Anna Veiga: “Cal fer un esforç i evitar que es parin projectes científics”

Darrere la porta del seu despatx, al penja-robes, hi descansen un jersei, una bata de laboratori i mig centenar de penjolls amb identificacions per a congressos i seminaris especialitzats en reproducció humana en què ha participat Anna Veiga durant els últims anys. Una de les trobades científiques que han deixat el seu record al penjador de la directora del Banc de Línies Cel·lulars ha estat el congrés anual de la Societat Europea de Reproducció Humana i Embriologia, una entitat de primer nivell científic mundial que, des de l’estiu del 2011, presideix Anna Veiga.

La darrera reunió anual de la Societat Europea de Reproducció Humana i Embriologia ha servit per destacar que des que va néixer Louise Brown, el 1978, han vingut al món cinc milions d’infants per fecundació in vitro (FIV)…
Sí, aquesta és una xifra que demostra que la fecundació in vitro és una tècnica absolutament consolidada, amb una metodologia estandarditzada que serveix per donar solució a molts problemes de fertilitat. És una tècnica segura que dóna resultats similars als nascuts sense reproducció assistida.

Segueix creixent el nombre de tractaments de fecundació in vitro al món? En països industrialitzats en especial, pel retard en la maternitat…
És cert que aquest és un dels motius del creixement d’aquestes tècniques. No hi ha estudis que indiquin de forma clara que existeixen ara a la nostra societat més problemes d’esterilitat que fa unes dècades. Però és evident que les dones endarrereixen l’edat a la qual volen tenir fills i això comporta complicacions a l’hora d’aconseguir l’embaràs. Molts dels casos d’infertilitat que es veuen avui en dia estan motivats exclusivament per l’edat avançada de la mare.

Quina és l’àrea de treball de la Societat Europea de Reproducció Humana que vostè presideix?
És una de les dues societats científiques més importants del món en el camp de la reproducció humana; potser podríem dir que estem una mica per davant de la societat nord-americana. El nostre objectiu és donar suport científic a les activitats de reproducció assistida, aportar evidències científiques sobre l’eficàcia de les tècniques, recollir dades sobre l’activitat del sector a Europa i donar pautes perquè els tractaments es facin de la millor manera possible.

Quins són els reptes de futur de la FIV? Fa uns anys es parlava que el gran problema són els embarassos múltiples induïts per aquesta tècnica.
Els embarassos múltiples continuen sent una complicació de les tècniques de reproducció assistida, tot i que durant els últims anys hem rebaixat molt el naixement de bessons. Hem millorat les tècniques i cada vegada sabem més sobre els casos en què està justificat transferir més d’un embrió i en quins casos podem transferir dos embrions, o tres, com a màxim. En alguns països fins i tot han regulat aquest aspecte; a l’Estat espanyol, per exemple, la llei diu que no es poden transferir més de tres embrions en cada tractament.

L’estadística demostra que durant els últims anys el nombre de naixements múltiples ha crescut considerablement i això és degut bàsicament a la reproducció assistida.
Sí, això es veu anant pel carrer: s’hi veuen molts més bessons. Mireu si és un fet real que fins i tot algunes campanyes publicitàries fan ser servir el reclam dels parts múltiples.

Quan va néixer Louise Brown, l’any 1978, vostè estudiava biologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. En aquella època ja es pensava que es podria dedicar a la recerca en reproducció humana?
No, la veritat és que no. Aquella notícia em va cridar molt l’atenció, però llavors estava interessada només de forma genèrica en temes de genètica i cultius cel·lulars. Va haver-hi un professor que em va motivar molt en aquests temes.

El malaurat professor Josep Egozcue...
Exactament. Vaig acabar la carrera i per casualitat vaig llegir una entrevista amb el doctor Pere Barri, de la Clínica Dexeus, que explicava que estaven fent inseminacions, i vaig pensar: aquest és un camp que està començant i potser estaria bé col·laborar-hi.

Així doncs, és cert que tot va començar llegint una entrevista a la revista Ser Padres?
A partir d’aquella lectura vaig fer algunes consultes fins que vaig poder parlar amb el doctor Barri per oferir-li els meus serveis. Era conscient que no li podia oferir gran cosa, perquè tot just havia acabat la carrera de biologia, amb mancances molt importants de formació en la vessant mèdica. Em va atendre molt cordialment i en un principi no em va poder oferir gran cosa perquè no tenien encara un projecte consolidat. Però allà va començar tot, sí.

La seva família té antecedents en el món de la recerca?
En absolut. El meu pare treballava en temes de publicitat; havia treballat en automoció i en periodisme relacionat amb el motor. A casa no hi havia cap tipus de tradició científica, ni metges, ni biòlegs.

