Isabelle Anguelovski: “Inversors poderosos s’han apropiat de l’agenda ecològica”

La creació als barris de parcs urbans, cinturons verds i corredors ecològics atrau immobiliàries de luxe i nous habitants amb un poder adquisitiu més gran que els residents històrics. L’augment dels preus de l’habitatge acaba desplaçant la població original: és el frustrant fenomen conegut com a “gentrificació verda”.

El parc del Poblenou a Barcelona és un projecte que tothom voldria darrere de casa seva: un gran pulmó verd en un barri popular de passat industrial. Tanmateix, l’aparició del parc està tenint efectes inesperats. El nombre d’habitants amb educació universitària ha augmentat en un 700 % en un radi de cent metres al voltant de l’equipament. S’ha reduït el nombre de residents d’edat avançada i el d’immigrants del sud del món. També hi han aparegut habitatges de luxe i els preus de l’habitatge s’han disparat. En resum, la població que s’havia de beneficiar del parc s’ha vist desplaçada a favor de nous habitants més rics, més joves i més blancs.

Aquest cas és l’exemple més esclatant a Barcelona d’un frustrant efecte bumerang: la “gentrificació verda”. La creació de parcs urbans, cinturons verds, corredors ecològics, etc., atrau nous habitants amb un major poder adquisitiu i immobiliàries de luxe. L’augment dels preus de l’habitatge acaba desplaçant la població original de classe baixa. Les comunitats marginades lluiten perquè els seus barris siguin més verds, però quan assoleixen la seva reivindicació es veuen expulsades novament a entorns menys atractius.

El fenomen s’ha donat al nou cinturó verd de Medellín (Colòmbia), al restaurat front marítim de Portland (Oregon, Estats Units) i al flamant High Line (un parc emplaçat en un antiga via de tren elevada) de Nova York, entre d’altres llocs. És com si els mecanismes més agressius de l’economia de mercat haguessin posat al seu servei l’ambientalisme, la sostenibilitat i la lluita contra el canvi climàtic.

“Abans, el factor econòmic era contrari al factor ambiental, però ara els grans grups immobiliaris saben aprofitar l’agenda verda de les ciutats”, afirma Isabelle Anguelovski (Reims, França, 1978), investigadora en ecologia política de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB). Anguelovski, que després de detectar casos de “gentrificació verda” als dos costats de l’oceà s’ha convertit en l’experta de referència del fenomen, va treballar a la Sorbona, a Harvard i a l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT), abans d’establir-se a Barcelona el 2011. El 2013 va rebre el Premi Nacional de Recerca al Talent Jove de la Generalitat de Catalunya. Durant els pròxims cinc anys analitzarà el procés a quaranta ciutats de tot el món, en el marc del projecte Greenlulus (Green Locally Unwanted Land Uses: usos verds del sòl no desitjats localment), finançat amb 1,5 milions d’euros per la Unió Europea (Consell Europeu de Recerca, ERC). La investigadora espera trobar també casos d’èxit on s’hagi aconseguit conciliar justícia i natura a les ciutats. Aquestes experiències poden ser valuoses per gestionar els propers candidats a la gentrificació verda a Barcelona: el parc del calaix ferroviari de Sants i les superilles. Anguelovski està assessorant l’Ajuntament de la ciutat sobre aquest tema.

Vostè es defineix com a investigadora activista: què vol dir?

Vol dir entendre en profunditat les realitats socials que estudio i contribuir a la resolució d’algunes de les tensions més agudes. A Boston vaig treballar a Dudley, un barri marginalitzat que ha sofert durant dècades incendis provocats per buidar pisos llogats, acumulació d’escombraries i desinterès dels inversors. Les comunitats afroamericanes, afrollatines i de Cap Verd es van mobilitzar per millorar la qualitat del barri. Vaig treballar amb ells i els vaig transmetre els resultats de la meva investigació. A Barcelona no he tingut un paper tan activista: amb dos nens petits, és complicat. Però sempre comparteixo informació amb les organitzacions que estudio, faig tallers, escric a la premsa. I també estic treballant amb l’Ajuntament per evitar la gentrificació verda a les superilles i als jardins de Sants.

