“Un pintor no pot ser com la Coca-Cola”

Miquel Barceló recorda els temps passats a la Barcelona de fa quaranta anys com una època molt vital i efervescent. Conscient que el món de l’art ja no té un sol centre com anys enrere, no pretén arribar a tot arreu: un pintor no pot ser com la Coca-Cola, afirma, que aspira a conquerir tots els mercats.

Per Miquel Barceló (Felanitx, 1957), l’art és un territori immens que s’ha d’explorar i conquerir sencer. Per això la seva obra, present en museus i galeries d’arreu del món, reconeguda amb els guardons més prestigiosos i cotitzada a preus astronòmics, és d’una polivalència inexhaurible. Pintura, escultura, gravat, ceràmica, aquarel·la, dibuix, obres de gran format –la capella de Sant Pere a la catedral de Mallorca, la cúpula de la seu de les Nacions Unides a Ginebra–, d’una envergadura més pròpia de temps remots… Res no li és artísticament aliè. Després de molts anys vivint llargues temporades a Mali, ara la seva vida transcorre, sobretot, entre París i Mallorca. A l’illa hi té dos centres d’operacions: una vella teulera a Vilafranca, on treballa el fang i elabora ceràmica, i la seva casa de Sa Devesa, a Ferrutx, municipi d’Artà, on viu i té el taller de pintura.

Vas comprar Sa Devesa fa trenta anys. Què hi buscaves?

Era la primera vegada que havia guanyat diners amb els meus quadres i volia un bon lloc per fer feina tan lluny de Palma com fos possible. Hi cercava fer-me un món amb tot allò de Mallorca que més m’agrada: tenir animals a lloure, espais per caminar, tenir un llaüt, poder anar a pescar i a bussejar… Jo sempre faig la mateixa vida: vaig a nedar, pinto, vaig a la teulera, camino per la muntanya…

Què se n’ha fet dels amics i veïns que tenies a Mali?

Parlo amb ells cada setmana i continuo pagant el sou als que treballaven amb mi. Algun cop han vingut, però necessiten més que els enviï diners per fer la seva vida allà que no pas venir aquí a fer de turista. La desgràcia de Mali és que s’ha convertit en un lloc molt important, geoestratègicament parlant. Hi ha gas, urani, petroli i coltan, i els xinesos, els nord-americans i els europeus se’l disputen. No és tan simple com la història dels quatre islamistes! Això és una invenció americana, igual que ho és el Mickey Mouse.

Per temes i estil, la teva obra cada cop és més primigènia. Et sents més a prop dels pintors de les coves de Chauvet?

Sí, és cert. Però també em sento a prop de Tintoretto, Picasso, Pollock… El gran descobriment dels meus darrers anys ha estat Chauvet, sí. Després de contemplar aquelles pintures, veus la història de l’art amb uns altres ulls i fas un canvi absolut. Un dels millors llibres dels darrers anys és Cròniques. Volum 1, en què Bob Dylan explica una idea fantàstica. Quan tenia quaranta-cinc anys i ja havia fet tot el que es pot fer al món del pop i el rock, se sentia un home acabat i va tenir una crisi espiritual. Fins que un dia, en un bar, va conèixer un músic negre que li va ensenyar una altra manera de tocar la guitarra, que s’aconseguia canviant la posició dels dits. Dylan explica que aquell canvi tan senzill el va empènyer a refer tota la seva obra d’una altra manera. Després de les pintures de Chauvet, jo em sento igual. He fet sempre el mateix durant anys –elefants, pops, peixos, cares–, però alhora sempre és diferent i sempre sento que és necessari fer-ho. Quan descobreixes que trenta mil anys enrere hi havia un art tan viu i empàtic amb el món animal no pots mirar igual l’art egipci o el del Renaixement.

Entre Cadaverina 15 [capses de materials orgànics podrint-se, del 1976] i la cúpula de Ginebra, sembla que hi ha un salt enorme, tant humà com artístic.