De quin barri de Barcelona és la seva família?
De Pedralbes. Els meus avis i la meva mare van marxar de la Gran Via durant la Guerra Civil i van anar a refugiar-se a Pedralbes a una casa que la família havia fet servir per passar els estius. Em vaig criar allí i després he viscut en diferents barris de Barcelona, però ara, passat el temps, he tornat a Pedralbes.

Hi ha hagut molts canvis a la casa i al barri?
S’ha canviat, però la casa és la mateixa. M’agrada tornar al barri on he viscut tota la vida, i s’hi viu molt bé.

La Barcelona científica potser ha viscut transformacions més transcendentals des de la seva època d’estudiant…
El fet és que hem progressat molt, ens hem posat a l’altura. Finalment vam prendre consciència que si un país vol progressar ha d’avançar científicament. Per tant, calia dedicar-hi recursos i emprar totes les eines per fer-ho possible. Es van posar en marxa centres com el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, on hi ha el Centre de Medicina Regenerativa, on treballo. Va ser una època de gran creixement de la ciència.

I ara, com veu el present i el futur?
Estem una mica espantats perquè la situació és terrible i dramàtica. S’està retallant pertot arreu i també a nosaltres ens toca el rebre. En el cas de la recerca s’ha de recordar que costa molt que un país arribi a tenir un bon nivell i, en canvi, no costa gens tornar enrere. Ens serà difícil créixer de nou. Hi ha molts altres països amb problemes que fan l’esforç de preservar la recerca per garantir el progrés a mitjà i llarg termini. Barcelona i Catalunya en general havien aconseguit atreure científics de primer nivell mundial, i no només perquè tinguem molt bon clima –que també–, sinó perquè el nivell científic és prou bo. És complicat, però cal fer un esforç per continuar endavant i que no es parin projectes científics.

Tornant a la seva carrera professional, quin és el record més fort que conserva del naixement de Victòria Anna, la primera nena nascuda per fecundació in vitro a l’Estat espanyol, gràcies en bona part al seu treball?
Tot plegat!

Aprofitant el nom i la data, un 12 de juliol –en concret, del 1984–, vostè diu que aquell va ser el seu particular Dia de la Victòria.
Absolutament. El vam viure amb una gran emoció. Eren uns moments molt especials per la novetat, perquè sabíem que s’estaven obrint nous camins per solucionar problemes de fertilitat que afecten moltes persones… A més, el naixement d’aquella nena demostrava que estàvem treballant bé i que la tècnica funcionava correctament.

Els records positius ho superen tot, però els va costar aconseguir l’èxit…
Ens va costar, però no més del que en aquella època costava a altres grups. Recordeu que en aquells temps formar-se en aquesta especialitat, conèixer com funcionaven les tècniques, era molt difícil. Ara hi ha màsters i cursos de formació que ho fan molt senzill.

De vegades la memòria esborra sensacions negatives. Encara que molt minoritaris, als anys 1980 també hi havia grups i persones contràries a la FIV.
Si voleu que us digui la veritat, aquests moviments eren molt minoritaris i ens van destorbar molt poc. La immensa majoria de la gent estava encantada amb el treball que fèiem. Els problemes reals eren uns altres, els moments en què les coses no funcionaven tècnicament com esperàvem…

Expliqui’ns alguns detalls d’aquest cas concret en què està pensant…
Parlo del primer embaràs que el nostre equip va aconseguir amb fecundació in vitro. La prova de l’embaràs havia donat positiu i quan es va fer l’ecografia es va veure que l’embrió no s’havia implantat a la cavitat uterina, sinó que era a la trompa, de manera que l’embaràs no va poder anar endavant. Va ser només una setmana abans que tinguéssim la prova positiva d’embaràs de la Dolors, la mare de la Victòria.

Teníeu la sensació que hi havia equips que us feien la competència?
No era una sensació, era una evidència. Hi havia una competència molt gran entre dos grups, el nostre i el que liderava el doctor Marina, també a Barcelona. Sabíem perfectament que feien el mateix que nosaltres. Va ser una cursa, ni més ni menys.

Per què va decidir ampliar la seva carrera professional amb la recerca en cèl·lules mare?
Les coses de vegades són el producte de moltes casualitats o d’una conjunció de diferents situacions. Vaig tenir la sort de conèixer Juan Carlos Izpusúa [director del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona des de la seva fundació]; en aquell moment la llei deixava oberta la possibilitat de fer recerca amb cèl·lules mare embrionàries i es començava a destinar recursos per posar en marxa centres d’aquesta especialitat… Em vaig trobar en el camí que em portava a implicar-me en aquest terreny i no vaig dubtar en cap moment. Va ser un privilegi fer el salt cap a aquest nou camp, encara que no he abandonat mai la reproducció assistida; i la prova és que presideixo la Societat Europea, encara que aquest és un càrrec no professional.