Sempre ha combinat recerca i participació en primera línia?

Als dinou anys vaig aprofitar el castellà que havia après a l’institut per viatjar a Cuba amb l’ONG Sodepaz, de Madrid. Em va sobtar molt el tema de la desigualtat en el desenvolupament. Durant la carrera [en ciències polítiques a l’institut Sciences Po Lille (França)] i el màster [en cooperació a la Sorbona] vaig viatjar sovint a l’Amèrica Llatina en projectes de cooperació. Més tard vaig treballar amb Oxfam sobre com les dones s’enfronten als impactes de l’explotació minera: va ser el meu primer contacte amb la injustícia ambiental. També vaig fundar una ONG que feia consultoria a comunitats indígenes afectades per la mineria.

Des de llavors es va dedicar a estudiar la relació entre justícia i medi ambient?

Alguns anys més tard, el 2006, vaig començar un doctorat al MIT sobre la resolució de conflictes entre malfactors ambientals i comunitats afectades. El resultat va ser un llibre que es va publicar el 2012 [Neighborhood as refuge: Community Reconstruction, Place Remaking, and Environmental Justice in the City (Barris com a refugis: reconstrucció de comunitats, redisseny de llocs i justícia ambiental a les ciutats)] en el qual es comparen els casos de tres barris: Dudley a Boston, Sant Pere i Santa Caterina a Barcelona i Cayo Hueso a l’Havana.

Què comparteixen Barcelona, Boston i l’Havana?

M’havia adonat que moltes poblacions marginalitzades es mobilitzen per fer feines ambientals: netegen terrenys, creen espais verds, fan tallers amb materials reciclats, treballen l’energia renovable. Això passa en comunitats que no tenen res a veure les unes amb les altres. Volia entendre per què i com es mobilitzen les comunitats històricament estigmatitzades i marginades, però no comparant barris de la mateixa ciutat, sinó situacions polítiques molt diferents.

Per què va triar Barcelona com a cas d’estudi?

Ja l’any 2000 havia visitat la ciutat i havia voltat pels barris. Des de llavors hi vaig tornar diverses vegades per seguir el desenvolupament urbà. L’objectiu del meu treball era comparar els moviments en tres entorns diferents: una democràcia establerta i amb un alt grau de desenvolupament urbà –Boston–, una democràcia jove i amb un desenvolupament intermedi –Barcelona– i un règim autocràtic poc desenvolupat –l’Havana.

Què tenen en comú els moviments mediambientals dels tres casos?

Després de fer cent cinquanta entrevistes, puc dir que molt. Les experiències de desatenció viscudes per la gent d’aquests barris generen una connexió entre les persones i els llocs. Creen una mena de doble consciència: en primer lloc, la dels problemes que es pateixen, però paradoxalment també un sentit de pertinença, un sentit de comunitat, l’orgull de viure en aquell barri. Això genera sentit de responsabilitat, interès per millorar la qualitat de l’ambient urbà i un creixement personal, també en persones sense educació o professió formalitzada. Els objectius dels moviments són refer el seu entorn i reforçar la seva identitat. La cura del medi ambient és una eina per assolir altres finalitats: es busca la recuperació ambiental, però també la generació d’un sentit de protecció davant del racisme o de les drogues, l’establiment d’una mena de poblat urbà, la celebració d’un sentit de comunitat. Els barris es converteixen en refugis, en santuaris segurs; aquest és un aspecte molt important, especialment per als més joves.

Com es concreta aquesta idea de barri com a refugi en el cas de Barcelona?