Jo crec que no hi ha un salt tan gran. Si amplies les capses de Cadaverina, tens la cúpula de Ginebra: els punts de coloraines, les formes, els regalims… A mesura que compleixes anys, aprens que sempre fas les mateixes coses, fatalment. A mi m’agrada fer sempre coses noves, però també m’agrada quan m’adono que aquestes coses noves, en realitat, ja les havia fet abans.

No perceps la fatalitat com una condemna.

No. Fatalitat és acceptar el que hi ha i el que ets. Pintes així perquè senzillament no pots pintar d’una altra manera.

Un dels vincles que uneix tota la teva obra és el pòsit contracultural en què et vas formar?

La Mallorca dels setanta i la Barcelona de finals dels setanta i principis dels vuitanta vivien moments molt dinàmics. Jo no tinc nostàlgia –és un dels pocs mal vicis que no tinc–, però hi havia una efervescència especial. La gent tenia inquietuds, als bars es llegia Lautréamont: t’imagines algú llegint Lautréamont en un bar, avui? Tot era molt vital, però després tot es va anar tornant estantís. A més, el món en què m’havia fet, l’art conceptual, em va començar a caure lluny. Pintava quadres de gossos i tothom ho considerava inacceptable, tant els artistes conceptuals de Mallorca com els pintors abstractes postminimal de Barcelona. Ho veien com una aberració.

Com una aberració antihistòrica?

Sí, antihistòrica. Recordo converses amb en Tàpies i en Broto, i no entenien que tornés a pintar quadres amb perspectiva, amb narració… Com més reaccions negatives generava, però, més pensava que tenia raó. Va arribar un moment que la meva obra no agradava ni als meus amics cultes ni als underground; és a dir, no agradava a ningú. I jo em sentia tot sol, sí, però també sentia que no m’equivocava, que allò era el que havia de fer. M’ha passat altres vegades, això d’estar en una situació complicada i resistir perquè l’instint em diu que faig una cosa que té sentit. A més, sovint m’he trobat amb gent que un dia no entenia una obra i al cap d’un any la trobaven fantàstica. Veure art necessita el seu procés; és com llegir Mallarmé, el cervell se l’ha de fer seu…

Una particularitat dels setanta i els vuitanta és que es cremaven etapes molt aviat.

Als vuitanta hi havia un estil clar, el postmodernisme, i jo estic content d’haver-ne format part. Els meus quadres de pintors i de biblioteques són postmoderns. Ara el que hi ha és un historicisme, una espècie de pompier, que m’interessa molt poc. La majoria d’art actual és kitsch. Són obres tècnicament perfectes i amb un missatge molt obvi. Hi ha una manca absoluta de gest humà, tot és mecànic. Moltes exposicions que s’han organitzat al Macba aquests últims anys semblava que volien convèncer la gent que la pintura és una disciplina difunta. Avui el gest humà està totalment desprestigiat en art. Per això a mi m’agrada l’argila, escriure a mà, dibuixar…, perquè m’agrada el gest humà, perquè les taques i les ditades són part d’una obra, no són brutor, no són defectes que s’hagin de corregir.

Aquesta predilecció pel gest humà, pel batec de la vida, explica que el món anglosaxó hagi estat més reticent a la teva obra?

No ho sé, mai no m’ho havia plantejat així. Faig exposicions cada parell d’anys als Estats Units i sembla que funcionen. A més, el mercat de l’art conté molts mons; no donaria a l’abast, si volgués arribar a tots. Un pintor no pot ser com la Coca-Cola, que aspira a introduir-se a tots els mercats. A mi m’agraden els Estats Units perquè he viscut a Nova York i hi tinc amics… A més, el món de l’art actual ja no és tan piramidal com temps enrere; ara ja no tan sols hi ha un centre, sinó molts. Aquesta teoria de la dificultat d’entrar al mercat anglosaxó l’explica Michael Damiano al seu llibre, que em va semblar un poc estrany; no el vaig acabar.

Diries que el canvi constant –de temes, de disciplines, de gèneres– ha estat un dels motors de la teva obra?

