“Tal com demanava el precepte grec: de res, massa. La tecnologia es dissenya per ser addictiva, perquè només així dóna diners.” És l’advertència que fa Núria Oliver, referent mundial en intel·ligència artificial, sobre el mal ús de les noves tecnologies. Però no dubta que el balanç global serà molt positiu.

© Pere Virgili

Enginyera en telecomunicacions i amb un doctorat al MIT, Núria Oliver (Alacant, 1970) és directora científica de Telefónica I+D. Forma part del 10% de dones presents en càrrecs directius en el sector tecnològic. Es mostra preocupada i amb ganes de corregir aquest desequilibri i atreure les dones cap al món científic ja des de la mateixa infantesa.

Va fer el doctorat sobre intel·ligència artificial al Media Lab del MIT de Massachusetts, gràcies a una beca de La Caixa, un treball amb ampli reconeixement referenciat en més de vuit mil publicacions. El 2009 el Fòrum de Dones per l’Economia i la Societat la va designar com a talent emergent i el 2013 va rebre el Premi al Membre Sènior de l’Association for Computing Machinery (ACM). També ha rebut múltiples premis per les seves publicacions científiques. El 2000 va fitxar per Microsoft, on va treballar al centre d’investigació a Redmond (EUA). Llavors veia lluny la possibilitat de treballar en investigació al nostre país, sense descartar-ho del tot. I així, set anys més tard, va tornar a Barcelona a incorporar-se a l’equip de recerca multimèdia de Telefónica, on continua.

A principis del 2015 va organitzar el TEDxBarcelonaED, una branca de les xerrades TED dedicada a l’educació, amb experts mundials en el futur de l’aprenentatge i l’educació. I és que aquesta és una de les àrees de més interès per a Oliver: saber com aprenen les persones per fer que les màquines aprenguin o, dit d’una altra manera, millorar la intel·ligència artificial per posar-la al nostre servei. L’altra àrea de treball d’aquesta investigadora és l’explotació del big data (dades massives) a través de la mineria de dades i dels sistemes automatitzats de recomanació.

Un exemple il·lustratiu de big data, per als lectors que no hi estiguin familiaritzats, podria ser el conjunt de dades que he generat des que he sortit de casa fa una hora fins que he arribat aquí per fer-li l’entrevista.

Si consultes el Google Maps per saber on és l’edifici, generes dades de geolocalització. Si busques l’adreça al web, també deixes traces digitals. Si truques per telèfon o envies un whatsapp, si agafes el transport públic, si passes per un lloc on hi ha càmeres de seguretat…

I què en podem fer, d’això?

Moltes coses. Gran part de l’economia dels serveis d’internet es basa en la monetització de les dades personals. Però una de les conseqüències més interessants, a escala col·lectiva, és el poder que atoguen aquestes traces digitals, anonimitzades i agregades, per dissenyar millor les ciutats, optimitzar el transport públic, ajudar si hi ha una emergència natural o minimitzar el risc d’una pandèmia.

Per a molts usuaris, l’experiència més evident d’explotació comercial de les dades és la publicitat que se’ls mostra relacionada amb les cerques d’internet que acaben de fer.

El principal valor de les dades, des del punt de vista comercial, és la capacitat de personalització: que el mòbil o el servei que estiguis usant et coneguin millor i per tant t’ajudin a trobar informació rellevant, a fer compres ajustades a les teves necessitats o a consumir música o llibres amb moltes possibilitats d’agradar-te. I no hi pot haver personalització sense analitzar les dades, a fi i efecte que el sistema sàpiga què t’agrada. És una àrea on hi haurà una gran transformació. Hi ha moltes iniciatives d’abast mundial encaminades a fer més transparent l’ús de les dades personals i a augmentar-ne el control.

Ha parlat de pandèmies. Com hi pot ajudar el big data?