A més, continua vinculada a l’Institut Dexeus…
Sí, sóc directora científica del Servei de Medicina de la Reproducció de l’Institut Dexeus.

Quin és el treball del Banc de Cèl·lules Mare que vostè dirigeix?
Vam començar fent cèl·lules mare embrionàries. Vam establir convenis amb diferents centres de reproducció assistida que ens facilitaven embrions que les parelles ja no desitjaven per a reproducció i a partir d’aquests embrions aconseguíem cèl·lules mare. A partir d’aquí vam derivar diverses línies cel·lulars que estan degudament registrades i que es poden posar a disposició dels investigadors que ho demanin. Posteriorment va aparèixer la metodologia coneguda com a IPS [per les sigles en anglès de cèl·lules mare de pluripotencialitat induïda], que permet obtenir un tipus de cèl·lules molt similars a les embrionàries però sense fer servir embrions.

Les IPS van ser descrites internacionalment entre els anys 2006 i 2007…
Sí. El nostre grup va publicar un estudi científic l’any 2008 en què explicàvem una tècnica per fer IPS. De forma resumida, la idea consisteix a fer servir una cèl·lula qualsevol, de la pell, per exemple, per fer-la tornar enrere en el seu programa i convertir-la en una cèl·lula com si fos embrionària, que tingui la capacitat per tornar a convertir-se en qualsevol altra cèl·lula del cos.

Continuen treballant en aquests camps?
Sí, ara a més treballem per aconseguir un salt directe d’un tipus cel·lular a un altre. Fem un salt directe per fer passar una cèl·lula de la pell a una neurona. Aquest estiu ha estat publicat en una important revista científica internacional un estudi encapçalat per una investigadora del CRMB que explica com s’ha aconseguit convertir cèl·lules del cordó umbilical en neurones.

Aquest tipus de treballs poden ser útils en malalties neurodegeneratives com el Parkinson o l’Alzheimer?
A la llarga, evidentment. En aquest moment hi ha únicament dos assaigs clínics al món amb cèl·lules mare embrionàries, no amb IPS, i els dos treballs estan relacionats amb malalties de degeneració macular. Per exemple, en un dels estudis es fa que les cèl·lules mare embrionàries es converteixin en precursors de retina i aquestes noves cèl·lules s’injecten en persones que tenen aquest problema a la retina, que les està deixant sense visió.

No s’havia iniciat també un assaig clínic amb cèl·lules embrionàries per regenerar medul·la espinal?
Va costar molts anys que s’aprovés la posada en marxa d’aquest assaig, i finalment es va iniciar. Però després, quan s’havia començat la primera fase dels treballs amb dos pacients, la companyia responsable va decidir aturar-lo i canviar l’estratègia del seu negoci per dedicar-se al càncer.

Les IPS són una alternativa a les cèl·lules mare embrionàries perquè eviten la utilització d’embrions?
La majoria de persones que treballem en aquest camp tenim clars els nivells ètics de la nostra feina. Les IPS estan de moda perquè són una metodologia nova i són un model excel·lent per entendre com funcionen les coses. Potser ara s’està posant massa atenció en les IPS, però no ens hem de descuidar que l’estàndard de pluripotència de les cèl·lules es troba en les embrionàries.

La “mare” científica de la Victòria
Anna Veiga Lluch va néixer a Barcelona el 1956 i es va llicenciar en biologia a la UAB (1979), on aconseguiria també el doctorat cum laude (1991). Poc després d’acabar la carrera va començar a col·laborar amb l’equip del doctor Pere Barri a la Clínica Dexeus i al juliol del 1984 es va convertir en la mare científica de la Victòria Anna, el primer infant nascut a l’Estat espanyol gràcies a la fecundació in vitro. Va ser fundadora i presidenta (1993-2003) de la Societat Espanyola d’Embriologia i directora del laboratori de FIV de l’Institut Universitari Dexeus (1982-2004), entitat a la qual continua vinculada com a directora del Servei de Medicina de la Reproducció. És professora associada del Departament de Ciències Experimentals i de la Salut de la UPF i coordinadora del màster de biologia reproductiva de la UAB. Ha estat guardonada amb una vintena de premis i distincions, entre les quals destaquen la Creu de Sant Jordi (2004) i el Premi Nacional de Pensament i Cultura Científica (2006). Veiga és directora del Banc de Cèl·lules Mare del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona des del 2005 i presidenta de la Societat Europea de Reproducció Humana i Embriologia des de l’estiu del 2011.