Pot ser. Però els canvis mai no han estat el resultat de plantejar-me uns reptes que sentia que havia de superar. Quan fa temps que treballo en una sèrie de quadres semblants, arriba un moment que em paralitzo i necessito sortir-ne. Vull que al taller hi passin coses que no m’espero. Quan sé què hi passarà, malament. Només em surten coses bones si em sorprenc. Voler fer projectes diferents és la meva benzina.

Et dediques tan intensament a un tema o a una disciplina que et satures a tu mateix?

Sí. Estic provant d’elaborar ceràmiques amb colors, que és el contrari del que havia fet fins ara, que era treballar el fang despullat, amb colors només del neolític. Les coloraines seran com un experiment d’alquímia.

Els que et coneixen diuen que la fama sempre l’has portada bé. A què ho atribueixes?

Què vol dir portar-la bé?

Continuar fent tanta feina com sempre, per començar.

Sí. Però és que el meu objectiu sempre ha estat fer feina. Quan vaig començar en l’art, a la Mallorca dels setanta, no se’m presentava cap perspectiva d’èxit. Cap. Pero sempre vaig veure molt clar que no tindria mai una altra feina a part de la d’artista. Era molt radical, en això.

Has percebut mai l’èxit i la fama com una amenaça per al teu art?

Alguna vegada. Per això me’n vaig anar a l’Àfrica, perquè la vida que portava, una mena d’histèria de sexe, drogues, rock’n’roll i diners, veia que em conduïa cap a l’esterilitat o la mort física. De jove vaig participar en l’ocupació de Sa Dragonera i m’hi vaig quedar unes setmanes fent feina, en part per fugir d’una rutina que portava a Palma i que tampoc no em convenia. Anar a l’Àfrica va ser el mateix, però d’una manera radical. A la llarga, viure a l’Àfrica va canviar la meva manera de viure i veure el món. És un lloc molt fotut. Fins i tot és un mèrit haver-hi sobreviscut, perquè és molt fàcil morir-hi.

L’ascesi vital salvadora de l’Àfrica et va reordenar les prioritats, oi?

A l’Àfrica, tot ho veus com si tinguessis cent anys. La fragilitat és tan aclaparadora que tot deixa de tenir importància. Fer una exposició o que neixi un fill són coses que vistes d’aquí semblen sagrades i que vistes d’allà no ho semblen tant.

Crear en un món tan sobresaturat d’informació, especialment audiovisual, et condiciona com a artista?

No sé si em condiciona. Jo visc a foravila. No tinc televisió, per Internet gairebé només miro el futbol i llegeixo els diaris, i, per tant, no estic sotmès a un bombardeig constant. Cada vegada sóc més selectiu amb el que miro.

I com creus que et condiciona la manera com els espectadors veuen la teva obra? Hi penses?

Sí, i també penso si té sentit continuar afegint coses al món. En discutíem sovint, d’això, amb els meus amics poetes. Jo contínuament necessito contenidors i magatzems per guardar-hi la meva obra, perquè és molt feixuc tot el que faig. Però bé, l’important és fer-te càrrec d’allò que fas. Jo em faig càrrec de totes les obres que poso al món. Pel que fa a la percepció que en té la gent, es tracta d’esperar que les coses s’aclareixin.

Realment s’aclariran? La sobresaturació és tan acusada…

Sí. Les obres d’art sempre acaben sent evidents pel seu propi poder com a tals. Crear és fer apostes amb el temps i el món. El mercat no hi pinta res, aquí. A la llarga tot és evident, en art.

Que, en una exposició, els espectadors estiguin només uns segons davant de cada obra, com et fa sentir?

Sempre n’hi ha que tornen a l’exposició i que davant alguns quadres s’hi passen hores. Els artistes tenim pocs espectadors bons, però tampoc no en calen gaires. La gent amb qui parlo de la meva obra, amb qui la discutim i la remirem, són molt pocs, i amb els anys la xifra no ha crescut, per més que hagin crescut les cues per veure les meves exposicions.

Mentre que l’art contemporani és una cursa cap a la novetat llampant, tu sembla que aspires a ser modern sent antic.

