Quan un rus invoca amb recança el gaudi de Barcelona, no confon l’accent, no parla d’edificacions capritxoses, sinó que comet un lapsus per on s’escapa una certesa. Enyora una ciutat més fàcil, a escala humana, amb un clima benigne, un menjar bo, un bon tracte, unes llibertats alhora execrades i volgudes; una ciutat on les recompenses del cos vénen dosificades i no a patacs.
Foto: Katia Repina
La plaça Roja de Moscou, amb les històriques galeries comercials GUM i, al fons, la catedral de Sant Basili.
Dic “de Barcelona” i després afino, “de prop de Barcelona”. És efectisme: primer ressona el nom evocador d’una ciutat on en total, ara ho comptava, he viscut menys temps que a Rússia, després ja corregeixo. Allà 150 quilòmetres són no res. Quan tot just comencen a estendre un somriure beatífic desfaig l’encant amb una paraula, poble, que en rus té unes connotacions, m’han explicat, de gallines als camins, misèria, alcoholisme. Afegeixo “d’un poble a prop de Barcelona” i em sembla que, amb tres amplificacions seguides, m’he atansat a la veritat. “T’agraden la música i els versos –em fan un cop–, tu no ets de poble, no ens enganyis.” Sí, gasta mala fama, la província, a Rússia, però això és una altra història.
Barcelona, en canvi, deu despertar les associacions oposades a poble. Qui no hi ha estat la vol conèixer. Pels més emfàtics, anar-hi és el seu somni. Hi ha acolliments que de massa efusius em fan pensar si no és tot plegat una reacció exagerada a l’estranger, una cortesia entusiasta. Llavors cal fer el paper desagraït del realista: com a pseudobarceloní (perquè me n’havia proclamat d’entrada, impostor), deixar algú amb unes esperances tan altes de la ciutat suposa una responsabilitat terrible, i no haver rebaixat a temps aquella Barcelona promesa em tornaria còmplice del desengany. Però idealitzar no costa. Em sorprenen més els qui hi han estat i responen amb el mateix fervor que els qui tenen una Barcelona imaginada. La majoria hi ha vingut a l’estiu, i per a què? Han pujat al Park Güell quan el sol picava més, s’han apilonat a la Barceloneta. Han fotografiat la façana neogòtica de la catedral i la panoràmica guerxa de Montjuïc. Una noia em va contar que hi havia passat un sol dia, i que només havia tingut temps de la Rambla i la plaça de Catalunya. I després d’això estimava la ciutat! Aquí han hagut de prendre partit abans. Les tres germanes de Txékhov, sense saber-ho ningú, fa temps que estan instal·lades a Moscou i ara clamen des d’allí: “A Barcelona!”
Foto: Katia Repina
Vianants al carrer de la Princesa de Barcelona
No sé si els darrers temps la Barcelona mítica se n’ha ressentit, de l’allunyament forçat, postís, de Rússia respecte a Europa. Com a lloc de llibertats, al costat d’Amsterdam, més d’un gamarús segur que l’ha tret d’espantall de ciutat depravada. També una fantasia, però inversa. Els propagandistes oficiosos volen fer creure que ells han preservat uns “valors tradicionals” perduts a (escriure-ho fa vergonya) “Gayropa”, que diuen en lloc d’Europa; “valors” que es limiten a odis, cert, tradicionals, tradicionalíssims. El nom, en tot cas, encara serva un aire suggeridor i atraient, o si més no eufònic, perquè dubto que amb cap altra ciutat europea hagin batejat més negocis: bars no cal dir-ho, a Sant Petersburg una cadena de cafès, a Nijni-Nóvgorod una botiga de vestits de núvia, a Óbninsk un restaurant, a Veliki Nóvgorod una floristeria.
Parlant de noms, m’agrada quan prenen el del club de futbol i, com fan els italians, te’l presenten audaçment com a diminutiu comú de la ciutat. “Quant temps vas viure a Barça?” M’agrada; em recorda, per alguna cosa, els adolescents de província que fan servir el diminutiu real, i lleig, prenent-se unes confiances que la ciutat no els ha donat i amagant una inseguretat càndida: “Estudiaré a Barna.” Entre els noms deformats, però, prefereixo el de Gaudí, que ve dels primers al devessall de tòpics, en companyia de “hi fa calor a l’estiu?”, “hi roben molt?”, “Messi” i “estic en contra que Catalunya se separi”. Convertit d’agut a pla, Gaudi, l’accent agafa el cognom il·lustre i el transforma en un cultisme tronat però ple de gràcia, amb regustos de text ultracorregit, de poeta espardenyer, de broma filològica.