Una de les fonts de dades més interessants per al sector de la salut pública la constitueixen les torres de mòbils, que funcionen com a generadors de dades totalment passius, anònims, agregats i relativament universals, perquè gairebé tothom avui dia té mòbil. Aquestes dades permeten entendre com es mou la població, la qual cosa és molt important per a les malalties infeccioses de transmissió humana com l’Ebola o la grip A. Fins ara no teníem les eines per quantificar els moviments de la població; això es feia amb enquestes o observacions de la policia, que no són mètodes precisos ni a escala. Ara, en canvi, si descobrim un focus d’infecció en un punt i un flux de moviment cap a un altre, podem preveure com es desplaçarà la malaltia. Ho vam provar amb la grip A, amb èxit.

Vostè ha estudiat aplicacions del big data en l’esfera personal. Per exemple, per dormir millor.

Fa molts anys que treballo en el camp dels wearables [en­ginys portables]. Ara estan de moda, però aleshores gairebé ningú en parlava. El meu camp d’interès principal és com fer que els ordinadors, els cotxes, les cases, les ciutats o els telèfons entenguin les persones. I com traduir a dades computables el comportament de les persones, els sentiments, les accions, la personalitat i qualsevol altre aspecte que ens caracteritzi. A mitjan anys noranta, ja vam fer al MIT un fashion show de roba intel·ligent. Aleshores els mòbils eren només telèfons, no ordinadors com ara. Però el 2005 els telèfons ja tenien molta capacitat de computació. Va ser aleshores que vaig tenir una epifania i vaig veure que el veritable ordinador personal era el mòbil. Vaig decidir que ja només volia treballar amb mòbils. I tenia clar que la combinació de sensors i mòbils convertiria en realitat aquell somni de roba intel·ligent que havíem intentat als anys noranta. El primer projecte va ser Healthgear, que monitorava el son amb el mòbil. Consistia en un enginy que et posaves al peu (i que havia hagut de fer jo mateixa) integrat per un oxímetre que mesurava l’oxigen en sang i el ritme cardíac, i un acceleròmetre per detectar moviments. Te’l posaves amb un mitjó i, via bluetooth, enviava la informació al mòbil, que analitzava les dades. Així es podia detectar l’apnea del son, una malaltia consistent en el fet que deixes de respirar uns quants segons mentre dorms.

Ha treballat en algun projecte de ciutat a Barcelona?

Amb Telefónica en vam fer un sobre el Bicing: capturàvem les dades sobre la quantitat de bicicletes i d’espais lliures de cada estació. Així en podies modelar el comportament i agrupar-les en clústers d’estacions similars. En sortia un mapa sobre l’ús que es feia de la ciutat, que només fins a cert punt se superposava amb el mapa dels barris. L’avantatge és que resultava molt més dinàmic: vèiem en temps real quines eren les zones financeres, les de sortir, la universitària… I això ho pots fer cada dos minuts, mentre que les definicions tradicionals de la ciutat són més estàtiques.

Això deu tenir aplicacions també per a l’empresa privada.

Hi ha un producte de Telefónica que es diu Smart Steps: registra l’activitat de les antenes i divideix la ciutat amb una quadrícula. Aleshores et diu quanta gent hi ha a cada casella, amb algunes variables demogràfiques, tot i que treballa amb dades anonimitzades i agregades. És com un cens horari. Si ets una botiga, una cafeteria o una franquícia, saber en quines zones hi ha més moviment et pot ajudar a decidir on ubicar-te.

Urbanisme en temps real.

Fa uns mesos vam treballar plegats amb l’Open Data Institute, una entitat sense ànim de lucre londinenca que fomenta l’obertura de les dades, fundada per Sir Tim Berners-Lee, inventor del WWW. Vam organitzar un Data-thon for Social Good durant la Campus Party de Londres el setembre del 2013. Vam posar en joc dades d’activitat de la ciutat i del cens de cada barri, amb moltes variables demogràfiques: criminalitat, trucades als serveis d’emergències, immigrants, persones a l’atur… El projecte guanyador era capaç de predir el crim valorant la dinàmica de la ciutat, a partir de les dades de les antenes combinades amb el cens. Es podia preveure si una quadrícula determinada seria un punt calent el mes següent.