Em vaig centrar sobretot en el cas del Forat de la Vergonya. Malgrat els conflictes amb la municipalitat i entre els grups implicats, s’hi va assolir un espai gestionat pels ciutadans, amb diversitat social i cultural, botigues locals, etc. Ara les coses han canviat. El Forat i els habitatges socials són una mena d’illa segregada de la resta del barri. Tot al voltant hi ha un gran canvi social: no s’obren botigues de productes per als residents, sinó botigues d’art, clubs de fumadors, lloguers de bicis elèctriques i bars amb patates braves a vuit euros. L’aposta per la marca Barcelona, la disminució de la participació ciutadana durant el mandat de l’alcalde Trias i la crisi han contribuït a fer que els únics inversors al barri siguin de fora. S’han construït nous hotels per atreure turisme, però hi ha pocs habitatges de lloguer i la majoria són turístics. També cal dir que la gent que estava al capdavant de les lluites del Forat ha envellit o se n’ha anat. En tot cas, ja estan sorgint nous activismes.

Després de mudar-se a Barcelona, es va interessar en les iniciatives contra el canvi climàtic impulsades des de baix.

Sí. Vaig ser investigadora principal de TESS, un projecte europeu que pretenia mesurar a sis països l’impacte d’iniciatives comunitàries en mobilitat, menjar, energia i residus. A Barcelona vaig estudiar associacions, cooperatives i empreses com Can Masdeu, La Col, Can Batlló, Trèvol, L’Ortiga, Tota Cuca Viu, Granja Aurora, Som Energia…

Com neix la idea de la “gentrificació verda”?

Va aparèixer cap al final del meu treball de camp per al llibre. Molts activistes em deien: “Hem lluitat per netejar el nostre veïnat, que era contaminat i descuidat; finalment tenim infraestructures ambientals, i ara ens adonem que el barri atreu inversors i nous residents”. Hi havia gent que assegurava que si hi posaven un jardí comunitari més haurien de marxar al cap de cinc anys, o que el seu barri ja era prou verd. Al Forat de la Vergonya van posar sorra al terra per evitar que s’hi instal·lessin terrasses. Molts moviments deixaven de banda la justícia ambiental per interessar-se en l’habitatge. I aleshores em vaig adonar de la contradicció i la paradoxa a què s’enfrontaven aquelles persones. La literatura científica respecte d’això era molt incipient: hi havia alguns casos d’estudi individuals molt específics.

Quan comença aquest procés a Barcelona?

Els primers casos documentats són de finals dels anys noranta: per exemple, la Vila Olímpica. També estic pensant a investigar casos dels vuitanta, com els parcs de Joan Miró i de l’Espanya Industrial, però hi ha poques dades.

I quins són els punts calents en l’actualitat?

En primer lloc, els jardins de la Rambla de Sants, on hi ha residents que ja tenen por perquè els seus habitatges són més visibles per als turistes i, a més, hi ha el precedent del High Line de Nova York. En segon lloc, les superilles: jo formo part del grup d’estudi creat per l’Ajuntament per mitigar-ne els possibles efectes negatius. Però també hi ha casos com el del passeig de Sant Joan, que no ha sigut mai un entorn de baixos ingressos, però que pateix supergentrificació, és a dir, el desplaçament de la classe mitjana per persones d’ingressos encara més alts.

La gentrificació verda és el resultat d’una estratègia conscient dels grups immobiliaris?

Les empreses són perfectament conscients del poder del verd. A Vancouver, poderosos constructors publiciten edificis de luxe amb jardins comunitaris a l’interior. Les grans agències immobiliàries d’Alemanya anuncien propietats a Barcelona posant èmfasi en el verd. En tot cas, no es tracta només de la construcció o la reforma d’edificis de luxe, sinó que, senzillament, s’atrau persones i famílies d’ingressos alts cap a llocs macos de la ciutat.

Quin paper hi fa la política?

La sostenibilitat s’ha despolititzat. Hi ha una consideració de la planificació verda com a tecnocràtica, postpolítica, apolítica, top-down. Es crea un parc o una high line i es dóna per descomptat que tothom en traurà benefici. No hi ha una anàlisi crítica de la situació per esbrinar quins actors se’n beneficiaran realment. El fet que inversors poderosos s’hagin apropiat de l’agenda ecològica no forma part del debat polític.