Ciutat d’un plaer més directe, clar i repartit
Ah, si el nom de Barcelona mou en els russos qui sap quines visions exòtiques, a mi el seu Gaudi mal accentuat me’n resumeix l’essència: ciutat d’un plaer més directe, més clar i ben repartit. Caminar, per exemple. Inacabables, inhòspits, els carrers allà s’allarguen sense passos de vianants, amb cases iguals a banda i banda, coberts de gel a l’hivern, de fang a la primavera. Sempre mires avall: clots, tolls, glaç, llambordes esdentegades. L’escala canvia, l’espai es dilata. Ja no és que a Barcelona tot estigui a tocar, és que moure-s’hi ve de gust, moure-s’hi a peu.
El clima no se’l deixen, quan comença un d’aquells duels d’elogis on cadascú lloa les coses alienes i sent lloar, de part de l’altre, les pròpies. Res a dir, del clima. Segueix el menjar, i ves, no, sí, també: anava a celebrar la taula festiva russa (conserves casolanes, bolets, ensalades, cogombrets salats, vodka acabat de treure del congelador), però realment no és pas cuina per a cada dia. A més, alguns prodigis lactis (el tvorog, la riàjenka) no són prou per desbancar la varietat mediterrània, els vins, els formatges, el cafè, les terrasses. L’abundància de bars i restaurants, vet aquí el que obliden lloar de Barcelona! Potser perquè, mentre hi van ser, van entrar sense mirar-s’hi al primer local cèntric (i hi van deixar un dineral i es van aixecar contents, perquè a Moscou haurien pagat el mateix per menjar pitjor).
Foto: Katia Repina
El terrat de la Pedrera.
Més tard entrem en l’àmbit de les relacions i la comunitat, “tothom somriu”, i aquí em venjo: els insinuo els abismes d’hipocresia que amaguen els somriures meridionals. Si buscàvem un xoc cultural, aquí el tenim més que enlloc. Heu pronunciat mai rus davant un treballador d’hotel o d’una hostessa? Els grecs fan la mateixa cara en sentir almogàver. Jo, quan torno i noto que em tracten bé pel carrer, em sento al paradís dels educats i, amb tot, trobo a faltar una mica aquella immediatesa rude, aquella sinceritat amarga entre desconeguts. De la mateixa manera que Gulliver torna de l’últim viatge renillant, jo vinc brusc, desconfiat, mirant els estranys als ulls, oblidant-me de saludar.
Viure a Rússia és, sobretot, incòmode. Cal acceptar-ho, i alguns en fan un orgull: diuen que els ve d’una paciència antiga i d’un menyspreu a les comoditats burgeses, al benestar, al cofoisme. Els plaers, allà, són de l’ànima: gent extremada i acollidora, converses infinites, música, poemes de memòria, uns ulls vistos al carrer, la llengua, tan bella i impossible, a qui acompanya una literatura fidel… Però el cos exigeix la seva part, i és la revolta. Per això, quan un rus m’invoca amb recança el gaudi de Barcelona, no confon l’accent, no parla d’edificacions capritxoses (al final, a les grans ciutats russes també s’hi conserven mansions d’Art Nouveau), sinó que comet un lapsus per on s’escapa una certesa. Està enyorant una ciutat més fàcil, a escala humana, amb un clima benigne, un menjar bo, un bon tracte, unes llibertats alhora execrades i volgudes; està enyorant un equilibri, una ciutat on les recompenses del cos et vénen dosificades i no a patacs. No toquem el piano tan bé ni ens sabem el Nabí de memòria, i ens en consolem a la terrassa de baix al xamfrà. Ja m’hi trobo. I si la primera resposta, “de Barcelona”, fos certa retrospectivament? De lluny, des dels hiverns tapats del nord o des de les arideses de Lleida, em ve a estones aquest enyor tan rus, el de la ciutat somiada, que les excursions d’un dia no satisfan. I això que mentre hi vaig viure i hi estudiava no em deia res, Barcelona, més aviat al contrari. També en això em dec haver russificat.