Al film Minority Report eren capaços de detectar qui estava predestinat a ser criminal per detenir-lo preventivament. Estem a prop d’això?

Hi ha una nova disciplina que és la que aplica la computació a la sociologia. En el cas de la criminalitat a les ciutats, hi ha dos mètodes per caracteritzar-la. El primer prediu si un individu cometrà un crim, com al film en qüestió, però es va veure posteriorment que era més efectiu examinar no els individus, sinó els llocs, que és el segon mètode. És a dir, no intentar determinar si vostè o jo cometrem un crim, sinó si en aquest veïnat hi haurà crims. No sabem qui els cometrà, però podem reforçar-ne la seguretat.

Fa uns mesos, Stephen Hawking i altres científics alertaven sobre les conseqüències apocalíptiques que podia tenir un futur dominat per les màquines.

En cinc o deu anys veurem grans avenços, i crec que serà per al bé de la humanitat i per millorar la qualitat de vida. Les possibilitats en el context de l’educació o de la medicina, per exemple, són enormes.

Abans destacava la importància que els ordinadors arribin a entendre els sentiments. No desafia, això, la noció que cadascú és únic, no descomponible en un algoritme?

Gran part de la comunicació no resideix només en el que dius, sinó en com ho expresses. I els humans, en general, som bastant destres comunicant-nos així. Però és un tema summament complex perquè els humans fem servir molts senyals en les emocions: el to, els gestos, les expressions… però també canvis fisiològics en el ritme del cor o en la conductivitat de la pell. Tot aquest treball pot ajudar, per exemple, a persones que tenen dificultats a reconèixer emocions, com ara els qui estan en l’espectre autista.

Per tant, rebutja les visions apocalíptiques.

La tecnologia és una eina poderosa: tot depèn de qui la faci servir. L’exemple més clar és la tecnologia nuclear: hi ha medicina nuclear i bombes nuclears; pots fer molt de bé i molt de mal. Una de les àrees que m’interessa més és l’educació en l’ús de la tecnologia. Em preocupa la permissivitat dels pares amb l’ús de la tecnologia per part dels nens molt petits. Sovint és per desconeixement dels aspectes negatius que comporta abusar-ne. La tecnologia té un efecte màgic, aquest és el problema: dónes un iPad a un nen de dos anys i és com si l’infant desaparegués. Si arribes cansat a casa i veus que el nen calla quan li dónes l’iPad, et pot semblar meravellós. Però hem de reflexionar sobre l’impacte que té aquest estat com d’hipnosi en el seu desenvolupament neuronal.

El problema, en tot cas, no és l’ús, sinó l’abús.

Com postulava el precepte grec: de res, massa. Hem d’entendre que la tecnologia està dissenyada per ser addictiva, si no les empreses no guanyarien diners. En aquest camp  no s’ha de ser naïf o innocent: hi ha molta investigació i treball previ invertits en els videojocs, en Facebook, en WhatsApp. I, respecte als mòbils, hem de demanar-nos si realment necessitem fer-lo servir en aquell moment o senzillament estem avorrits i volem matar el temps. T’has de preguntar què perds, fent això. Potser perdem l’habilitat de no fer res. I saber estar, saber no fer res, és molt important per al nostre benestar emocional i el nostre equilibri. El 78% dels adults als Estats Units es consideren nomofòbics, és a dir, declaren ansietat i símptomes físics si no tenen el mòbil a mà. Això ens hauria de fer reflexionar. Tan important és? Fins fa pocs anys, prou bé que vivíem sense mòbil.

Un altre debat permanentment obert és el de la bretxa digital que s’obre entre els qui tenen accés a les noves tecnologies i els qui no.

