Un deure de les institucions d’una ciutat és fer visible l’invisible. És a dir, fer conscient la ciutadania del seu patrimoni immaterial, subratllant-lo a través d’allò material. Cal, doncs, posar la història simbòlica en moviment, al costat de la història econòmica, social, política i urbana.

© Pep Montserrat

Barcelona, capital de Catalunya, una de les ciutats més importants del món del turisme i de l’economia global, podria convertir-se aviat en capital d’estat. El seu pes nacional i internacional sembla clar en el terreny geoeconòmic i geopolític. És també una capital cultural?

La brillant fórmula benjaminiana, “París, capital del segle xix”, no només va permetre sintetitzar el significat de París, sinó també imaginar la capitalitat d’una època i una manera de pensar-hi. Londres, capital del segle xviii? Podria ser, però aleshores el segle xix ben bé podria començar el 1751, amb el primer volum de l’Encyclopédie. I què faríem amb “Le siècle de Louis XIV”, fórmula encunyada per Voltaire? I quina seria la capital del segle xx? Potser cada dècada ha tingut una capital cultural, o cap, o diverses ciutats que s’hi van postular, com Barcelona o Buenos Aires al primer terç del segle xx, que hi van esmerçar esforços ingents per aconseguir-ho i encara mostren el rostre que aquella voluntat els ha deixat. Berlín també va voler ser capital del segle xx, i va estar a punt d’aconseguir-ho –però va tancar aquell esforç de manera esgarrifosa. Nova York ha estat la capital indiscutible, si més no entre el 1945 i… el 2001, encara que a Europa el segle acabés el 1989. No, ja no cal buscar una capital del segle xx, però tampoc no es pot obviar que, en el mapa de la globalització, les ciutats esdevenen una de les poques fites estables. Malgrat tots els malentesos sobre el que és local i el que és universal, la gran ciutat continua sent un fons de valors materials i immaterials. En aquest punt, la ciutat esdevé capital.

L’esforç més notable per definir el concepte de (ciutat) capital cultural, ha estat fet per Christophe Charle i els seus col·laboradors. Una capital cultural seria el resultat d’una acumulació d’institucions i de produccions culturals de generacions successives, de la inscripció d’aquesta història cultural en llocs específics i del qüestionament constant dels límits entre els diversos sectors de la vida cultural. Com a resultat d’aquest procés, un espai urbà concret esdevé centre d’atracció i de poder d’un camp de producció simbòlica. Finalment, l’acumulació de capital simbòlic, i l’administració o el malbaratament que se’n fa, determinaria la permanència vital de la condició de capital cultural o, si s’immobilitzés, la seva transformació en un patrimoni de museu, que tard o d’hora s’esgotarà si no es regenera.

No és necessari, tanmateix, ser capital d’estat per ser una capital cultural; però si una ciutat és el centre d’un camp cultural aquesta condició no pot ser deixada de banda a l’hora de parlar de la seva possible capitalitat. I, en aquest punt, ser o no ser capital d’estat atorga unes condicions de supranacionalitat molt diferents als camps culturals. Ser una capital cultural, per tant, requereix una definició en termes nacionals. Aquesta definició va ser aportada per l’artiste démolisseur, el prefecte parisenc Georges Eugène Haussmann, que en un dels seus informes de prefectura, datat el 1868, va concloure: “És difícil trobar en els dos milions d’habitants que formen la població de París el menor lligam municipal, les menors afinitats d’origen […] Isolats perduts enmig de la multitud bigarrada de la capital, els parisencs no tenen cap manera de comptar-se o agrupar-se. Per a ells, la comuna no existeix, no pot existir […]. París, per la composició heterogènia, mòbil, cosmopolita dels seus habitants, no pot ser considerada una comuna. És tota una altra cosa. És una capital […], és a dir, la propietat col·lectiva del país sencer i la ciutat de tots els francesos.”

Aquesta definició de París com a capital resulta summament interessant perquè, partint de la realitat material, insisteix en el reconeixement d’un capital acumulat i, sobretot, de les possibilitats que graviten al seu voltant. La pèrdua d’especificitat parisenca en l’articulació cultural seria un dels preus d’aquesta capitalitat. Però París ha trobat maneres de reaccionar davant aquest esborrament de la seva quotidianitat.

Dècades més tard, Gabriel Alomar arribava a unes conclusions semblants pel que fa a Barcelona, com a capital de Catalunya:

“Podríem sintetitzar un poc –el temps ja ho permet– l’evolució total del nostre catalanisme… No, no: he posat un gran borró sobre la paraula catalanisme, i he escrit en majúscules aquesta paraula, que ja és hora de proclamar, molt més pròpia: BARCELONISME; és a dir, florida de la Ciutat, no ja de Nació. Doncs bé, els tres períodes del nostre moviment són: I. Regionalisme; son verb: els Jocs Florals; sa Seu: Catalunya. II. Nacionalisme; son verb: la Solidaritat; sa Seu: Espanya. III. Ciutadanisme; son verb: la nostra joventut; sa Seu: Barcelona, és a dir, el món.

