Foto: Pere Virgili
L’escriptora d’origen marroquí Najat El Hachmi recull als seus llibres la contraposició entre el món d’on ve i el que s’ha trobat aquí, la negociació entre tots dos mons. Som afortunats de tenir a Catalunya una autora que ha pogut posar per escrit aquesta experiència.
Najat El Hachmi (1979) és una de les autores més celebrades i influents de la seva generació. Nascuda al Marroc, es va traslladar amb la seva família a Vic, on es va escolaritzar en català. L’any 2008 va guanyar el premi Ramon Llull amb L’últim patriarca, una novel·la que incorporava en la literatura catalana aquest món inèdit fins aleshores. Enguany ha estat reconeguda amb el premi Ciutat de Barcelona per la seva tercera novel·la, La filla estrangera, que ja havia obtingut el premi BBVA de Literatura Catalana. La missió de Najat és escriure bons llibres, però amb aquests bons textos aconsegueix desmuntar tòpics sobre l’islam.
A La filla estrangera hi ha un episodi en què la protagonista accedeix a posar-se el vel per la pura pressió de la família. Amb aquesta novel·la, vostè fa veure al lector que darrere el hijab hi ha sempre una persona.
Cada dona que es posa el vel, se’l posa per motius diferents. Durant anys vaig intentar evitar el tema del vel a la meva obra literària o als col·loquis a què em convidaven. I el més curiós és veure com en tots aquests anys en què els mitjans de la societat d’acollida han donat massa importància al mocador, el hijab ha agafat més significat per a les persones que en porten. Ha agafat una càrrega simbòlica, hi ha hagut un procés de reislamització difós i reforçat des d’alguns països que volen donar una visió molt concreta de l’islam i que volen influir molt en les noves generacions de musulmans d’aquí. No volen perdre creients, perquè saben que així els podran dominar políticament.
I per la banda d’aquí, sovint hi ha hagut una incapacitat flagrant per comunicar-se amb el nouvingut, per establir-hi una relació autèntica. Hi ha hagut molta condescendència envers els immigrants, i això a La filla estrangera es veu claríssimament.
Estem acostumats a pensar que els immigrants d’aquí no perceben el que diem d’ells; se’n parla com qui es refereix a un objecte, no a algú que et pot estar llegint o mirant. Quan era petita i la meva mare portava mocador no m’havia qüestionat mai si se l’havia de posar o no, però quan tothom a Vic et pregunta per què no te’l treus, comences a pensar que potser sí que és important, el vel. En el cas de les adolescents marroquines que viuen aquí, el tema encara és més complex, perquè s’hi barreja la relació amb el propi cos, el neguit que desperta la sexualitat i quin és el cos correcte, perquè a casa els diuen una cosa i al carrer una altra de ben diferent.
A La filla estrangera parla del desig sexual d’una adolescent. Vostè també havia explorat la sexualitat femenina a La caçadora de cossos, que és una novel·la ben diferent.
El tema del cos és un problema que afecta igualment les adolescents occidentals. Com identifiques el teu desig i com el canalitzes? Què fas amb el desig que pugui provocar el teu cos?
Tant a La filla estrangera com als seus articles vostè explora la relació entre el sexe i la maternitat. El sexe va lligant tots els àmbits de la persona i també està vinculat a la maternitat; no és un òrgan independent, segons vostè. Dit per una dona catòlica es podria llegir com una declaració integrista. En canvi, en llavis d’una marroquina que es declara obertament atea fa tot un altre efecte.
Jo parlo dels temes que m’inquieten, però no vull pensar que el fet de tenir un origen determinat em condiciona a l’hora de parlar de la sexualitat, ni tampoc l’educació que em van donar a casa. Faig una reflexió i la faig en funció del món en què estic vivint. Jo ja he nascut en l’època dels anticonceptius,
Foto: Pere Virgili
per a mi ja és clar que el sexe i la maternitat no van lligats… Per tant, cal anar més enllà i entendre què passa en aquest terreny un cop guanyada la batalla per desvincular una cosa de l’altra. Jo vull entendre què m’està passant com a dona, jo que sóc mare també. Vincular sexe i maternitat no és anar enrere, sinó endavant. Vull entendre tots els elements que formen part de la condició d’una dona i integrar-los. No vull analitzar-ho sobre la base de cap prejudici ideològic… per més que cregui en el feminisme. Cal obrir el debat de la maternitat.
En un article recent vostè parlava de la maternitat i deia: “Les criatures humanes tenen el defecte de néixer a mitja gestació i passa un temps fins que tenen l’autonomia necessària per desprendre’s del cos de la mare”.
A mi em va costar molt, em va xocar, i això que jo havia viscut en un entorn en què la criança era habitual. M’ha passat tant amb el primer fill com amb el segon. Veus que has de fer una renúncia per amor, perquè te la demana el cos, no perquè te l’hagi imposada ningú.