En diverses economies en desenvolupament hi ha iniciatives perquè cada cop més persones tinguin accés a internet. Google i Facebook ofereixen connexió, per exemple, però a través de les seves pàgines. Això obre una reflexió, perquè estàs mediatitzant l’accés a internet amb els interessos d’una determinada empresa. Estàs tancant la bretxa o bé creant clients per a aquesta empresa? En tot cas, jo crec en el poder de la tecnologia per democratitzar. I amb el creixement exponencial de la capacitat de computació, que comporta un decreixement exponencial dels costos, la meva esperança és que sigui una eina que permetrà l’accés a la sanitat i l’educació a milions de persones que avui n’estan al marge. Però, com que la majoria de la informació és textual, si no saps llegir-la, en quedes fora. L’alfabetització és un gran repte: cal fomentar la lectura i tots els sistemes de traducció automàtica perquè es permeti l’accés a la informació a persones que no saben llegir, o bé que no saben un dels cinc idiomes en què hi ha la major part de la informació.

Si el big data és un negoci tan gran, és lícit que jo, que hi aporto dades, en reclami la meva part dels guanys?

A Trento vam fer un projecte interessant anomenat Mobile Territorial Lab. Vam agafar cent cinquanta persones del carrer: eren voluntaris que, durant més d’un any, tenien un telèfon gratis i a canvi en podíem registrar les interaccions, els accessos a internet, les aplicacions que feien servir… Ells podien veure què controlàvem. Es tractava de determinar quines dades valoraven més i quants diners creien que valien. I vam veure que la localització és el que més valoren les persones. I que sovint no ets conscient del fet que una dada sola no aporta res en especial, però la suma de les teves localitzacions, per exemple, sí que és molt eloqüent. Al final, la valoració econòmica que se’n feia era d’unes quantes desenes d’euros per persona. Tindria sentit que ens plantegéssim si hi ha un mercat de dades personals, de fet. Jo sóc propietària de les meves dades i les venc a Facebook o Google perquè, si ells guanyen, jo també vull guanyar. Però és veritat que jo faig servir els seus serveis gratis. Ells em podrien dir: paga per cada cerca. O bé: paga amb les teves dades, que és el que passa ara.

Potser aquesta pregunta algun dia no serà pertinent, però ha estat dur ser dona en un sector tan dominat pels homes?

No es tendeix a corregir aquest desequilibri ni a Europa ni als Estats Units, i això és preocupant. Faig xerrades a instituts a partir de quart d’ESO, i quan pregunto qui és de la branca tecnològica, el 90% són nois. I les noies que estan a la branca tecnològica opten per l’arquitectura, que dins les carreres tècniques és la més relacionada amb les arts. Una cosa que no ajuda gens és la gran separació de gèneres que imposen les joguines. Les adreçades a noies són, en una proporció escandalosa, caixes roses, tot de princeses… no ho entenc. És fonamental que inspirem a les noves generacions, sobretot a les noies, l’interès per la tecnologia no com a consumidores, sinó com a creadores. Que siguin competents en l’ús de la tecnologia com a eina per resoldre problemes, per fer projectes, per inventar coses…

Ha estat al MIT, a Microsoft… Què podria importar Barcelona de la cultura investigadora americana?

Molt! Per començar, els pressupostos… Però també el gran esperit americà del “yes we can”. A Europa i a Espanya en particular abunda la mentalitat d’enderrocar les idees abans de provar-les. És por d’allò desconegut. Als Estats Units és al contrari, i ho fomenten a l’escola. Una idea és boja? Doncs provem-la. Però aquí és millor no sortir-se de la norma.

I, per no deprimir-nos, algun factor que jugui a favor de Barcelona?

La ciutat té un gran atractiu i això es nota. Ha aconseguit una notable projecció internacional i als Estats Units s’ha fet molt famosa. Està ben comunicada, té mar, muntanya, gastronomia, arts, cultura…