“Imagineu el goig de poder dir indiferentment Barcelona o Catalunya com a indicacions d’una mateixa ciutat, ànima de tot un món; tal com se digué de Roma; i de considerar la ciutat no ja com a producte material o conseqüència d’una nació, sinó a la nació com a producte espiritual, emanació o creació (en termes teològics) de la nostra ciutat.”

El projecte modern de Barcelona

Alomar era un mallorquí radicat en una Barcelona que havia fet unes passes gegantines en molt poc temps gràcies al modernisme i als primers moments del noucentisme, que aviat veuria formular-se la idea de Catalunya-ciutat que tan pertinent resulta evocar en aquests termes. La manera com se sedimenten, a Barcelona, els projectes estètics i artístics del modernisme i del noucentisme (antagònics) amb els projectes polítics respectius (més complementaris del que sembla) permet veure com Barcelona articula els seus debats sobre com ha de ser la ciutat amb una capacitat d’absorció dels debats internacionals i amb una determinant irradiació del seu projecte modern al conjunt de Catalunya. L’escriptura, com a espai espiritual de la ciutat, començava llegint al matí en els periòdics els articles que, a la tarda, ja s’havien convertit en la promesa de capítols de llibres, i entre unes pàgines i unes altres va anar fent-se una idea de Barcelona. El capital simbòlic d’una ciutat, posat en moviment, és exactament això, i Barcelona n’és un exemple claríssim, com n’hi ha pocs a Europa.

Per tant, podem dir que la ciutat és el lloc per excel·lència d’acumulació d’un capital simbòlic que no es limita als seus propis termes municipals. Perquè una ciutat esdevingui una capital cultural ha d’atreure les millors energies del seu propi camp cultural i també d’altres, en una relació de reciprocitat en l’espai intel·lectual internacional.

L’articulació d’una ciutat com a capital cultural té bastant d’espontània sedimentació d’elements complexos que, de mica en mica, van estratificant-se per donar uns relleus reconeixedors en clau local, nacional i internacional. Sense caure en dirigismes, una capitalitat cultural només funciona amb impulsos institucionals clars, i de llarg alè. Un deure de les institucions d’una ciutat és fer visible l’invisible. És a dir, fer conscient la ciutadania del seu patrimoni immaterial, subratllant-lo a través d’allò material. Cal, doncs, posar la història simbòlica en moviment, al costat de la història econòmica, social, política i urbana de la ciutat.

Ni Barcelona és la Praga de Kafka, ni la Lisboa de Pessoa, ni el Dublín de James Joyce, ni el Buenos Aires de Borges. Tampoc no és el París curull de racons associats a un nom, a una època. En aquest sentit, s’assembla més a Berlín, Estocolm, Viena o Budapest. Ara bé, la importància d’escriptors com Verdaguer, Rusiñol, Maragall i Eugeni d’Ors en la definició de Barcelona no pot ser menystinguda. De fet, són la peça clau de la seva història simbòlica contemporània. Potser aquesta és una de les especificitats de Barcelona com a capital cultural: ser una ciutat en què els escriptors han conduït la reflexió sobre la idea de ciutat en termes locals i europeus alhora. El patrimoni cultural propi, en les seves relacions amb altres ciutats i cultures, ha estat la clau durant més d’un segle i mig: vet aquí un capital propi i compartit alhora.

És molt difícil articular això de manera clara i conscient, sense que sembli un dirigisme inconseqüent o una planificació grandiloqüent. Barcelona ha de repensar el seu model de política cultural en funció de la idea de capitalitat, que no consisteix en la mera creació d’equipaments, sinó en la relació conscient i crítica amb el propi patrimoni material i immaterial. Per això cal assenyalar el projecte Vil·la Joana-Casa Verdaguer de Literatura com una de les iniciatives més importants i innovadores dins la idea de capitalitat cultural. Significa un canvi substancial de plantejament, que té en la recerca i no en la promoció els seus fonaments. Una idea que podria, a més a més, veure’s reforçada pel reconeixement de Barcelona com a Ciutat Creativa Unesco de la Literatura. Aquestes dues iniciatives constitueixen una aposta seriosa a mitjà i llarg termini. En el cas de MUHBA-Vil·la Joana, impulsant un centre de recerca i debat sobre la relació entre literatura i ciutat i, des d’aquesta, cap a la literatura universal. En el cas de la condició de Ciutat Creativa Unesco de la Literatura, pel que té de reconeixement d’una estructura en què el llibre literari —i el llibre en general— fan un paper fonamental en la vida ciutadana com alguna cosa més que un dels seus motors econòmics, que també.

En tot cas, l’èxit de Barcelona com a capital cultural depèn de la capacitat dels seus ciutadans de no oblidar que, en realitat, l’únic que estan fent cada dia és rebre un capital format de relacions amb el món; fer-lo créixer amb intel·ligència i esforç, tenir-ne cura. I, arribat el moment, poder pensar-lo una generació més tard i trobar-lo, acrescut. No seria poc.