És una manera de dir-ho, però no sé si és tant com ser antic… La modernitat no és l’eina ni l’objectiu de l’art. A més, on és la modernitat? Jo recordo el temps quan el que era modern eren els vídeos, i no per l’obra, sinó pel mitjà: com que estava gravada en vídeo, l’obra automàticament ja era moderna. Hi ha res més antic que això? I això no treu que m’agradin molt els vídeos de Bruce Nauman, però també m’agraden les seves obres en cera, fang o tinta. Que una obra sigui en un format o en un altre, tant se val. Ara es confon molt el mitjà amb el missatge. També és antic, això: als seixanta, McLuhan ja ho deia.

Tant tu com la teva obra ja heu generat molta bibliografia. Diries que ajuda a entendre millor qui ets i què fas?

La major part de publicacions que s’escriuen i s’han escrit són absolutament prescindibles, per desgràcia. La relació amb escriptors és interessant quan és creativa per a totes dues bandes. Entre els estudis sobre la meva obra, sí que tal vegada hi ha peces interessants: el llibre de Dore Ashton, per exemple. Però jo no ho llegeixo gaire, tot això. Ara Vila-Matas ha escrit una cosa sobre mi i l’he llegit en diagonal; m’estimo més alguna de les seves bones novel·les. Una cosa que fa tothom però jo encara mai és cercar el propi nom a Google. I no és per arrogància, és que m’avorreix. A mi m’agradava llegir Hervé Guibert quan feia una novel·la i escrivia sobre mi, però perquè era ficció, divertit i vital.

Quan crees una obra, ha de ser bona per ella mateixa o n’hi ha prou que ho sigui en diàleg amb altres obres teves?

Sempre veig la relació que té amb les altres obres, perquè tot està connectat. Però cada una d’elles és independent. El que importa és saber veure si és bona o no. En el passat vaig destruir alguna obra i, després, me’n vaig penedir. Un dia vaig pintar dos o tres pingüins borratxos sota la pluja de París. Era un quadre molt rar, molt gran, que vaig estar pintant durant set o vuit hores, i, al darrer moment, amb la darrera gota d’energia que em quedava, el vaig esborrar. Tot just després d’haver-lo esborrat ja vaig pensar que m’havia equivocat. No sé per què el vaig esborrar, era com si el gest d’esborrar-lo formés part de la mateixa obra.

La teva vida i la teva obra semblen el resultat d’una barreja infal·lible entre el càlcul i l’instint.

No era Braque que deia que l’art és la raó corregida per l’emoció? Abans treballava escoltant música a tot volum i ara escolto audionovel·les. Agafo Flaubert, Stendhal o Maupassant –la literatura francesa del xix m’agrada molt— i me’ls poso a doble velocitat. Escoltar novel·les no tan sols no afecta l’obra, sinó que m’ajuda a pintar.

Mantens ocupada la part racional amb les audionovel·les i això permet a la part irracional pintar sense cotilles?

No sé si és tan simple com separar racional i irracional. El pensament és abans i després de l’obra, no és mai durant. Si pensés què he de fer, mai no duria a terme res del que faig.

Potser la pregunta et pot semblar prematura, però t’has plantejat ja què faràs amb el teu llegat artístic?

Sí. Segurament hauré d’acabar constituint una fundació, però no me’n vull encarregar jo personalment. Tinc molta obra: mil quaderns de dibuixos i d’escrits, molts quadres, escultures, gravats, aquarel·les… Fa un temps, amb un amic notari, vaig deixar clares les meves intencions. Tinc dos fills ja grans i vull que visquin les seves vides, no que les perdin ocupant-se’n de la meva. No vull condemnar-los a fer de marxants o a ser víctimes de marxants. Sí que vull deixar l’obra preservada, però no em sedueix posar-me a construir el meu propi mausoleu. M’agradaria que se n’encarregués altra gent. A Mallorca, a Felanitx, estaria bé, però les institucions em mereixen poca confiança, i a més són tan efímeres…