Vostè ha afirmat que un greenlulu (espai verd no desitjat) pot ser fins i tot pitjor que un brownlulu (espai contaminat o degradat). Com s’entén?

Doncs sí, així és en un cert sentit: la gentrificació verda pot ser pitjor que una fàbrica contaminant, a causa del desplaçament forçat que imposa. La gent perd les seves xarxes socials i es veu obligada a traslladar-se lluny del centre de la ciutat, on té més dificultat per aconseguir feina o desplaçar-se. A més, tothom té clar que un brownlulu és dolent, mentre que els greenlulus són percebuts com a positius, raó per la qual és més difícil posar en l’agenda l’estudi dels problemes que plantegen.

Aquests espais verds contribueixen almenys a fer les ciutats més sostenibles?

L’agenda de la verdificació no coincideix necessàriament amb la de la sostenibilitat. La darrera requereix polítiques energètiques, una estratègia agressiva a favor de la mobilitat sostenible, xarxes comercials fortes de botigues a l’interior de la ciutat, escoles i estructures de salut ben repartides…, que la gent tingui els serveis propers i no es desplaci tant.

Hi ha alguna manera de mantenir els beneficis del verd a les ciutats sense crear injustícies?

Bàsicament, es tracta de fer polítiques molt fermes d’habitatge assequible. A Europa hi ha més de tres milions d’habitatges buits; Espanya és un dels països amb una xifra més elevada. Cal trobar maneres de repartir l’accés a aquests espais i recuperar els edificis que s’han quedat els bancs: per exemple, creant noves formes d’habitatge social. No cal construir més, sinó que es poden incrementar els fons dedicats a reformar edificis existents. I en cas d’edificació nova es poden implementar zones d’inclusió, com han fet Berlín o Nova York, ciutats on s’ha de destinar a habitatge social entre el 20 i el 30 % dels habitatges nous. També cal tirar endavant polítiques enèrgiques de control i ampliació del mercat del lloguer, perquè l’especulació present al mercat hipotecari fa que a vegades les persones es quedin sense la capacitat de retornar els préstecs. En aquest sentit, cal canviar la mentalitat que anteposa la compra al lloguer, però també reduir el nombre de llicències d’apartaments turístics i controlar els lloguers il·legals que s’efectuen mitjançant plataformes com AirBnb.

La clau és desenvolupar una bona política d’habitatge?

Hi ha més coses encara. Si hi ha alguna cosa positiva de la gentrificació és que els barris es regeneren. Aleshores, com es pot ajudar els residents a quedar-s’hi? Bàsicament, millorant-ne els ingressos. Amb aquest objectiu s’hauria de canviar el cicle de la pobresa ja a partir de l’escola, finançant les escoles més desateses per donar una oportunitat als alumnes de trobar feines ben remunerades en un futur. També és important disposar d’associacions fortes de comerciants locals que defensin les botigues tradicionals. Finalment, els centres sanitaris poden influir favorablement en els determinants socials de la salut. És un conjunt d’accions que van unides: es tracta d’aplicar un enfocament territorialitzat de les polítiques de regeneració.

Tanmateix, els veïns de les zones que perillen actualment necessiten solucions ràpides…

En cada lloc s’han d’estudiar les causes de la gentrificació. A Barcelona, el motor sorgeix d’una combinació del turisme, les inversions immobiliàries i els moviments d’incorporació o de retorn a la ciutat de gent de classe alta. Cal redinamitzar els barris en crisi, per exemple, facilitant préstecs als petits negocis, i controlar quines botiges s’obren: potser no cal un lloc més de lloguer de bicis elèctriques per a turistes i en comptes d’això es poden prioritzar negocis que proporcionen serveis a les comunitats locals. I també seria necessari arribar a acords polítics per desenvolupar un sistema de zones d’inclusió.