cortinas són fusters). Només els calen inversors. Entre onze accionistes reuneixen cinc milions de pessetes, que aviat és dit. Barcelona creix imparable i algú l’ha de construir.

La primera obra que el Foment porta a terme és la construcció del Moll d’Espanya, el de Balears, el Nou i també el dels Pescadors, tots del port de Barcelona. Anys després amplien el port, enllamborden carrers, sanegen clavegueres i alhora en tracen i n’executen de noves a Barcelona, Saragossa i Madrid, cobreixen la rasa del tren de Sarrià del carrer Balmes i en construeixen el túnel, també el del tram nou entre la plaça Molina i l’avinguda del Tibidabo, a la riera de Sant Gervasi. Però quan el Foment dóna el do de pit, si se’m permet dir-ho a la manera del tenor Hipòlit Lázaro, és durant la construcció dels palaus, avingudes, hotels i pavellons de l’Exposició Internacional del 1929. En un temps rècord aixequen els quatre hotels de la plaça Espanya. Quan s’hi posen, s’hi posen.

Durant tot aquest temps, des del 1901 fins al 1933, el director gerent és l’Antoni Piera i Jané. Perquè el 1901, un any després de la fundació, el llavors gerent, el seu germà gran Salvador, va morir sobtadament. Vivia a Can Puig, a Collserola, i últimament no es trobava gaire catòlic. Va sortir a fer un tomb, va beure aigua de la Font Groga i, ignorem si amb el tassó a la mà o una mica després, va expirar. Així és com l’Antoni Piera i Jané es converteix en el gerent del Foment. El meu besavi, tot s’ha de dir. Pare de la meva àvia Carmen Piera.

A mon besavi tothom el coneix per Antonet o Tonet i passats els anys serà el senyor Tonet o el senyor Antonet, com s’ho estimin més. Un nom amable, pròxim, que ens evoca els seus orígens populars.

Antoni Piera i Jané és un home callat, dur i decidit. No explica gaire res sobre ell mateix, ni sobre la seva infantesa ni sobre els seus negocis. No és donat a les expansions. En aquells temps els homes eren així, abans que fossin vençuts per la xerrameca sentimental i psicologista. Fent honor a aquest caràcter reservat, ja casat i amb fills lloga la masia de Can Girona per passar-hi els estius, un mas aïllat de Martorelles, un petit poble dels volts de Barcelona. Ben lluny de les colònies d’estiueig de la burgesia barcelonina, com ara la Garriga, Caldetes o Cardedeu. En Piera no vol que el maregin. Per llaunes, ja té les del consell d’administració del Foment. A Can Girona no ha de fer compliments. Encara avui, la carretera de Martorelles que neix arran dels quatre camins de Sant Fost porta el seu nom: avinguda d’en Piera. Nosaltres també en direm així.

Quan es vol distreure, en Piera se’n va a toros. Ja de jove, amb el seu germà gran Salvador, munten els toros per la festa major de Sants. De més gran, no falta a cap corrida de Barcelona. Si la de la Monumental no li fa el pes, agafa el cotxe de cavalls i se’n va a Les Arenes. Un estiu segueix el torero El Gallo de cap a cap d’Espanya. Passió, aquesta dels toros, que hereten els seus dos fills Antoni i Josep, algun nét, com el director de cinema Antoni Ribas, i també algun besnét.

En Piera també és pràctic, virtut imprescindible per portar pedreres amb un cert èxit. No s’entreté en divagacions intel·lectuals. Durant un viatge a París amb la dona i les filles, contracta un guia del Museu del Louvre i li indica: “En une heure, tout!” No cal encantar-s’hi gaire. Decisió, tampoc no n’hi falta. En una reunió de socis del Foment, en Piera s’embranca en una discussió molt encesa amb el banquer Mas Sardà i exclama: “O en Mas Sardà surt d’aquest despatx o el tiro per la finestra!” Anys després seran consogres. Tot va bé si acaba bé.

© Frederic Ballell / AFB
Directius del FOC visiten les obres d’obertura de la Via Laietana el mateix any del seu inici, 1908.

Políticament, és partidari dels que manen. Com tants altres empresaris barcelonins, el 1923 veu amb bons ulls el cop d’estat del general Primo de Rivera, ordit des de la Capitania de Barcelona. Sis dècades més tard, la seva filla Carmen encara defensarà a peu i a cavall: “En Primo de Rivera ens va portar la pau.” Ho devia sentir a casa seva.

A causa del pistolerisme, en Piera decideix (calculo cap al 1919 o el 1920) tancar la casa de Sants i anar-se’n a viure a Barcelona. Durant un any, ell i tota la família viuen allotjats a l’Hotel Continental, a la Rambla de Canaletes. Després lloguen un pis a la Casa Garriga Nogués. Mentrestant, ha encomanat una casa a l’arquitecte Josep Maria Ribas i Casas, el seu futur gendre, que aixeca en un solar del carrer Mallorca a tocar del carrer Balmes, el 1924.

Sospito que no va rebre amb grans alegries l’adveniment de la República. Sabem que el 1933 un obrer del Foment entra al seu despatx amb una pistola i l’amenaça. Desconeixem si aquell home pretenia fer la revolució o simplement robar. En Piera s’hi abraona, aconsegueix reduir-lo. Tot sembla que torna a la normalitat. Però de l’ensurt, en Piera torna a casa blanc. Aquella nit no pot dormir. L’endemà no es troba bé. Li ha esclatat una vena del cor, que va degotant silenciosa. Quan se n’adonen, ja no hi són a temps: els pulmons estan inundats de sang i mor al cap de quatre dies. De tot plegat en tenim coneixement per tradició oral, ja que l’agressió del despatx no apareix a la premsa. Se’n guarda el secret.

A en Piera l’exposen de cos present a casa. Inesperadament, hi apareix l’obrer agressor, penedit de la seva acció, i demana perdó amb els ulls amarats de llàgrimes. Abans de deixar-lo entrar, la minyona ho consulta amb la vídua, que respon dignament: “El perdono, però no el vull veure.” L’agressor se’n torna a casa, molt abatut. Tot plegat sembla una pàgina viscuda del gran Josep Maria Folch i Torres.

Com a últim adéu, els néts li fan l’amistat, l’un darrere l’altre, en el llit de mort. Un petó a una mà freda, encarcarada. I jo, des d’aquí, també li faig l’amistat.