A La filla estrangera es descriu un cas molt interessant, el d’una mare marroquina que no vol portar els seus fills petits a l’escola perquè necessita estar amb ells, i la protagonista, que fa de mediadora social, gairebé es veu obligada a arrabassar-li la criatura…
Hi ha moltes mares, no cal que siguin marroquines, que es troben en aquest punt. Són mares que fan una lactància més llarga del que s’estilava, que volen viure la maternitat. I cada dia més en l’àmbit laboral hi ha una agressivitat contra les mares, com si una dona que ha tingut fills ja no pogués tenir la mateixa productivitat. Des de segons quines instàncies del feminisme, es vol obviar i es vol negar aquesta necessitat de la maternitat i se’ns proposa que tinguem igualtat en la baixa de maternitat i paternitat. A mi buscar la igualtat per aquesta banda em sembla absurd; és una visió paternalista envers la dona, fomentada justament des d’instàncies feministes que ens diuen: “Us estan fent tornar cap a casa…” Jo no defensaré mai la professionalització de la maternitat, alerta, no és positiu ni per a la dona ni per als fills. Hem de vigilar quin missatge transmetem. La meva filla agafa la màquina d’escriure i diu que és escriptora. El període de criança, has de poder viure’l amb una certa pau i que després no ho hagis de pagar car professionalment. Jo tenia por que em costés tornar; és molt difícil no pagar-ho car en certes professions.
Als seus articles ha defensat sempre el feminisme, fins al punt de considerar-lo un dels canvis més importants de la humanitat. També ha escrit que “no ens naixeran fills feministes sense fer res, només perquè nosaltres ja no hem viscut el que van viure les nostres àvies”. I no és que el masclisme hagi tornat, com diem sovint, sinó que no se n’ha anat mai. Quin creu que és el paper del feminisme avui? I en quines trampes no es pot permetre de caure ara mateix?
A vegades hem tendit a creure en el progrés exclusivament en termes d’evolució, però la ideologia no es transmet a través de l’ADN, sinó a través de l’educació i la cultura. Per això hem de ser conscients de la nostra missió de transmissors i no relaxar-nos.
A vegades el feminisme s’ha manifestat de manera purament retòrica. El cas del desdoblament de gènere no és una cosa epidèrmica? Jo he arribat a sentir autèntics disbarats, com el d’aquell mestre que s’adreçava als alumnes i alumnes…
El desdoblament no té gaire efecte. És molt més significatiu veure com es tracten els adolescents entre ells. Hem de ser molt militants en coses bàsiques. L’insult i el maltractament no es poden admetre. No pot ser que a l’esfera pública et puguin insultar pel fet de ser dona, que et puguin atacar pel cos que tens. D’altra banda, des del feminisme no podem caure en la temptació d’errors que ja vam cometre en el passat, com l’excés de correcció política o el voler censurar coses. No fa gaire a Vic hi va haver una polèmica en una fira de núvies. En una foto d’uns nuvis apareixia la imatge d’una dona en una posició suposadament submisa… i els de Capgirem Vic ho van denunciar. Jo crec que tampoc no podem entrar a censurar la sexualitat, no ens podem ficar en quin tipus de sexe han de tenir les persones. A mi em sembla un excés de correcció. És millor dedicar el temps a coses més importants, com ara la desigualtat.
Pel que fa a la desigualtat, en un article recent vostè parlava de la crisi dels refugiats i del tracte diferent que donem al refugiat de guerra i al refugiat econòmic.
Sí, hi ha molta gent indignada amb el que passa a la frontera de Grècia o Hongria que no demanarà mai que es tanquin els centres d’internament d’estrangers (CIE), ni tampoc exigirà més drets per als immigrants que ja són aquí. Deu ser perquè se separa més la classe que l’origen i que en el nostre imaginari sempre ens igualem a l’altre a l’alça. No fa gaire el fill de la duquessa d’Alba explicava que havia acollit un refugiat a casa seva, i que era un metge… Evidentment, les persones que poden venir fins aquí són normalment els que tenen més diners. I en alguns països els han extorsionat.
Vostè ha viscut l’experiència d’immigrar en primera persona. Va anar de Nador a Vic, de Vic a Granollers i finalment a Barcelona. Com s’ha sentit acollida, aquí?
Fa cinc anys que vaig venir a viure a Barcelona, una ciutat que vaig desitjar durant molt de temps a través de la literatura. Per a una família d’immigrants com la meva, era la ciutat on anàvem a fer els papers, un lloc on anàvem a fer hores de cua. Vaig anar coneixent els llocs que havia conegut a través de la lectura, racons descrits per les meves autores de capçalera: Rodoreda, Montserrat Roig, etcètera, però també Josep Pla. Llocs amb els quals m’havia implicat emocionalment. Per això el meu arrelament a Barcelona va ser més fàcil, perquè abans de ser una ciutat viscuda ja era per a mi una ciutat llegida.
Era la ciutat desitjada, i temuda al mateix temps per l’anonimat que et dóna, que pot ser positiu, però també et pot deixar molt a la intempèrie. És una sensació compartida per molta gent immigrant que viu a comarques i que es mira la ciutat amb respecte, perquè l’indret on vas a parar com a immigrant sempre és molt concret. Vas sempre d’un lloc concret a un altre, no d’un país a un altre.
Una ciutat petita com Vic pot resultar més abastable, et permet fer una xarxa, però al mateix temps també et condiciona, perquè tens uns límits. És curiós observar com per a molts immigrants, especialment per als fills de la immigració, Barcelona és la ciutat on justament pots deixar de ser un immigrant. Un cop aquí et desvincules del teu col·lectiu immigrant, que et dóna suport quan en tens necessitat, però que també exerceix un control social.
Vostè ha treballat com a mediadora cultural, acostant la comunitat marroquina i l’autòctona. A La filla estrangera fa dir a la mare de la protagonista: “El pitjor problema que tenen els marroquins són els marroquins mateixos.”
Sí, aquesta crítica despietada és molt pròpia dels marroquins. La frase també és pròpia d’algú que sent la mirada dels altres sobre el propi col·lectiu, perquè la societat d’acollida té la necessitat d’identificar un col·lectiu i etiquetar-lo. Quan treballava de mediadora i feia de traductora, algunes dones em demanaven que no traduís tot el que deien: “Això no ho tradueixis”, em deien amb una certa prevenció. Era la consciència de pertànyer a un col·lectiu sense poder dins d’un altre grup més gran, la consciència de viure sense igualtat de condicions. Quan érem petits els meus pares ens deien: “Aquesta no és la nostra terra.”
Foto: Pere Virgili
En aquest número de Barcelona Metròpolis abordem el tema del multilingüisme a la ciutat. I ara que comenta la seva experiència com a mediadora, com viu l’experiència de ser una autora que parla llengües diferents amb els pares, els germans o els fills? Com creu que cal abordar la diversitat lingüística? El Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades diu que a Barcelona ja es parlen tres-centes llengües i va proposar una votació per decidir quina havia de tenir l’honor de portar aquest número. Quina votaria vostè?
Jo votaria per un pidgin, per una llengua criolla. Els meus nebots viuen a Vic en un barri on hi ha molts amazics, i la barreja que fan del català i l’amazic és increïble. Agafen verbs catalans i els flexionen en amazic. A l’amazic que ells parlen ja hi ha interferències del català de Vic. I al català que ells parlen entre ells, també hi ha elements amazics.
Quines llengües parla amb els seus familiars?
De petita vaig viure en un barri perifèric de Vic i anava a l’escola pública. Em recordo havent d’aprendre castellà al pati, després d’aprendre català a l’aula, perquè els altres nens es fotien de nosaltres si no parlàvem castellà. Per això vaig acabar parlant en castellà amb els meus germans. Després la majoria de nosaltres hem acabat parlant en català o amazic amb els nostres fills. Jo parlo amazic amb la meva mare, castellà amb els germans i català amb els meus fills. Els factors sociolingüístics són canviants en el temps; no hi ha uns patrons clars i establerts, sinó que poden passar coses d’aquestes.
Sobre el present i el futur de la novel·la, vostè ha comentat que l’escriptor no s’hauria de sentir obligat a innovar a cada pas. Potser ja hem arribat al final de la història de la novel·la i ja podem per fi parlar del que és important. Vostè també ha reconegut el deute envers les dones de la seva família, grans narradores, que sabien explicar les coses entretenint-se en detalls i mantenint la tensió dramàtica. Quina influència ha tingut en la seva obra l’estil de narrar de les dones marroquines?
Si he de ser justa, diria que no es pot considerar un tret de les dones marroquines. És més aviat un do de la meva mare, que em tenia fascinada. La meva mare és analfabeta, però té una capacitat única per explicar històries. Comença a parlar i de seguida et trobes dins el seu relat; no sé ben bé com ho fa. Ho fa de manera natural, sense especular, amb una capacitat per captar el detall. Jo em recordo estar callada escoltant… Una influència com aquesta no està reconeguda enlloc, ni està prestigiada, però és la meva arrel com a narradora. La meva besàvia també era una gran narradora, d’una gran vitalitat, que tenia aquest mateix instint d’explicar històries. La meva única esperança és que a través de la literatura pugui explicar aquest món que es perd.
Des del feminisme no podem caure en errors del passat, com l’excés de correcció política o voler censurar coses.
Foto: Pere Virgili